IMG_22fegerregaramanta22 No puc evitar embadalir-me, xopar-me els peus i beure a pleret l’aigua de la séquia que banya la terra sense una aparent mesura.
L’anada al Pallars és una passejada en cotxe, des del meu poble, des de la frontera imaginària que separa el Principat del País Valencià. És una passejada en furgoneta que començo després de passar pels horts, per aquelles coses de deixar les coses en un cert ordre, en aquell equilibri que, un cop lluny, no
Tornen los carros, tornen les cançons de les mansanes entre els esgarips de felicitat de la canalla que surt d’escola impacient per jugar. Lo sol atura el seu llarg viatge per la carena i aviat pels carrers roglets de moixons filaran notes per a violins. I a la fi, el vespre o la breu penombra
No és una moda, però es diu en anglès. Com tot lo que va conèixer son uelo de Manolo lo dels vins (qui sap on para, per cert?), però ara en anglès.