L'Hereu Riera

Això funciona: Catalunya, 4 – Argentina, 2.

_{La selecció catalana de futbol, amb una alineació de luxe, s’ha
aconseguit imposar a la selecció argentina de Maradona per 4 a 2. Tots
els jugadors convocats pel nou seleccionador català, Johan Cruyff, han
tingut els seus minuts de partit, en què han marcat Sergio Garcia, Bojan
Krkic, Sergio González i Moisés Hurtado. Finalment no s’ha aconseguit
omplir el Camp Nou, però l’entrada ha superat els 50.000 espectadors i
l’espectacle futbolístic ofert a la gespa ha estat d’alt nivell. És la
primera vegada que Catalunya guanya contra la selecció argentina, dues
vegades campiona del món. El públic ha viscut el partit com una festa,
omplint la grada d’estelades i ha rebut de forma molt especial
l’exblaugrana Oleguer Presas.
[Directe.cat]}
…

_{Cinquanta-dos països van transmetre
el partit disputat entre Catalunya i l’Argentina al Camp Nou. Els del
continent africà són: Algèria, Angola, Burundi, el Camerun, el Congo,
Djibouti, Egipte, Etiòpia, Gàmbia, Ghana, Guinea, Kenya, Líbia, Mali,
el Marroc, Mauritània, Moçambic, Rwanda, Somàlia, Sud-àfrica, el Sudan,
Tanzània, Tunísia, el Txad, Uganda i Zàmbia. Els d’Amèrica:
l’Argentina, el Brasil, el Canadà, els EUA, Mèxic, Veneçuela i Xile.
Els de l’Àsia: l’Aràbia Saudita, Bahrain, els Emirats Àrabs Units, el
Iemen, l’Iran, Jordània, Kuwait, el Líban, Oman, Palestina, Qatar i
Síria. I els d’Europa: Euskadi, Grècia, Noruega, els Països Baixos,
Portugal i Turquia.
[Vilaweb]}
…

¿Què és, això de Catalunya, que té una selecció de futbol no reconeguda (oficialment), amb el mític Johan Cruyff d’entrenador, capaç de guanyar la respectable selecció bicampiona del món de l’Argentina, entrenada per Diego Armando Maradona? És un ocell?, és un avió? És una nació!
Una nació prohibida, reprimida, amagada, ningunejada, putejada, disminuïda, menyspreada, ignorada, però real. Amb un equip de futbol a la capital del país capaç de guanyar sis títols en una sola temporada: tots els possibles, cosa impossible d’aconseguir per la resta de clubs del planeta, fins ara.
No barrejarem pas esport i política, que ja ens diuen sovint que no s’ha de fer. Però això funciona.
Quan Catalunya, el país, pugui jugar com la seva selecció ahir al vespre i tractar de tu a tu els altres països en igualtat de condicions (i amb un àrbitre que no sigui el del Tribunal Constitucional, senyor Bono del Congrés de Diputats), Catalunya també guanyarà el partit, no hi ha dubte (el temps —este juez que quita y da razones— ho confirmarà). I la selecció de futbol, com totes les altres, estarà llavors en condicions de disputar tots els partits del calendari europeu i mundial, i no pas un de sol o dos a l’any, com ara.
Una nació? Una selecció!
….

En la crònica de la jornada futbolística d’quest dimarts, Vilaweb recordava el precedent del 29
de desembre de 2004, en què Catalunya i l’Argentina van jugar un partit
amistós que va acabar amb victòria visitant per 0-3. Abans del matx, milers de
persones es van manifestar pels carrers de Barcelona en defensa de les seleccions catalanes i en protesta per la polèmica expulsió de la Federació Catalana de Patinatge de la Federació Internacional, per la pressió del govern espanyol. El 2006, la Federació Catalana va ser admesa com a membre adherit a la Confederació Sud-americana del Patí,
i ha participat des d’aleshores en les competicions oficials que
organitza. El patinatge és una de les vint disciplines esportives que,
a banda les seleccions andorranes, són reconegudes ara mateix per federacions internacionals i poden competir oficialment amb la bandera catalana.

