“El principi satànic”, d’Hèctor Bofill

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir algun llibre d’aquest autor i, no se per què, no m’he decidit fins ara. L’he anat seguint en els mitjans de comunicació: premsa i televisió sobretot, i gairebé sempre he compartit -i comparteixo- les seves opinions polítiques. És un home abrandat, amb un caràcter aparentment ingenu que el fa d’allò més atractiu. És una mena d’home del Renaixement 2.0: professor de dret constitucional a la UPF, poeta, narrador, polític, articulista i tertulià.

Allò que em va atreure d’El principi satànic per llegir-lo és que fos un llibre de contes. Darrerament m’estic bolcant a la narrativa curta, perquè, com vaig dir a l’apunt sobre Patricia Highsmith, és un tipus d’escriptura que, tot i ser narrativa, té uns trets força diferents de la novel·la: han de ser històries senzilles, concentrades, rodones, però amb un principi i un final clars. Res no pot quedar-hi a mitges. És una mena de mecanisme de rellotgeria, si se’m permet la metàfora.

En el seu llibre, Hèctor Bofill fa una cosa que no havia vist mai i que trobo molt interessant i original: els protagonistes dels seus contes són sempre els mateixos i la història de fons és la mateixa, però a cada narració fa un salt en el temps, ja sigui endavant o endarrere. És com si fossin instantànies de cinc moments concrets de la vida dels dos protagonistes, el Roger i la Lavínia, que copsen ara l’amor, ara el desamor entre ells. És una bona opció que permet relligar tots els contes, i el fet que no estiguin ordenats linealment en el temps, converteix l’obra en un petit trencaclosques no gens difícil de resoldre. Cal afegir que els personatges d’aquests contes són els que ja havia fet sortir a la seva novel·la anterior, Neopàtria, que encara no he llegit.

Un dels reclams poderosos del llibre és que les històries tenen un alt voltatge eròtic. Això sí que no ho trobo tant, llevat d’escenes puntuals i un conte que sí que és clarament d’aquest gènere. En general, però, les històries s’endinsen en els sentiments violents dels dos personatges, en les passions i els odis que són capaços de generar. Per retratar-ho, l’autor empra una prosa complexa, en alguns passatges artificiosa, i plena de força. No és el tipus de prosa que, a parer meu, es faria servir per a escriure narrativa de caire eròtic, que tendeix sempre a ser suau, mel·líflua, amb descripcions molt acurades i plenes de figures retòriques amb referències a elements sensorials.

En resum, és un llibre plenament recomanable, fort i alhora fàcil de llegir, que s’engoleix en poques hores durant les quals hom s’endinsa per les espirals més inconfessables de l’ànima humana.

Hèctor Bofill, El principi satànic, Barcelona: Proa, 2007. I Premi El Temps de les Cireres

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.