La pluja que es perd. Com hi ha Déu, amor i Cel! L’enyorada aigua.
Ara em despenjo. Sento com neix el dia, no penso en la mort. — Voldria ser ric. La nit em posa ales allà on tinc la ment. — La primavera mos ha portat les pluges. Oh, la venjança! — Sonen els tambors. Columnes de pluja al mar. Vull estimar-te. — No vull que ploris per
Esta història és molt meua: en diuen emprenedoria. La paraulota és un perfecte eufemisme per referir-se al fet de fer girar una roda que pot arribar a ser una llosa. Un camí pedregós, un no mirar al cel de nit per trobar-hi recer. La meua història d’empresari sempre ha tornat a mare, però ara… Ara
I si mos trobem al Cuc, Piet, Carrillet, Bruno, i fem baixar los sants i els àngels que als vint mos custodiaven allà on acudiem arreglats, a peu o fent dit, des de Les Cases. I esta nit és la mateixa de fa vint anys, jo assegut a la barra, ara fent una cerveseta, ara
‘No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort’.
Entre margallons, alla on viu la garriga, neix la coveta.
I Conten que la felicitat no existeix i ho justifiquen dient que, en qualsevol cas, la felicitat es compta per moments. Per estones. Evidentment, no hi estic d’acord. La felicitat, a voltes, cal sortir a cercar-la. I no em refereixo exclusivament a sortir ‘de casa’ o ‘de l’entorn’, que també podria ser, sinó també a
I Què farem, Toni? ‘I cartes que no lliguen’. Què farem? Demà al dematí, ans d’anar a Vinaròs, tiraré una tractorada de Nutrex cuajo. ‘I cartes que no lliguen’. No lliguen, company. I poc a poquet, esta manera ‘cotxa’ de caminar mos portarà a la nit. ‘Cuerpo a tierra!’ I en arribar a la nit
A voltes sí que ho som, de febles. A voltes callo. A voltes m’aïllo. A voltes deixo que, després de demanar perdó, el silenci m’abrace fort. I reso fins que m’adormo.
Quan la tarda neix, allà on reneix el migdia, les flors s’enamoren de les virtuts dels homes. En aquest hemisferi les roelles dancen la dança dels vents. Jo, des de les golfes, faig dringar les esquelles, esperant el miracle. Tot és bonic i ingenu, tot ve a raure als carrers encegats per tant de sol.
I Cauràs de cul: no et fies dels aduladors. De fet, calla. Això m’ho contà ma iaia, que coneixia moltes rondalles. ‘No et fies de la calma, no et fies dels que sempre se’n riuen’. Ma iaia desconfiava. Era desconfiada i orgullosa. Republicana de mena. Com jo. Una persona amb moltes cares no té honor.