[_CONTINUA]

Les altres seleccions

A la llista mantinguda per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes,
una associació no lucrativa que des de 1998 s’esforça per assessorar i
ajudar les federacions catalanes a obtenir el reconeixement
internacional de les seleccions esportives de Catalunya, hi consten
tota mena de disciplines, algunes de més conegudes que les altres. El futbol sala i les curses de muntanya comparteixen reconeixement amb el ball esportiu, el twirling, el tamborí, el karate i el físic-culturisme, juntament amb les bitlles i bowling i el futbol australià. A la llista també hi ha disciplines més joves com el fistball, l’icestock, el raquetbol i el fut-tennis. També són reconegudes des de fa alguns anys les seleccions de korfbal i pitch & putt, l’última de les quals ha obtingut èxits importants en competicions internacionals.

I en el terreny dels esports de pilota oval, tant el rugbi lliga com el touch rugby
ja han rebut el vist-i-plau de les respectives federacions
internacionals. El rugbi XV, per la seva banda, manté el contenciós
judicial a França per a ser reconeguda internacionalment. I és que la Federació Catalana de Rugbi va ser una de les tretze federacions fundadores de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA), el 1934 (vegeu-ne l’acta fundacional),
però amb el franquisme en va ser exclosa. La federació va intentar
recentment recuperar per la via judicial l’estat de membre fundador,
però un tribunal de París (on hi ha la seu de la FIRA) va declinar la
petició ara fa un any. La federació catalana va anunciar que hi presentaria recurs.

Les últimes incorporacions a la llista de seleccions reconegudes han estat el biketrial i el futvolei.

[_CONTINUARÀ]

M’ha arribat a la bústia una carta que crec que et pot interessar, dilecte lector d’aquest blog:

Aquest correu és per
comunicar-vos que la iniciativa VullVotar.cat ha superat ja les deu mil signatures.
Aquesta iniciativa impulsada per VilaWeb vol deixar clar que milers de persones arreu del
país volem poder decidir sobre el nostre futur, sense interferències. Deu mil
és una xifra molt important però volem anar més enllà i per això us demanem que
ens ajudeu encara més a difondre el projecte.

Vicent Partal
Director de VilaWeb.

Si anem sumant, a veure com ho pararan, això… La mentida i la falsedat es poden estirar com un xiclet, és clar que sí: ho veiem cada dia. Però en democràcia -i l’Estat espanyol se suposa que és una democràcia- tenen un límit.
Anem caminant en la bona direcció, i com més serem, més via en farem d’arribar-hi, companys.

I els nostres entranyables partits polítics, ja cal que es vagin espavilant…

[_{Imatge de l’entradeta: Cristina Losantos, a l’Avui}]

