Oi?

Aquests dies de Setmana Santa ens ha fet la pasqua una fuita d’aigua. […]
Sentíem córrer l’aigua però no la vèiem per enlloc. Tancàvem l’aixeta de pas i la remor callava. L’obríem i tornem-hi. Tancàvem totes les aixetes i el comptador rodava amb aquella alegria. No hi havia gaires dubtes possibles.

Truquem a la companyia d’assegurances. Expliquem el cas. L’amatent telefonista formula una corrua de preguntes estudiades. La seva conclusió és clara: si l’aigua només se sent però no es veu, ni se’n veuen els efectes, no pot actuar. Aquest és el procediment. No hi valen de res argumentacions ni contraargumentacions. No hi ha aigua a la vista, no hi ha humitats, no hi ha danys perceptibles, doncs espera que n’hi hagi. Visca el procediment.

La nostra conclusió tampoc no podia ser una altra: arma’t d’escarpra i martell i busca l’aigua. Costa, però la trobem, sense haver de lamentar gaires danys col·laterals. Ara ja podem demanar a la companyia que actuï, i aquesta vegada ho fan sense replicar.

El ritual es repeteix de semestre en semestre: seuen en columnes i deixen cadires lliures a dreta i esquerra, s’esforcen per contenir-se en silenci nerviós, esperen que els arribin les preguntes com una sentència. […]
D’entrada reparteixo fulls blancs. Un parell per a cada alumne. Els dono al primer de cada fila. Dos fulls i dos fulls més, i encara dos més si al rengle en són tres.

I aleshores observo dos comportaments oposats que em deixen pensarós. Hi ha alumnes que fan córrer amb llestesa els fulls cap als companys i es queden amb el darrer parell amb naturalitat. D’altres, en canvi, conserven el primer parell per a ells mateixos amb cert afany, i encara algun em mira amb desconcert quan n’hi dono més i li indico que els desplaci cap a qui els espera.

No n’he fet estadística, però és alta la temptació de concloure que l’egoisme no és una excepció. O potser és només que baden?

M’hi resistia, però una cosa porta a l’altra i al final ho he començat a provar. I dóna joc. […]
He obert un twitter i em sembla que en trec partit: aquestes vacances hi he anotat apunts de caminades, que van esdevenint una suite de tannkas. I tot distreu.

Em sembla que era Màrius Serra que fa uns dies parlava de la iniciativa de Facebook de dedicar un espai especial als membres de la xarxa social ja difunts. I, com deia ell mateix, no sé si cal. […]
Perquè la màquina tota sola, com passa amb tants atzars en lavida real, ja genera punts de record i de memòria.

Ara mateix, per exemple, hi he obert sessió i m’apareix aquest missatge:

La brutalitat de l’absència dóna a la proposta tota una altra significació que no preveien els promotors de l’invent. Doncs, es deu tractar d’això…

Va per tu, Mavi.

Un cop d’ull al comptaquilòmetres, potser en una parada de semàfor, provoca tota mena de càbales. […]
39393… No es pot negar que és una xifra bonica, una singular combinació de cap-i-cua i de quadrats. I ja és curiós que els ulls s’hi hagin aturat abans que les rodes hagin recorregut els breus mil metres que li donaran vida.

Potser no és casualitat. Potser és el signe d’alguna cosa. És clar: segur que la xifra, i l’atzar d’haver-la vista, contenen algun missatge ocult. Però quin deu ser el signe? Quin el missatge?

Aquests interrogants, o d’altres de ben pròxims, es succeeixen. Mentrestant, no gaire estona després, la combinació de tresos i nous ja ha estat desdibuixada per la successió implacable de les distàncies.

Arribes. Entres a casa. Tot sembla en ordre. I l’esquitx d’enigma queda quiet, silent, absurd com és, fora, altra vegada invisible, dins l’engranatge prosaic que mesura l’espai tangible que recorres.

La vigília de l’examen un estudiant m’adreça un correu electrònic per assegurar-se que ha entès bé la matèria. […]
Sense entrar en altres consideracions –sobre la il·lusió d’accessibilitat fruit de tanta connectivitat, per exemple, o els riscos d’escriure a deshora–, li dono una resposta més que succinta punt per punt, com qui li desitja sort. Que és, em temo, tot el que a aquestes alçades puc fer.

