Oi?

Escena al metro: sec abstret feinejant, la cadira del costat es buida, de seguida hi seu una noia, jo encara feinejo. […]
Abstret, feinejant, percebo que ella treu un embalum de la bossa. Un llibre, penso. Però de seguida veig que no. És una màquina de depilar-se, dins el seu blíster, que mira i capgira, mentre taral·leja alguna cançó. No, no la taral·leja: es fa sentir amb nitidesa. La miro de reüll: no du auriculars. Només canta.

Després, sense desar el primer embalum, treu un parell de dvdés de la bossa. Se’ls mira i regira. I comença a arrencar-ne les etiquetes. I en va deixant caure els bocins esmicolats. Ja no feinejo: ho faig veure. I encara la miro de reüll. Cada vegada més ostensible. Dubtant si he de demanar-li que no llenci els papers a terra.

Fins que se m’encara. Què. En espanyol. I jo: res, pensava que podries deixar els papers en una paperera. Ella: sí, estaria bé que n’hi hagués al metro, perquè així ho podria fer. I jo: dona, també pots posar-los a la butxaca fins que en trobis una. I ella, ja mig en català i mig en castellà: però aleshores se m’ompliria de papers. I prosseguia: que si ella sap com costa recollir aquestes etiquetes, que ha treballat a BCNeta, que sembla mentida com s’enganxen, que que bruta que és la gent. I els papers voleiant fins a terra. Reconec que m’ha costat seguir el fil de l’argumentació. Que gairebé m’ha desarmat. Aleshores s’ha aixecat: arribàvem a la seva estació.

I em diu: vols que anem a prendre algo, corazón? I jo: no em va bé, reina. Era jove i vistoseta. I, com dir-ho: si la veus venir de cara, sense ni voler-ho dues paraules t’omplirien el pensament: perrea perrea.