El poeta i el seu gos
Si arribo a casa abans que caigui el dia acostumo a sortir a fer un volt. M’agrada agafar el camí de sant Llàtzer, enfilar-me fins al turó d’en Segarra, baixar cap al coll de la Ventosa i tornar passant per la font de santa Eulàlia. […]
Fent aquest camí, fa algunes tardes vaig veure un noi somrient que passejava Athos, el seu gos. Després, cada vegada que he sortit l’he tornat a trobar, assegut sobre una pedra a un costat del camí, un tros més avall de la font, mentre Athos salta i corre entre arbres i arbustos.
El noi és poeta, n’estic segur. Quan passo aixeca els ulls del petit carnet on escriu alguna cosa, sempre somriu i ens saludem, ara ja com si ens coneguéssim. Per tot això no en tinc cap dubte: el noi és poeta, segur.
Aquesta tarda he tornat a sortir, i en deixar enrere la font de santa Eulàlia esperava tornar a veure el poeta i el seu gos. Però no hi eren. I no he pogut evitar de cavil·lar com si el fet hagués de tenir una explicació. Potser ahir el noi va acabar el carnet? Potser Athos n’ha fet alguna? O potser és, simplement, que és una mica més tard que els altres dies.