Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Vida diària

Una escena pitarresca

0
Ahir a la tarda, al carrer Pelai de Barcelona, un home parat enmig de la vorera crida l’atenció. No fa res d’especial: s’està allí, parat, davant una botiga, però crida l’atenció. […]

A mesura que t’hi acostes t’adones que el jove és negre. Això, avui, a la nostra ciutat, tampoc no té gaire res d’especial. Però porta barretina.

Allí, quiet, parat, té un rètol a les mans, una d’aquelles pancartes individuals com les que porten els activistes nord-americans a les pel·lícules. Ell no camina, no es belluga, només s’hi està. Amb el rètol que diu, en lletres ben grosses “Morós”. Ho signa: el cobrador català.

Un negre amb barretina per denunciar els morosos…

Roja

0

De vegades cal dir el pecat i per força també el pecador. […]
Entres al Decathlon a fer el que sigui i quan en surts et sorprèn aquella línia de xicots i xicotes estibats a les caixes, fent tots els gest maquinal sota el lector del codi de barres, abillats d’una manera no habitual. De vermell. Amb ribets grocs. Tots.

Demanes al que t’atén si pateixen alguna mena d’atac d’eufòria col·lectiva i el noi diu que no, que la samarreta aquell dia, potser tota la setmana, és norma de la casa. Té un parlar de la plana que desentona del tot de l’uniforme, però ell ni se n’adona perquè aquell és el primer dia que treballa, de seguida ho explica, cofoi, il·lusionat, sotmès a l’abús simbòlic.

Justament aquesta setmana, la de les indissolubilitats.

Els procediments

0
Publicat el 6 d'abril de 2010

Aquests dies de Setmana Santa ens ha fet la pasqua una fuita d’aigua. […]
Sentíem córrer l’aigua però no la vèiem per enlloc. Tancàvem l’aixeta de pas i la remor callava. L’obríem i tornem-hi. Tancàvem totes les aixetes i el comptador rodava amb aquella alegria. No hi havia gaires dubtes possibles.

Truquem a la companyia d’assegurances. Expliquem el cas. L’amatent telefonista formula una corrua de preguntes estudiades. La seva conclusió és clara: si l’aigua només se sent però no es veu, ni se’n veuen els efectes, no pot actuar. Aquest és el procediment. No hi valen de res argumentacions ni contraargumentacions. No hi ha aigua a la vista, no hi ha humitats, no hi ha danys perceptibles, doncs espera que n’hi hagi. Visca el procediment.

La nostra conclusió tampoc no podia ser una altra: arma’t d’escarpra i martell i busca l’aigua. Costa, però la trobem, sense haver de lamentar gaires danys col·laterals. Ara ja podem demanar a la companyia que actuï, i aquesta vegada ho fan sense replicar.

Examen

0

El ritual es repeteix de semestre en semestre: seuen en columnes i deixen cadires lliures a dreta i esquerra, s’esforcen per contenir-se en silenci nerviós, esperen que els arribin les preguntes com una sentència. […]
D’entrada reparteixo fulls blancs. Un parell per a cada alumne. Els dono al primer de cada fila. Dos fulls i dos fulls més, i encara dos més si al rengle en són tres.

I aleshores observo dos comportaments oposats que em deixen pensarós. Hi ha alumnes que fan córrer amb llestesa els fulls cap als companys i es queden amb el darrer parell amb naturalitat. D’altres, en canvi, conserven el primer parell per a ells mateixos amb cert afany, i encara algun em mira amb desconcert quan n’hi dono més i li indico que els desplaci cap a qui els espera.

No n’he fet estadística, però és alta la temptació de concloure que l’egoisme no és una excepció. O potser és només que baden?