Me estoy partiendo de risa. ¡Qué alcalde más cachondo! Alcaldes así
necesitamos en este país, gente que no tiene problema en hablar como si
estuviera jugando al mus en la taberna. ¿Se trata de un pleno
municipal, donde tradicionalmente la gente se peina la lengua antes de
hablar? Nada, en Bellveí no tienen ese problema y así
su alcalde, Josep Fonts, dice las cosas por su nombre, al pan, pan, y
al vino, un buen burdel, que resulta la mejor empresa del pueblo y
ayuda a pagar su fiesta mayor. Es decir, se pagan la diversión de
Bellveí con el lavado de bajos de las pobres chicas que se amontonan en
el agujero de un prostíbulo. Nada más decente. Y como es de bien
nacidos ser agradecidos, el alcalde los eleva a la categoría de empresa
ejemplar, y quiere ampliarles el local, para que los empresarios
modelos que viven del mercadeo cárnico de mujeres redondeen su negocio.
Al fin y al cabo, no hay en todo Bellveí una empresa más rentable, y la
pela es tanto la pela, que poco importan unas cuantas mujeres
denigradas. Puestos a buscar rentabilidad, ¿por qué no ponen a trabajar
a los niños, o recuperan la esclavitud? Lo digo porque aún sería más
rentable, y se podrían dar unos alucinantes fiestones.
“¡Fuera puteros de nuestras calles!”, grita Carme Freixa desde su
magnífico blog de denuncia, donde muestra la cara brutal de la
prostitución. Y este alcalde debe pensar que se trata de eso, de
sacarlos de las calles y enviarlos, bien arregladitos, a la empresa del
pueblo, haciendo dinerito para esos buenos empresarios que un día de
estos recibirán alguna condecoración municipal. Por supuesto, nunca
entenderá el mensaje demoledor de Carme y su denuncia de la maldad de
la prostitución, porque forma parte del pensamiento correcto y
bienpensante que considera la prostitución “un bien necesario”. ¿Qué
harían los pobres hombres si estas chicas no calmaran sus calenturas?
Nada, puro servicio social. Por ello, el alcalde Hereu, después de
mucho pensar, consiguió parir una idea y planteó el retorno de los
burdeles. Piensa más y pare un huevo. Y por los aledaños de la capital
del reino, los de ERC tienen un subidón de progresía reaccionaria, y
piden que se legalice la cosa, porque la idea de soñar una sociedad sin
mercadeo de mujeres no forma parte de sus utopías. La independencia de
Catalunya, sí. La lucha contra esta lacra humillante que esclaviza a
millones de mujeres, para nada. Que las putas catalanas, lo único que
tienen que hacer es hablar catalán. Lo decía Xavier Trías, con
valentía: “Tengo la obligación ética de luchar por una sociedad sin
prostitución”. ¿Es el único sensato del universo político? Pues que
vaya a Bellveí y se lo diga al alcalde de su partido. Dígale que la
explotación de la mujer siempre será rentable, tanto como siempre será
una repugnante, denigrante y asquerosa maldad.

Caram, la Pilar, sort que es partia de riure…!

Aquest text és de la Pilar Rahola, però està escrit en castellà perquè va ser publicat a La Vanguardia, aquest dijous mateix: d’aquesta manera todo el mundo lo entiende i la particular lluita de l’articulista de Badalona per una societat sense prostitució cunde más (i a més, la pela és la pela, coi!, que tothom s’ha de guanyar les garrofes, ja s’entén…)
La postura de la Pilar contrària a la prostitució, sense matisos, queda clara, claríssima com la llum del dia, no pas com la dels tristos llums de neó. Però tot i amb la sensació de posar-me davant de la boca d’un canó amb sense ni una mica d’armilla antibales, no em vull estar de fer-hi un parell d’apunts.
Que la prostitució és una cosa sòrdida està fora de dubtes: la societat que tenim deixa una infinitat de gent fora del mercat de treball, a la cuneta, i la prostitució en aquestes condicions és una de les poques sortides que els hi deixa (dir-ne una sortida fàcil, com fan alguns, és d’un sarcasme que fa mal). Així, la prostitució és una immoralitat, però una immoralitat del sistema. I la sordidesa dels burdells, de la prostitució a peu de carretera i de totes les altres modalitats, com la pornografia, és una prolongació de la sordidesa del sistema econòmic.
No sé si formo part del pensament correcte i benpensant que considera la prostitució “un bé necessari”, però jo també penso, com els progres reaccionaris d’ERC, que la legalització d’aquesta activitat aniria directament contra els interessos dels proxenetes (que per cert, a diferència dels puteros, aquests no es troben mai al carrer, sinó més aviat a l’ombra, invisibles, controlant els fils de les seves esclaves sexuals), i per tant contra la sordidesa d’aquest mercat i contra el desemparament de les noies que hi treballen.
Però per a la Pilar sembla que no és pas aquesta, la qüestió. Ella vol un món sense prostitució perquè la prostitució és el mateix que explotació de la dona, independentment de les condicions de treball. És a dir -si ho he entès bé-, que en una societat on no hi hagués explotació laboral tampoc hi hauria lloc, si depengués d’ella -i d’en Xavier Trias-, per a la prostitució com una activitat laboral més. Sembla que no concep, ras i curt, la possibilitat que algú -dona o home- decideixi dedicar-se lliurement a la prostitució. No l’admet, queda clar, com a “servei social”, però l’admetria com a servei laboral? La fúria abolicionista amb què tracta el tema en el seu article fa pensar que no.
També fa pensar que no deu tenir notícia, l’articulista, o almenys no en fa cap esment, de la prostitució masculina, que deu existir en unes proporcions ínfimes, comparada amb la de les dones. Però es tracta d'”explotació de l’home”, en aquest cas, o de què? I tampoc considera la possibilitat, que existeix -en unes proporcions encara més insignificants, segur-, de dones que es dediquen a aquesta activitat simplement perquè ho han triat (i ho fan sense dependre de cap màfia i sense rendir part dels seus guanys a cap explotador). Potser per a ella és inconcebible, però és així. I continuaria essent així amb tota probabilitat en una societat perfecta i moralment sana (amb la diferència que els treballadors i treballadores del sexe pagarien impostos, com tothom).
I acabo amb una ximple pregunta a propòsit del “servei social” de la prostitució, que ella despatxa amb tanta sorna: ¿sap la periodista badalonina que hi ha discapacitats -i les dones discapacitades encara ho tenen més difícil- que no disposen de cap altra opció que la prostitució per accedir a la pràctica higiènica del sexe? M’agradaria molt saber què té a dir-hi, en aquesta delicada qüestió.

