Llaços d’amistat
A mi la florida aquesta d’auriculars que envaeix tantes orelles no m’acaba de fer gràcia. […]
Deu ser que prefereixo sentir què passa al meu voltant, ni que massa sovint no hi hagi gaire res a escoltar. I a més, digueu-me convencional, sóc dels que pensa que tant aïllar-se en la pròpia discografia només pot portar a la incomunicació i l’egotisme.
O això pensava fins que he vist com la noia que baixava del metro corria apressada a tustar l’espatlla de la senyora que la precedia per advertir-la que l’estava arrossegant amb la nansa del paraigua que duia sota el braç on s’havien entortolligat els cables del seu mp3.
Perdoneu el joc de paraules fàcil: lluny d’incomunicar, doncs, en aquest cas els auriculars haurien pogut ser l’origen de nous llaços d’amistat. Ho haurien pogut ser, si la dama del paraigua hi hagués posat una altra cara. La seva feia por.