Rei i senyor

Títol: Rei i senyor
Autor: Josep Pous i Pagès
Direcció: Toni Casares
Repartiment: Lluís Soler, Roser Camí, Sara Espígul, Quimet Pla, Pep Cruz, Carles Romero, Borja Espinosa
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Data: del 21 de març al 29 d’abril

M’agrada la iniciativa que Sergi Belbel, director del TNC, fa anys que porta a terme de recuperar obres clàssiques del teatre català. I poso clàssiques en cursiva perquè no tinc clar que els temes que tracten ho siguin, però en tot cas, són obres escrites fa cent anys, populars a l’època, i que van quedar guardades en un calaix dormint el son dels justos. Sense anar més lluny, Rei i senyor no s’havia tornat a representar d’ençà de l’estrena, el 1918.

Encara recordo que als tretze anys em van fer llegir La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, també de Pous i Pagès, escrita amb tremp i força, que retrata la societat tancada i conservadora que no vol que cap canvi la sotragui. Rei i senyor va del mateix, en aquest cas, una família de la ruralia el cap de la qual no vol deixar que la filla es casi amb l’home que estima perquè temps enrere li havia fet una suposada injúria. Un conflicte típic i tòpic de l’època.

Per què els clàssics catalans romanen en aquest oblit tan injust? Potser perquè no són “actualitzables”, com sí que ho és Shakespeare. Encara que l’argument no sigui traslladable al segle XXI, amb una dramatúrgia ben feta, com és el cas, i uns bons actors, s’aconsegueix que l’espectador revisqui una història que en principi li és aliena, però dins la qual va ficant-se a mesura que avança. És, fins i tot, una lliçó d’història.

La funció del TNC va ser bona, tot i que no rodona. L’escenografia, magnífica, recreava el saló d’un castell antic. Del repartiment cal destacar Lluís Soler, esplèndid com sempre, en el paper de pare de família, Pep Cruz i Quimet Pla. Sara Espígul, que tant m’havia agradat a Una vella, coneguda olor, aquí li va faltar potència de veu, com també li’n va faltar, i molta, a una Roser Camí que s’esgargamellava contínuament. És cert que feia el paper de dona feble, submisa al seu marit, però no podia dir tot el paper amb un fil de veu que semblava que s’anava a trencar a cada moment. Una obra d’aquesta envergadura fa palès quins són realment actors de raça i quins no ho són.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*