Mines a cel obert: més verí per al poble ras…
Els paradisos terrenals que queden també estan en perill d’extinció: a Alaska pel petroli ullat pels Bush Boys, als glaciars de Xile pels minerals que hi ha al subsòl, a l’Antàrtida pel turisme que s’hi pot precipitar tard o d’hora com una plaga de llagostes, a l’Amazònia per la tala de boscos i l’agricultura extensiva, a la Xina (els estranys competidors comunistes) amb les seves megacentrals hidroelèctriques, a tot arreu -costes, selves i muntanyes- pel frenesí immobiliari…, i ara ens arriba aquest avís des de l’Argentina: mines a cel obert, sense cap mirament per l’entorn ni per la població que en depèn. No els atura res. Ningú ni res no els pot aturar.
Contra aquest enemic no hi ha “petits gestos” que valguin. Allò que cal són grans gestors, empesos per polítics clarividents i valents amb voluntat de reconduir les coses. I per fer-ho només hi ha un camí, i és posar fre a aquests caimans, tallar-los les vies per on ara circulen impunement: fer lleis que imposin límits al descontrol, a la seva fam infinita de posseir, a la seva avarícia immoral, a la seva conducta delictiva, criminal.
Els hem de posar a règim!
Prou pancartes, prou manifestos, prou manifestacions! Que treballin les lleis i els legisladors que les han de promulgar. Que treballin els polítics en les coses veritablement importants, allà on ens juguem el futur de la terra, en comptes de passar-se el dia barallant-se per un grapat de vots de més o de menys. En lloc d’esbatussar-se entre ells per la ridícula porció de poder (real) que els queda, que es posin d’acord per recuperar el control del poder perquè puguin parar d’una vegada els peus als poderosos. Aquí és on ens han de protegir, i no pas de la calor recomanant-nos vanos i glops d’aigua, i dels accidents fent-nos anar a pas de cargol per les autopistes.
Si no ho fan, aquests moderns cavalls d’Àtila ho arrasaran tot, i llavors ja no quedarà res per què discutir. Si allò que ens espera en el futur és la pura supervivència, no ens calia baixar dels arbres.

Al poble d’Arenys de Munt
i al poble de Catalunya:
NO ens faran callar!

“La censura és una bena inútil”
“The censorship is an usuless bandage”
“La censura es una venda inútil”

[_{Dibuix: Min, sobre l’antic logo dels anys 70
 Lema: http://www.flickr.com/photos/inilsailf/548502847/}]

