Solcades

L’anada al Pallars és una passejada en cotxe, des del meu poble, des de la frontera imaginària que separa el Principat del País Valencià.

És una passejada en furgoneta que començo després de passar pels horts, per aquelles coses de deixar les coses en un cert ordre, en aquell equilibri que, un cop lluny, no em faci caure en la incertesa: Vaig tapar el motor de drenatge? A quina alçada estava la bassa dels Arenals? Vaig cobrir  aquella bajoca? Totes estes coses que m’entretenen mentres faig plans o m’encamino cap a una altra banda de la meua geografia ja feta a la mida dels meus braços.

Conservo un amic de la universitat que és de Menorca i des de fa una pila d’anys viu a Barcelona. La seua dona és de Tortosa i ell, a còpia d’anar baixant cap a l’Ebre, hi ha anat arrelant. Ara és un entusiasta de les comarques ebrenques i de la seua gent. Per això, alguna volta xerrem pel mòbil sobre indrets, per exemple, de la Terra Alta, que és una comarca que em conec força perquè hi vaig treballar forces anys.

A mi em passa una mica com al meu amic, i és que d’ençà que vaig endinsar-me una mica en la geografia pallaresa, alguna volta sento la necessitat de fer-hi cap, d’escapar-me, encara que tan sols sigue per un dia.

Fa poc vaig tornar a Llessui, a la Vall d’Àssua, per descobrir, esta volta, que hi ha emocions que retornen en la mesura que recuperes la percepció d’aquells paisatges que oblides, vulgues o no, quan te n’allunyes massa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!