El proper 25 de desembre de 2024, com cada any, a les 9.15 hores, Estat Català farà un parlament i una ofrena a la tomba del President Macià, al cementiri de Montjuïc.
Allà, enllà de la finestra, per la xemeneia s’escola l’amor. Deu ser un fet freqüent confondre l’amor amb el desig, si bé sí que deu haver una part de desig en això que vulgarment anomenem amor. Segur que sí. Hi ha indrets on l’amor hi és a vessar, com els claustres de professors o els
Obre’m la porta del matí. Què la nit acabe en un sospir. Què l’aurora m’eixugue el rostre al moll de la boira i la rosada. Ara vull banyar-me a la mar i pregar a Déu per aquest amor. Obre’m la porta del migdia, què la llum penetre per tota la casa.
I La meua nova Vespa es diu Billie. Encara no l’he rotulada, però el nom ja és oficial. ‘Ves i estima amb la Billie‘, em ve al cap. I això és el que pretenc fer: anar i venir amb la Billie. Rodar. II Enlloc com a casa, aproximadament. Quan t’acostumes a la vida de nòmada
Tinc una sort gegant. Per moltes coses em considero un sortut i una d’elles és per ser amic de l’Eduard Boada, el fill de l’Eduard Boada, de can Boada, el senyor de Can Boada, aquell home que va fer del seu ofici més que un art. Més que una lloc on anar a esmorzar. ‘Vostè
Sabeu què és l’amor, oi? L’amor que es viu des de l’hospital, des d’un principi, des del principi d’un final. En la solitud de quarts de tres d’un matí. Lo silenci de l’espera o lo silenci d’allò que sempre ha estat provisional. Vine ací, Déu meu, durant el dia he estat procuran-te este racó de
Lliscant pels pètals, la llàgrima de l’hivern. Aquest darrer hivern.
En sortir de casa, arabogues. Fredoreta, en acabar de dinar. Una felicitat completa, de cara als Secans. Fem-ho fàcil, ara. Ara, al capvespre, fem-ho a la manera de Déu. Mos queden poques hores, potser anys, pocs anys per estimar-nos a la nostra manera. T’estimo, Llir. T’estimo desmesuradament, sense nit, sense dia, sempre en un miglia