Reflexos
A fora ja és de nit. Quan el veus a l’andana, dret, amb pas insegur, mirada vacil·lant, el metro avisa que de seguida es tancaran les portes. […]
Va ser una de les icones civils i culturals del país, i ja fa temps que està jubilat. I ara el veus, potser indefens, potser desemparat, a l’andana, com si no sabés cap on ha d’anar. Reacciono tard: les portes s’han tancat i el tren comença a rodar.
I si veritablement necessitava ajuda? M’anguniejo pensant que potser demà sabrem que li ha passat alguna cosa, i que aleshores l’angúnia es tornarà una ombra de culpabilitat per aquesta meva falta de reflexos d’ara.
Per sort passa un dia, en passen dos: res no ha posat el seu nom d’actualitat. I escric aquesta nota. Però just quan l’he publicada em recorre un calfred. Potser sí que demà en llegirem el nom al diari i em penediré d’haver-ho fet…