Fins que arribo a l’última qüestió. Hi ha una cosa que no entenc, em diu. Això de l’angoixa existencial. M’aturo. Agafo aire. I m’estic de respondre res sobre aquest punt.

Perquè, què li podria de dir? Potser… Quina sort que has tingut. I que per molts anys conservis la innocència.

Torno de la muntanya i quan ja sóc a tocar de la carretera ens creuem amb dos gossos mansois. […]

El meu s’atura, ajup les orelles i remena pacíficament la cua. Ja l’he lligat i té una actitud de docilitat extrema. Aquells perdiguers l’ensumen, el saluden sense efusió i continuen amb certa indiferència.

Tres passes després, en creuar-nos amb el seu amo, pronuncio amb cortesia un net “Bon dia”. L’altre deixa anar: “Pasa, pasa. Hala, venga.” I no em queda gens clar si s’adreça als gossos. O a mi.

Fa unes setmanes parlava del Professor Baba i el seu singular retalló de prospecte propagandístic. En aquest sector la competència també hi és dura, com ho testimonien els arguments que esgrimeix la publicitat del mestre xaman africà Professor Sekoh. […]
Es presenta com un “gran medium espiritual mágico, con poderes naturales” i afirma que “ayuda a resolver diversos problemas con rapidez y garantía”. I, conseqüent amb la pròpia fe, els enumera: malalties cròniques de droga i tabac, qualsevol problema matrimonial i específicament recuperar la parella o “atraer a personas queridas”. Després, només separats per comes, impotència sexual, amor, negocis judicials (!) i sort. També assevera que és capaç de “quitar hechizos, depresión y protecciones”. Mereix un punt aïllat, així d’enigmàtic, la “vida familiar”. I un altre punt mantenir la feina o atraure clients.

Afirma que l’emparen vint anys d’experiència. I ho rebla amb un eslògan final al qual no sé qui es resistiria: “Cualquier otra dificultad que tenga en el amor lo soluciona inmediatamente con resultados positivos y 100% garantizados en 3 a 7 días como máximo.” Conxo: un cent per cent de garantia és molta garantia. Si tingués alguna mena de dificultat amorosa li trucaria ara mateix: ofereix servei en un horari prou ampli, cada dia de 8 del matí a 10 del vespre.

Vespre al metro. Les dues adolescents s’han assegut de costat i, sense dir-se res, s’han plantat cadascuna un auricular a l’orella. […]
Una manipula l’mp3. Les dues miren endavant, sense fixar la vista
enlloc, i taral·legen en silenci amb un moviment de llavis ben visible. Passen les parades, continua el bellugeig de llavis, gairebé sincrònic, i la mirada enllà; s’insinua de tant en tant un moviment de ball amb una mà, amb la cintura. De tant en tant sembla que aguantin la respiració i després somriuen o fan una ganyota: s’ha acabat una cançó, en comença una altra, per l’expectació que hi posen deuen haver activat la reproducció aleatòria.

Finalment una arriba a lloc. Dóna l’auricular a la companya. S’aixeca. Petó a la galta. Ja ens veurem, diu la que seu. Hablamos, fa l’altra. Te conectarás, hi torna la primera. L’altra fa com que sí amb el cap i la que es queda s’il·lumina de cara.

Porten més de mitja hora de costat, en callada comunió auditiva. I ara que se separen iniciaran una conversa per xat que s’allargarà qui sap fins a quina hora. I llavors sí: s’ho diran tot.

Barcelona, dimarts, quarts de 6 de la tarda. Tres adolescents acaben d’accedir al Corte Inglés de Catalunya. Així que són a les escales mecàniques ella pregunta: […]
–Què faràs?

I ell:

–Estaré aquí fins a les 8.

I callen. O taral·legen el fil musical.

L’altre no ha dit res. No deu voler exterioritzar la satisfacció que
sent: passaran gairebé tres hores dins el Corte Inglés! Què més es pot desitjar
a tretze anys?

Aquest matí l’home del cotxe, que continua vivint-hi i encara no s’ha quedat sec, m’ha fet un gest. […]
Ell que diu: “Las 19, ¿qué hora es?”

