Per què escric sobre els migdies? Perquè no he passat pàgina. Perquè sento l’enyor d’aquells estius en que viure era senzill. Perquè em reca la manca d’amor, perquè encara tinc present aquells dies a la platja del Marjal i l’amor de ma iaia Ramoneta. Han passat los anys i ja compto de vint en vint
La tarda va girar. La nit, de lluna creixent, anunciava que tot plegat anava de veres. Jo m’arraulia als peus de la parra, cada migdia. Per què escric sempre sobre els migdies?
M’aproximo a la glòria com la papallona que, en acabar el dia, entrega la seua ànima a la terra, però la veritat és que jo he vingut fins ací per a alliberar la pena al roquissar del meu poble, allà on ve a morir la Mediterrània i l’hivern comença cada migdia. És possible, perquè tot
A voltes oblidem que vivim en guerra tot i que les notícies són explícites. Una guerra. Una altra. El món sencer hauria d’aturar-se per exigir-se d’acabar amb tots los conflictes, amb totes les guerres, amb tota la barbàrie. Si no col•lapsa la guerra, que la inacció penetri per tots los racons de la Terra. Que
I Acudeixen quan se les reclama. Algunes corren, altres caminen serenament, amb les ales a l’alçada dels omòplats, a la part superior de l’espatlla. Una urgència, una vida a punt de recórrer els darrers minuts en aquesta existència. I elles acudeixen correns, altres caminen fermament cap als baixos de l’hospital. No són persones normals, són
El martiri del bisbe de Tarraco, sant Fructuós, i els diaques Auguri i Eulogi, ens fa pensar que en aquell 21 de gener del 259 ja existia a la ciutat una comunitat organitzada de crisitans. L’arqueologia ens parla de grans àrees funeràries a partir de la segona meitat del segle III, les quals adquiriran un
Principi de l’evangeli de Jesucrist, Fill de Déu. Com està escrit en el profeta Isaïes: Heus aquí que jo envio el meu missatger davant teu, el qual prepararà el teu camí. Veu del qui clama en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, feu rectes les seves sendes», Joan Baptista es feu present al desert
I Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i
Ets salvatge, ets tant salvatge que et menjaria la mirada amb dues mossades. Ets més salvatge que el sol de juliol, més salvatge que la boira que esberla la terra fèrtil de Ponent. Los corbs emmudeixen quan senten la teua presència i cada gota de rosada no regalima al migdia, quan tu hi ets. Quan
Hem vingut perquè hem arribat i hem arribat perquè estem aquí.
I Pasturar un ramat de cabres. II Passar els caps de setmana a qualsevol centre comercial. III Aïllar-se a Montenartró i esperar que neve tot aguaitant per la finestra. IV Ser conscient que tot això és possible en la teua ment.