La inèrcia de la gran victòria blaugrana en el partit televisat divendres a la nit (i dic nit, i no vespre, perquè va acabar a tres quarts de quinze, després de mitja hora de pròrroga), que converteix l’equip de Pep Guardiola en el Barça de les Cinc Copes (de moment) del segle XXI, em va donar l’ocasió de veure, escarxofat davant el televisor, el concert d’AC/DC a Las Ventas de Madrid, per enèsima vegada (aquest equip, igual que el de Guardiola, no em canso mai de veure’l), primer, i tot seguit un reportatge (“Isla Negra, illa blanca”, una estrena dins el programa del 33 “El documental“) sobre Pablo Neruda i l’arquitecte català Germán Rodriguez Arias, exiliat a Xile, i el paper que aquest va tenir en la construcció de les tres cases que el poeta xilè posseïa, repartides en diferents punts del seu país, i de manera especial en la de Isla Negra, a la riba del Pacífic, la més coneguda i avui casa-museu del premi Nobel, on descansen també les restes d’ell i de la seva tercera esposa, Matilde Urrutia.
A continuació d’aquest documental, la programació del segon canal de TVC oferia justament un altre capítol de la sèrie “Cases ecològiques”, que presenta, de la mà d’un dissenyador molt entusiasta, exemples de cases construïdes arreu del món (occidental), generalment amb la intervenció directa dels seus propietaris, seguint criteris d’optimització de l’espai i dels materials emprats i ajustant-se, com diu el títol, als cànons ecològics d’estalvi d’energia i minimització de l’impacte sobre l’entorn on s’aixequen.
L’entusiasme del presentador està justificat, perquè realment en totes aquestes edificacions les solucions aplicades pels constructors són intel·ligents, i els resultats són impressionants, tant des del punt de vista funcional com estètic. Però la impressió que produeixen al televident (parlo per mi, és clar) resulta ambigua: aquests exemples gairebé perfectes d’habitatges presenten algunes contradiccions que fan una mica d’angúnia. No es tracta de l’enveja -sana o no- que causen, sinó de la certesa de saber que tenen tots els números per quedar-se en exemples.
En aquest món nostre destarotat i desorganitzat, és impossible que aquestes meravelles es puguin generalitzar, que se’n puguin beneficiar al màxim i en el màxim nombre les persones, directament, i el planeta, de manera indirecta.
Ja podem anar fent fantàstiques cases ecològiques, i sostenibles (totes elles poden presumir de presentar unes factures de la llum més baixes que les convencionals, i moltes també reciclen els residus i les aigües brutes, i aprofiten així mateix l’aigua de la pluja que baixa dels teulats i la llum del sol), ja ens podem anar escarrassant a fer-ho bé, si el sistema no en té res, de sostenible…

En primer lloc hi ha la qüestió de la propietat. És inevitable, mentre un veu les imatges d’aquelles cases modèliques, pensar en el ciutadà mitjà que no solament no és propietari de l’habitatge on viu, sinó que en paga uns lloguers estratosfèrics, sovint de manera desproporcionada en comparació amb el que ofereixen, en espai i serveis, les cases o pisos llogats. I pel que fa a la propietat, o està directament vetada o s’hi ha d’accedir passant pel calvari de les hipoteques, la vella “solució” (“paguem molt, però almenys al final la casa quedarà per a nosaltres”) capaç de generar una muntanya de problemes, tant a nivell particular com general, com estem veient cada dia: el mateix sistema hi ha quedat entrampat, i darrera d’ell tots nosaltres.
Però això seria només a països com el nostre, en els països del nostre entorn, mínimament arreglats. Si pensem en les enormes aglomeracions urbanes del planeta, cada dia més grans i caòtiques, l’esgarrifança es fa insuportable.
En el documental ressenyat a l’entradeta, tots els testimonis parlen amb admiració i respecte del poeta Neruda i de l’arquitecte racionalista que li va fer els plànols de les cases que va aixecar, Rodríguez Arias (que tenia una fixació especial per l’arquitectura d’Eivissa, l’illa blanca del títol, on fixaria la seva residència, abans de tot el boom turístic), amb qui l’unia una forta amistat.
Entre els records personals dels durs temps viscuts -dues guerres ferotges i el cop d’estat de Pinochet, que va succeir poc abans de morir Neruda-, en un moment donat es toca el tema de la propietat, i un dels personatges diu que, al seu parer, “no hi havia contradicció entre ser comunista i tenir propietats”, com era el cas de Pablo Neruda, com no n’hi havia, afegeix, entre el seu matrimoni i les aventures extramatrimonials que el poeta va tenir durant anys. La comparació no l’acabo d’entendre, com tampoc les etèries raons més o menys de caire espiritual amb què l’home va intentar explicar-se. No hi ha més cera que la que crema, i el comunisme “real” no va estar de punyetes -no hi està tampoc en els pocs llocs on encara campa, com a Cuba mateix-, i la manera com va gestionar la propietat col·lectiva va ser la que va ser -un desastre-, i en aquest punt per a res es va estar de raons espirituals…
Els uns condemnant la propietat i anatemitzant-la i els altres fent-la de més en més prohibitiva (excepte per a les elits econòmiques, és clar), i al mig dels dos blocs la majoria de la gent, la “majoria silenciosa” del doktor Kissinger, a veure-les venir i a entomar-les callant i amb esperit esportiu, que la maquinària malgrat tot no s’ha d’aturar per res.
¿Voleu ser propietaris i viure en una bonica casa rodejada de jardins? Doncs és molt fàcil: a l’hora de néixer, trieu de fer-ho en alguna de les famílies pertanyents a les elits econòmiques, i tema resolt.

