Estalvi
L’obsessió per la sostenibilitat i la falta de confiança en el gènere
humà estan estenent pertot automatismes que pretenen decidir per
nosaltres. I sovint ho fan. O no. […]
Ja són molt corrents les aixetes de molla, que no es tanquen. Vull dir que només cal que les accionem, pressionant-ne el cap, i l’aigua en brolla espontània, durant una estona determinada. I deixen de brollar quan la molla acaba el recorregut, indiferents al teu tempo. I n’hi ha amb ginys encara més sofisticats, que s’activen quan hi passes les mans per sota i t’obliguen a les maniobres més incòmodes si no encertes a tallar el feix invisible a la primera.
També s’escampen de pressa els llums que no s’apaguen. Vull dir que els engeguem i, d’acord amb algun mecanisme ocult, transcorregut el temps que ells es deuen saber, et deixen a les fosques.
Oli en un llum i aigua avall, sí: per obra de semblants artilugis, i en nom del bé superior que és l’estalvi de recursos, deixem de ser responsables del que consumim. Les molles i les cèl·lules fotoelèctriques decideixen per nosaltres l’aigua i la il·luminació que ens cal.
No dec ser sol a constatar-ho: com és que el temps de la màquina i el meu mai no coincideixen? Sovint he d’accionar dues vegades l’aixeta, perquè una em deixa només ensabonat i me’n caldria una i mitja, i la resta de l’aigua es perd. I tres quarts del mateix passa amb els assecamans. I encara més amb els llums, que inevitablement he d’abandonar encesos quan surto, després d’accionar-los pel cap baix dues vegades.
Ara, el més divertit de tot són aquells llums encara més emigmàtics, que s’encenen quan et pressenten i s’apaguen tan bon punt te’n vas. Me n’han instal·lat uns a la vora del despatx, i són tan sensibles, que quan passes pel passadís contigu a l’estança que il·luminen s’encenen, sempre. Allò sembla un festival: vas i, ben involuntàriament, actives el llum per ningú, i així que has passat s’apaga. Però quan tornes, a penes uns minuts després, hi torna, ara llum, ara fosca, sempre per ningú.
Ara llum, ara fosca. Així, despreocupats, devem estalviar.
[Diu que l’aixeta de la imatge brolla així a Cala Galdana.]