I jo que contesto, com si la pregunta fos d’allò més previsible: “Las 7”, i ja m’avançava a la precisió que, amb tot, em demana: “De la tarde.”

Ha reaccionat amb una mena d’esbufec, com si digués: ostres.

Hi he afegit, per si de cas: “Però ara són les 9. Del matí.”

I ell ha fet un “Sí, ya” d’aquells que et deixen amb la sensació que si no ho arribes a dir estaria ben perdut.

De fet, ho deu estar del tot, igualment.

[El rellotge surt d’aquí, que no en dóna cap referència.]

En sortir del metro trobo un bon tros de negre repartint targetetes en
què el Professor Baba ofereix, en espanyol d’aparença pulcra, els seus
completíssims serveis com a “gran vident, astròleg, científic,
espiritualista i curandero de confiança”, i mira que en són de títols
per a una sola persona. […]
Diu que és “especialista en tots els problemes sentimentals més difícils”, i els que posa per exemplificar l’oferiment no els desitjaries ni com a pacient ni com a agent. Per començar hi ha els casos de llar abandonada, els de retorn de la persona estimada, la necessitat d’allunyar els indesitjables o la de domini total de la persona. Després el catàleg recull impotència sexual, esterilitat, malalties espirituals, droga, feina, alcohol, mal d’ull i enveja. I s’amplia encara fins als negocis i l’atracció de clients, els esports i altres problemes greus, dit així mateix.

Promet eficàcia i rapidesa, treball seriós, honest. I discreció, és clar. També, com a gran reclam, i això no ho tradueixo, que “prueba donde otros fallan”. No ofereix l’èxit, això no. Només que ho provarà. I, vist com va el món, no es deu poder demanar més.

Ja fa algunes setmanes que el veig, vint metres més amunt, vint metres més avall, on malgrat l’asfalt el carrer comença a tenir aspecte de camp obert. […]
Sempre dins el seu Escort vermell, fumant amb la finestra a mig vidre, fent-hi una becaina abocat sobre el seient del costat o mirant al buit mentre acaricia el gos. Dorm dins el cotxe, cada dia més atrotinat i brut. Un matí tenia un dels fars trencats, després un bony, avui li penjava el tub d’escapament.

Hi dorm, segur, ahir a una banda del carrer, demà vint metres més a prop de la gasolinera. No sé què fa durant el dia. Però sorprèn veure com un home s’aïlla i es tanca, dins el cotxe, amb la sola companyia del gos, alguna cigarreta, alguna ampolla. Veure com es degrada sense saber-hi fer res.

Un bon dia s’espatlla el metro i toca sortir en una estació que no és la que toca. […]
La corrua d’usuaris es desplaça amb disciplina helvètica, com si s’haguessin avesat a començar la jornada potser avui potser demà amb sorpreses com aquesta. En sortir del recinte de pagament, un parell de joves que una gorra identifica com a personal de la companyia donen alguna cosa a qui els la demana. Com que no tinc gaire pressa perdo uns minuts seguint la fila més lenta dels de la gorra.

No calia engegar la tele ni posar la ràdio. Un sol veí -n’hi havia prou amb un, però no era l’únic que la seguia amb entusiasme- compartia amb el veïnat sencer, sense haver-se encomanat a ningú, la seva tensió i la seva alegria. […]
Vinga aahs i oohs i un goool soitari però suficient proclamat als
quatre vents. I després una mena de deliri de petards i càntics i
proclames abans de sortir finalment al carrer i allunyar-se a cops de
clàxon.

L’antologia de cants expressa prou i millor que cap altra disquisició
tot el que m’allunya sense remissió del veí expansiu. Va arrencar amb
el clàssic “Y viva España”, prodigi de sensibilitat. Va seguir amb
aquella elevada invitació a la civilitat que fa: “Alcohol, alcohol,
hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual.” Ho
arrodonia cridant encara més fort una vegada i una altra, a ritme de
tonada russa, l’afirmació “Yo soy español, español, español”, per si
algú en tenia cap dubte.

Quan la sonsònia aquesta ja ens havia martellejat deu o vint vegades
vaig estar temptat d’exclamar: “Doncs vés-te’n a Espanya.” Ell ja s’hi
sentia. Potser ja hi era?