[_{Foto de l’entradeta: la casa de Pablo Neruda a Isla Negra, a la comuna de El Quisco, província de San Antonio, a la regió de Valparaíso}]

He vist en un d’aquests canals que passen videoclips contínuament, amb un criteri de selecció que desconec, una versió moderna de la celebèrrima cançó San Francisco, d’Scott MacKenzie, que es va convertir en un hit personal del cantant i de les llistes d’èxit del temps (1967) en què va sortir a la llum, i en una mena d’himne oficiós del moviment hippie (aplicant al terme moviment el sentit que lliurement vulguis donar-li, amic lector). La lletra, un punt -o més- candorosa, no pot ser més explícita, i per tant es pot entendre perfectament l’etiqueta que li van penjar.
Ara bé, ingènua o no, com el mateix moviment hippie, el que no es pot discutir és que allà hi havia sinceritat, bona fe (massa): la gent s’ho creia, i s’hi va llançar de cap perquè s’ho creia. És clar que hi havia molt de vividor, molt de vivillo, i gent de la que s’apunta a tot, mal que sigui a un bombardeig. Però de ganes de manifestar rebuig a una determinada forma de vida basada en la por i la hipocresia -sorgida de les cendres calentes de la segona Guerra Mundial, tampoc s’ha d’oblidar- i de ganes de muntar una societat diferent, més lliure, també n’hi havia.
Després tot allò va xocar contra el Mur (no pas el de Berlín, que era a l’altra banda del món i del problema, sinó més aviat el que van descriure Pink Floyd en aquell doble LP memorable), que era el monstre parapetat, el monstre que havien volgut tirar a terra mentre passaven d’ell olímpicament: missió impossible, i la missió va fracassar estrepitosament. Ni love-ins ni new explanations: tot va anar rostos avall, a puntades de peu.

Però anem al videoclip en qüestió: a banda de ser una banalització que fa vomitar de la cançó d’en MacKenzie i de tot allò que pintava, amb colors ben vius, deixa ben clara -sense pretendre-ho!- la impotència de la proposta -si se’n pot dir així- hippie, però també demostra de manera patent com ha quedat el món després de tant de bany de realisme. Què hi ha darrera d’aquests Global Deejays i el seu simpàtic Sound of San Francisco? ¿Hi ha alguna cosa més que ganes de fer calés per la via ràpida?
Si el món és un meló i la meitat (de moment) la tenen acaparada una societat limitada de magnats associats en corporacions, és normal que la immensa majoria de gent que no forma part d’aquesta societat limitada es baralli per l’altra meitat (cada vegada més petita), i que ho faci utilitzant els cops de colze de la picaresca, la violència i/o la prostitució, en totes les seves formes.
Aquest vídeo (i un bon grapat dels que es produeixen cada dia, que no valen res) n’és un bon exemple, des de la colla de hippies de p’veure que ensenyen el cul i la misèria de la seva superficialitat estúpida fins als productors que han comprimit la peça d’Scott MacKenzie en una pastilla per a consum fàcil de les masses televisives. (I si no hi ha sexe més explícit, en aquest videoclip i en molts altres, deu ser perquè els canals de televisió que en fan difusió els solen passar en horari protegit).
A dalt del món, una societat cool de rics riquíssims recreant-se en l’autocomplaença i en les infinites possibilitats del seu enorme poder; i a baix, la majoria silenciosa disputant-se les engrunes que cauen de la taula ben parada de la riquesa dels rics. (Una riquesa potser immoral, com diu el papa de Roma -i quina gràcia que té, l’home, amb les seves prèdiques!-, però totalment legal).

