L'Hereu Riera

3 de febrer
El govern català acorda que dóna i donarà suport oficial a la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2016. Fixeu-vos en una cosa: Ni en el finançament ni en cap altra qüestió important no hi pot haver relació bilateral entre Catalunya i Espanya, però l’extorsió, econòmica o psicològica, sempre ho és, de bilateral.

[Del “Diari de redacció”, de Lluís Simon, a El 9 Esportiu]

Què és, això? Qui ens hi ha donat espelma, en aquell enterrament? Que potser ens necessiten per a alguna cosa? Que no tenen el que volen? Encara els hem d’ajudar més? Que no els hi paguem nosaltres la festa, potser? Que no els hi pagarem aquesta, si sona la campanada, com ens vam pagar la nostra del 1992?
Per als que no se’n recordin i per als que no hi eren: ens la vam pagar nosaltres (com tenim per costum), la festa olímpica -i paralímpica- del 92, però vam haver de sentir-los dir una vegada rera l’altra, sense cap rubor (i cap polític català va tenir la decència de fer-los callar, en representació nostra, amb un parell de conceptes elementals d’economia domèstica), que els JJ OO es feien a Barcelona pagats amb els diners “de todos los españoles” (sic!), quan són “todos los españoles” que celebren cada any, pagats per tots els catalans (per tots els països catalans!), uns Jocs Olímpics financers que farien al·lucinar en Bernard Madoff, el crac de Wall Street del 2009.
Però deixem-nos d’històries i anem al present: ¿Encara no ens ha maltractat prou, el govern encapçalat per aquell suposat Bambi que ha resultat ser la serpent Kaa del conte d’en Rudyard Kipling? Que potser no ens han humiliat fins a nivells sadomasoquistes, perquè ara hagin d’anar aquests nostres representants a fer-se els simpàtics i a fer el paperina amb una gent que porta a l’esquena un dipòsit de mala llet per funcionar, que monologa en comptes de dialogar i que mossega els seus servidors “compatriotes” de la perifèria per demostrar-los agraïment i lleialtat?
En política hi hauria d’haver un sistema equivalent a l’apostasia, per poder desapuntar-te dels teus representants quan no solament no parlen ni actuen en nom teu, sinó que amb el seu comportament delirant et fan sentir vergonya aliena… ¿No havíem quedat que ens convenia deixar de mirar cap a Madrid i girar la vista cap a Brussel·les? ¿No dèiem que anar a Europa passant per Madrid era fer una marrada absurda…, una manera estúpida de perdre el temps i la cartera, amb els documents i els diners a dins?
Va passant el temps i no n’aprenen. Potser els ajudaria una mica si llegien aquestes ratlles del llibre Ni som, ni serem, d’en Xavier Roig, “un executiu internacional” que ja avisava el 2002 que Catalunya perdia eficàcia (i pel que es veu, també altres coses):

