La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Traduccions i llibreries a Bèlgica

Sempre que he viatjat a l’estranger ho he fet en països monolingües, on tot s’expressa en un sol idioma, que és l’oficial de l’Estat: des de la justícia fins a les converses de carrer, passant per les cartes dels restaurants o la retolació dels comerços. Per això tenia molt d’interès a veure com s’havia resolt el tema lingüístic en un Estat amb tres llengües oficials, com Bèlgica, especialment quant als llibres, fonamentalment les traduccions. Abans d’anar-hi em preguntava si a les llibreries hi hauria tants llibres en francès com en neerlandès i quin tipus de llibres. Més que res, per saber com n’era de diferent la situació de la que tenim a casa nostra, on el llibre en català ocupa com a màxim un 30% de les llibreries.

Doncs bé, la realitat ha estat xocant. Posaré diversos exemples. Si hom entra a la FNAC de Brussel·les (zona bilingüe francès-neerlandès), de seguida s’adona que hi prima el llibre en francès de manera ostensible, mentre que el neerlandès només hi és a la secció de novetats. Per contra, la cadena de llibreries Standaard Boekhandel, majoritària a Flandes i a Brussel·les, comercialitza de manera gairebé exclusiva llibres en neerlandès, que van des de la novel·la fins al tractat de filosofia. Però a Brussel·les hi ha encara una altra particularitat ben interessant: potser n’hi ha alguna altra, però jo vaig copsar i entrar en dues llibreries angleses, és a dir, amb llibres únicament en anglès, la Sterling Books i la Waterstones, que també funciona com a llibreria electrònica a l’estil d’Amazon.

Si sortim de la zona bilingüe de Brussel·les, la FNAC d’Anvers, per exemple, “només” té llibres en neerlandès, de totes les temàtiques, de ficció i de no-ficció. He posat el ‘només’ entre cometes, perquè, certament, també hi trobem unes quantes lleixes de llibres en altres idiomes: anglès, francès, alemany, italià i castellà, tots tractats com a idiomes foranis. A Flandes tenen clar, doncs, que la seva única llengua és el neerlandès, que, de fet, és l’única que hi és oficial, i a banda, tenen un gran interès a conèixer d’altres llengües per poder traspassar fronteres. A la FNAC de Gant passa el mateix i així successivament. No puc parlar per la zona de Valònia perquè no hi he estat, però no costa gaire d’imaginar-se que tot és monolingüe en francès.

La meva reflexió aquí no és tant de la prevalença de les llengües, sinó de l’admiració davant del fet de poder disposar de llibres d’assaig en neerlandès. Els universitaris catalans, quants llibres poden llegir en català? I no s’hi val la trampa de dir que el que haurien de fer és llegir en anglès. Quants llibres tècnics/científics de qualsevol àmbit del coneixement es tradueixen al català i quants es tradueixen només al castellà? Tots els qui hem passat per la universitat sabem que el català desapareix gairebé del tot a l’hora de confeccionar bibliografies, que només hi ha col·leccions escadusseres d’alguns temes, i que cada vegada van a menys. Les editorials perceben el català com una cosa supèrflua, perquè ja hi ha una llengua important que la coneixem tots i ja en tenim prou.

Què té de diferent el neerlandès del català? Potser té el doble de parlants (21 milions), però el més important és que al darrere hi ha un Estat fort i potent que el defensa, que són els Països Baixos, altrament coneguts com a Holanda. Holanda pot imposar el neerlandès on vulgui perquè és l’única llengua oficial que té. Sense Holanda, dubto que la salut del neerlandès a Flandes fos tan bona. Em vaig fixar en el peu d’impremta d’uns quants llibres d’assaig en neerlandès, i tots eren editats a Amsterdam.

Catalunya no té cap Estat que defensi el català com Holanda ho fa amb el neerlandès, i d’aquí és d’on plora la criatura. Un motiu més per reclamar l’Estat propi. I també vull grans llibreries angleses a Barcelona, perquè la clau d’un país petit és la internacionalització, i aquest procés només es pot fer mitjançant el domini de l’anglès.


  1. Estic molt d’acord amb que la llengua internacional per obrir-nos al món sigui l’anglès, és lògic. A part d’això, quan el català es compara amb llengües sense un Estat fort al darrere, sempre es queda en un lloc estrany. Per ser i venim d’on venim, estem millor que el basc, el bretó, etc., però encara massa lluny del neerlandès flamenc, o del francès quebequès. Ara, ambdues nacions sense Estat tenen llengües fortes amb Estats forts al darrere, com França o els Països Baixos al darrere. 

    Sé que el Ramon Llull ha col·laborat amb Andorra, que és un Estat amb el català com a única llengua oficial (malgrat el castellà, el francès o el portuguès se sentin tant als seus comerços), que a vegades també s’ha utilitzat la seva influència  a l’ONU amb la qüestió de la llengua catalana. 

    De fet, tots els catalanoparlants (també els de les Illes i el País Valencià) també tenim un Estat al darrere, l’andorrà, i no sé si ens esforcem a entendre’ns-hi com la situació crec que ho requereix.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.