La impotència

El duc està acostumat a tenir a cada moment la dona que vol. Ara mateix està enamorat de Gilda, la filla del seu bufó geperut. Per això, com fa sempre, ordena als seus cortesans que li duguin la noia a palau. Aquests, gustosos, obeeixen perquè així a més, humiliaran el bufó, que sempre s’ha mofat d’ells.

Una nit sense lluna els cortesans, emmascarats, proposen al bufó de raptar la nova conquesta del duc i l’enganyen dient-li que és una altra. Al final acaben tots entrant a casa del bufó, que els ajuda a raptar la seva pròpia filla. Al palau, els cortesans expliquen al duc com ha anat el segrest.

El duc desapareix amb un somriure i ve el bufó amb el cap cot, sabent que malgrat la seva desgràcia, ha de continuar fent riure la cort. Els cortesans li llancen sarcasmes i li demanen que els expliqui alguna xafarderia. Tenen la paella pel mànec i ara els ha arribat l’hora de tornar al bufó tots els escarnis que els ha fet en el passat.

El bufó està incòmode, només pensa a recuperar la seva filla. Va amunt i avall de la sala, observa els cortesans i els maleeix un per un amb la mirada. Entra un patge que pregunta pel duc. Els cortesans li diuen que encara dorm. Això fa posar el bufó en alerta, que veu perillar l’honor de la seva filla i de retruc, el seu. Ell que sempre s’havia burlat de les dones dels cortesans seduïdes pel duc, ara veu que és ell qui ha de tastar la pròpia medecina, però que qui en riu són els altres.

En una llambregada a terra veu un mocador amb la lletra G brodada i això l’acaba de tornar boig. No pot seguir fent com si res no hagués passat. Sap que al palau no hi té res a fer, que el duc no deixarà anar la seva filla fins que se n’hagi avorrit. El bufó està corsecat d’horror i d’angoixa i els cortesans, adonant-se’n, encara se’n riuen més, cada cop amb més crueltat.

El bufó no pot més i explota etzibant-los:

– Cortesans, vil raça damnada, a quin preu heu venut el meu tresor estimat?

Però acte seguit es torna manyac i demana que el perdonin. Els diu que no va contra ningú, que l’única cosa que vol és que la seva filla torni a casa.

 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Ficcions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*