I Ha arribat l’amic Quintana i m’he alegrat. Tampoc sabria descriure com m’estimo l’amic Quintana. La seua embriaguesa, però, m’ha permès dir-li que ha de passar per casa un dissabte, que he heretat la casa de ma iaia i tinc tot un pis per encabir-hi los meus 3000 i pico llibres. Celebrem que la vida
I Ara en plena claror del migdia celebro que m’encomanes la teua angoixa. Vine! Vull acomiadar-me d’aquesta cala on aprenguí a pregar. Ara arriba l’onada ferotge i l’aigua no em diu res, però celebro vore’t. I alço la copa. I brindo a soles, ara que sé que m’has encomanat la teues malures i la teua
Los vaixells del mar. Les estrelles de la nit. Lo meu somriure.
Porta del meu cor. Què n’és de simple allò bo! Tots los teus somnis.
És pronte per saber si nevarà, però tots sabem que passat Nadal arribarà la calor més desfermada, a estall lo sol damunt les testes dels viatjants i els que fem obres. Mès claror, més llum. No ho he escrit abans: del castell de Cervera del Maestrat he passat a excavar a Domeny. Neolític. Ara són
Per què escric sobre els migdies? Perquè no he passat pàgina. Perquè sento l’enyor d’aquells estius en que viure era senzill. Perquè em reca la manca d’amor, perquè encara tinc present aquells dies a la platja del Marjal i l’amor de ma iaia Ramoneta. Han passat los anys i ja compto de vint en vint
La tarda va girar. La nit, de lluna creixent, anunciava que tot plegat anava de veres. Jo m’arraulia als peus de la parra, cada migdia. Per què escric sempre sobre els migdies?