Quan poc a poc l’ofec
em dugue a la saviesa oculta
per comprendre-ho tot,
quan los braços cansats
i vençuts per la gravetat
s’alliberin del meu cos
i la claror s’anticipe,
l’amor em posarà ales
tant fràgils com una vida
viscuda conscientment.
Potser no em deixaré endur
fins ben passat el migdia.
Esperaré que Déu m’aculli
com una mare que acaba de parir
acull a la seua segona vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!