Kitsch al poble de Sords
Deixa un comentariKitsch 10: 20 anys llargs gemegant. Feia dies que volia parlar-ne, del nou disc del grup de Banyoles. Ja n’he penjat en aquestes planes un parell de videos (en un post a propòsit de la pederàstia capellanesca, tema que tracten amb mordacitat sublim a la seva “Oració”), i ara hi torno, per pur plaer de compartir, i pel plaer de constatar que aquesta rara avis lacustre continuï volant al seu aire. Afusello la crònica que va escriure el 10 de novembre al seu bloc Roger Palà, cap de redacció de la revista Enderrock, sobre la presentació en societat del desè llargadurada del grup d’en Lluís Costabella, Joan Pairó i companyia:
Dissabte vam anar fins al BeCool, una petita sala prop de la Diagonal de Barcelona, per no perdre’ns la presentació del Kitsch 10 (Laura R. Perkins, 2008), el nou treball de l’indomable grup de Banyoles Kitsch.
Va ser brutal. Més de vint anys als escenaris i tenen una energia que
ja voldrien tenir molts grups novells. Tot i això, segueixen sent la
banda maleïda per excel·lència. Només així s’explica que el concert de
presentació d’aquest nou treball es fes en un petit espai com el BeCool
i no en una sala amb més capacitat –les males llengües diuen que una
coneguda sala pròxima al Paral·lel va declinar l’oferta del grup per
actuar-hi perquè no els coneixia– o que el clip de la cançó “Dominis”
tingui poc més de 600 visites al YouTube. Com a consol podem pensar que
la mel mai ha estat feta per als porcs… Però quina putada!
com s’havia previst en un inici. Les cançons són escopinades d’ira:
rock bàsic, cru, orgullós, cínic, disruptiu, sense cap mena de concessió
a la pau interior.
El grup encapçalat pel cantant i guitarrista
Lluís Costabella renova formació amb l’aportació de Jordi Farreras
(bateria especialitzat en músiques fosques: col·labora també amb Casual i Abus)
i mostra nou noves cançons que ja no són un curset, sinó tot un màster
en matèria de fracàs. Al bolo del BeCool, que els mateixos Kitsch van
definir com un dels més especials de la seva carrera per l’ambient que
s’hi va crear, hi vam poder sentir cançons clàssiques de tota la seva
trajectòria –”Déu i el gos”, “Oració”– i gran part del nou treball. Van
culminar el bolo amb “Testament”, que resumeix el llegat d’una banda
que, ho vulgui o no l’establishment del rock, ha fet història.
Aquí els nois s’expliquen, i se’ls hi entén tot:
Qui tingui orelles per escoltar, que escolti…
I una perla negra: la rabiosa versió (per mi millor que l’original) de “Autosuficiencia”, de Parálisis Permanente, que els de Banyoles van tocar al final del concert de fa uns anys a Razzmatazz, crec que era, a Barcelona. Ni la imatge ni el so no són gaire bons (el concert el va retransmetre el Canal33, que és d’on deuen haver piratejat el vídeo, i la reducció de pantalla no ha servit de gaire), però sí suficients per escoltar-la en tota la seva malòstia.
“Encerrado en mi casa, todo me da iguaaal!!!”
Si no fos tan evident que els Kitsch han estatinjustament marginats.
Si no fos tan sangrant que esl Kitsch han estat deixats de banda
Si no fos tan normal que en aquest país de fireta només facin cas al que no té solta ni volta
Si no fos així: no sabríem alguns que Kitsch és especial, només apte pels
que tenen neguit, curiositat i personalitat pròpia
No al “mainstream”. sí al preciós i delicat plaer de degustar plats únics!!!
I QUE ENS DURI!!!
Kitsch és d’uns pocs privilegiats que s’ho han currat -com ells- … La resta que els bombin!
Més de 20 anys demostrant que no hi ha fronterea física ni cultural que justifiqui la diferència: només les manies i prejudicis dels alienats de sempre.
Visca anar a la teva i visca els Kitsch. Tot un exemple de persimònia autoduficient.