“Anar de rodes a pilars”

Em permeto de manllevar-li el títol a la columna d’avui de l’Albert Pla Nualart, perquè m’ha donat una idea magnífica per a l’apunt setmanal sobre filosofia. Fa referència, òbviament, a la frase “anar d’Herodes a Pilat”, en una deformació ben graciosa. L’autor ens il·lustra sobre la nostra incultura actual en matèria religiosa (cristiana), i ho fa d’una manera irònica i elegant, bo i trufant la columna d’expressions que contenen referències religioses explícites de les quals molts no som conscients.

En aquest apunt no pretenc explicar la meva posició pel que fa a la religió, perquè això ja ho vaig fer en un apunt anterior. Ras i curt, em declaro agnòstica. I perquè sóc agnòstica, estic totalment en contra d’eradicar la simbologia cristiana de les nostres manifestacions culturals, ja sigui en la llengua o a l’escola. El cristianisme és un substrat que ha donat forma a la cultura occidental, i precisament per això no podem prescindir-ne, encara que ho decidim voluntàriament, com sovint fa l’esquerra més conservadora.

Jo mateixa he estat “víctima” d’una educació completament laica, sense cap mena de referència a la història del cristianisme o de l’Església. És una mancança imperdonable que he anat corregint amb els anys d’estudi a la universitat, i precisament per això considero imprescindible que l’assignatura d’història de les religions formi part, de manera troncal, dels plans d’estudis a l’escola, primària i secundària. Sense conèixer la Bíblia hom no pot entendre l’art occidental, per exemple, des de la pintura fins a la música. Potser la música sacra és la manera més fàcil i directa d’entrar, per la via de la sensació i no de la paraula, al missatge de la religió. Penso, per exemple, en el preludi inicial de la Passió segons Sant Joan de Bach, que infon una sensació increïble i extraordinària de pietat i fins i tot d’ascesi mística.

Per què no ens agrada que el català contingui expressions com per més inri o rentar-se’n les mans? Hem de voler anar en contra de més de mil anys d’història del català? Aquesta bestiesa del políticament correcte ens fa anar pel pedregar, i no només en això, sinó en tot. Sense anar més lluny, el que ara fa modern és introduir-se a les religions orientals, com si nosaltres no tinguéssim cap tradició mil·lenària. I que consti que a mi el taoisme i el budisme m’interessen moltíssim i n’he llegit força coses, però tinc ben clar que són aportacions forànies que mai (?) no formaran part de la nostra cultura. Al capdavall, totes les religions tenen punts de concomitància, es trepitgen les unes a les altres, amb déus diferents, amb manifestacions distintes, però sobretot les tres monoteistes, tenen més similituds que no pas diferències.

Les religions/filosofies orientals, en canvi, me les miro d’una altra manera: més com a filosofies que no pas com a religions. Només cal llegir el Daodejing, de Laozi (en una magnífica traducció catalana de Sean Golden i Marisa Presas per a Proa) per adonar-se que és una altra cosa: és una filosofia de vida, una actitud davant del món, una manera de mirar les coses.

Però tornant al cristianisme, crec fermament que cal separar la creença i la religió que es practica a través de l’Església, del substrat que suposa aquesta religió per a la cultura occidental, que és patrimoni de tots. Dels ateus també.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.