“Conten -de fet ho explica Francesc Cambó a les seves notables memòries- que el rei Alfons XIII el va cridar un bon dia a Palau. El Borbó, fent honor a la subtilesa que sempre caracteritza la nissaga, va engegar-li: “Si renuncies a la teva catalanitat, et faig primer ministre” [Presidente del Consejo, aleshores]. Ja ho veuen, unes condicions específiques, perfectament clares.
(…) Sempre entra dins el possible que anar a Madrid per triomfar sigui un símptoma de progrés inequívoc. Que hi ha aspectes que han canviat? Segur. Però la qüestió, després dels segles, encara és molt viva. És convenient que els catalans participin en els afers de govern a Madrid? Vistos els resultats, jo els diria que no està clar. Perquè el problema, siguem sincers, és que no se sap ben bé a qui beneficia la participació.
 (…) La realitat, almenys en termes d’eficàcia pràctica, per ara, acostuma a ser de resultats més aviat prims; i mostra obertament la inutilitat dels enviats. Perquè, si bé el catalanisme polític ha entrat en un període de clara inoperativitat (una incompetència que no té precedents històrics), també caldrà ser realistes i reconèixer, per contra, que l’espanyolisme polític s’ha tornat molt més eficaç.
(…) Per poc realisme que s’hi vulgui aplicar, tothom podrà comprendre que la idea de tenir una pota catalana a Madrid per garantir un cert benestar ha quedat desfasada de forma palmària -de fet, ja hi va quedar fa anys. I és que aquesta imperiosa necessitat d’anar a Madrid a influir-hi arrenca del moment en què la incipient indústria catalana necessitava estar protegida, i en aquell temps a Madrid s’entestaven a remoure els aranzels.
(…) Aquest plantejament [proteccionista], dins d’Espanya, només el van defensar els empresaris catalans, que per tal de materialitzar-lo van haver d’anar allí on es feien les lleis i on es declarava la guerra: Madrid. La falta de comprensió davant del problema econòmic global era de tal magnitud, que era com si s’anés a una cort estrangera.
(…) Davant d’aquest estat de coses, s’establí una mena de pacte implícit que deia si fa no fa: “Vosaltres, catalans, podeu col.locar les mercaderies dins d’Espanya amb facilitat. Mentrestant, nosaltres mirarem que els de fora no us emprenyin”. (…) El pacte, encara que no de forma explícita, portava una torna, una clàusula no escrita que consistia en el fet que els catalans renunciaven, a canvi de proteccionisme, als excessos de “diferència”. (…) Per afegitó, el paquet d’acords incorporava també l’aspecte crematístic: a canvi del proteccionisme, Catalunya vessaria a l’Estat part dels beneficis obtinguts, i finançaria l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i càrregues diverses. No s’enriquien, els industrials catalans? Doncs a col.laborar!”

El capítol del llibre d’en Roig i Castelló -totalment recomanable- continua amb unes sucoses observacions sobre l’envitricollada psicologia dels “catalans enviats a Madrid”, i particularment dels polítics catalans que hi van “a defensar els interessos de Catalunya”, amb el to autocrític amb què esta escrit tot el volum, suposadament en un exercici d’honestedat per respondre’s “si compraria Catalunya” en el cas que ell pogués ser “realment imparcial”… En aquest sentit, una de les notes que apunta és aquesta: “La màfia siciliana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana”. Cagumdena!, ara resultarà que Catalunya, ja prou pecadora i pecaminosa, porta penjada a més aquesta important medalla…
Curiosament, però, el mes passat van venir a rebre el V Premi Vázquez Montalbán dos periodistes italians, el veterà Candido Cannavò (que traspassaria poc després), de La Gazzetta dello Sport, i Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, sobre la camorra napolitana —que l’ha amenaçat de mort per haver revelat els seus secrets. Saviano va dir, en roda de premsa, que anéssim amb compte, que Catalunya s’havia convertit en lloc preferent per a les activitats delictives d’aquella gentussa…
Doncs bé: serà així com diu en Saviano, i potser allò de Sicília ho van patentar realment els catalans medievals, però ¿per què deu ser que mentre llegia aquests paràgrafs d’en Xavier Roig sobre el proteccionisme de la Cort espanyola envers els productes fabricats pels industrials de Catalunya em venien al cap tota l’estona els mètodes mafiosos descrits per en Saviano al seu llibre i els que hem vist tantes vegades a les pantalles cinematogràfiques: uns pinxos que en sa vida havien treballat i que cobraven impostos impunement a una gent honrada que, contràriament, no paraven de treballar, i això, aquest robatori, només a canvi de “protecció”… d’ells mateixos, és a dir, a canvi de no complir l’amenaça -velada o descarada- de destrossar-los la paradeta i no deixar-los treballar i guanyar-se la vida honradament!
No va per aquí el negoci d’en Robert amb les cabres que tenim muntat amb els nostres “socis” de Madrid, estimats i espavilats governants nostres?

[_{Dibuix de l’entradeta: el jove advocat Joaquim Ruyra “traient pit / i anant a triomfar a Madrid” (abans de quedar-ne “desenganyat / i com un gat escaldat”). Auca de Joan Vilamala (text) i Jaume Gubianes (dibuix), a www.auques.net}]