No em vull ficar en la mena d’estil de música del videoclip anterior, que sobre gustos no hi ha res escrit ni s’ha de fer tampoc, però no puc deixar de plantar aquí la versió original i la lletra de la cançó del cantant de Florida:

_//
_____________________________

Enganxo, per acabar, aquest curiós vídeo (amb la mateixa cançó de fons, però accelerada) on els autors reclamen una mirada directa a la ciutat, perquè hom pugui adonar-se realment de com és, de manera ben diferent de com la pinten a les pel·lis.
(Un petit detall: en el cinema, des de les obres de Hitchcock a les del malcarat tinent Callahan (Clint Eastwood), passant pel detectiu Bullit (Steve McQueen) i la seva famosa excursió a tota llet pels carrers en pendent de la ciutat, San Francisco sol aparèixer mig buida, sense gent als carrers, gairebé fantasmal; és una cosa realment curiosa, perquè, com reivindica aquest vídeo, es tracta d’una capital populosa, i més aviat alegre -en tots els sentits del terme- i plena de vida, oi?).

“M’odien, i no té importància. Però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”

(Joan Fuster i Ortells)

El Plural / Política / 16.7.2009

Pedro J. azuza la bandera de la catalanofobia, aunque lo niegue

El aguirrista diario El Mundo sigue azuzando
la bandera de la catalanofobia, aunque hoy lo niegue en su editorial
titulado “Catalanofobia, no, Montillafobia y Esquerrafobia, sí”. En
concreto acusa al tripartido catalán de gobernar “de forma sectaria”,
perseguir privilegios y buscar la confrontación con el resto de España.
Pedro J. ya hacía suyos ayer los argumentos de Esperanza Aguirre –la
dirigente del PP más beligerante con el Estatut hasta que Rajoy,
temeroso de mostrar una imagen de desunión, la ha desautorizado
obligándola a abstenerse en la votación, en contra de sus deseos-, y
comparaba en su vídeoblog el acuerdo con “la cama de Procustes que
Zapatero ha hecho a la medida de Cataluña”.

“Un Estatut flagrantemente inconstitucional”“

“Hoy es un día de injusticia y oprobio”, explicaba ayer Pedro J. ¿La
razón? Que el Consejo de Política Económica y Fiscal iba a “bendecir”
el nuevo modelo financiero. “Procustes era un bandido de la antigua
Grecia –continúa- que obligaba a los viajeros a adaptarse a las
medidas de su lecho. A los pequeños los estiraba hasta descoyuntarlos y
a los más altos les cortaba las piernas. Eso es lo que va a suceder
ahora. El tamaño de la cama ha sido negociado bilateralmente tal y como
manda un Estatut flagrantemente inconstitucional”.

Madrid, la gran solidaria

Pedro J. acusa al tripartito catalán de celebrar “que en 2012 no van
a aportar ni un solo euro a la solidaridad”, pese a que su nivel de
riqueza supera en un 17% a la media nacional. Acto seguido destaca cómo
la agraviada comunidad de su lideresa, Madrid, “y en pequeña medida Baleares”, serán las que contribuyan “a la solidaridad y a la igualdad entre los españoles”.

Un “atraco a mano armada”

“Harán bien las comunidades del PP en abstenerse o votar en contra.
Y naturalmente aceptando luego aquello que les sea menos desfavorable.
Ver en ello una contradicción como hace Zapatero es como si alguien que
no apoye una reforma del Código Penal no pueda luego
presentar una querella si es víctima de un atraco a mano armada… ¿Por
qué se me habrá ocurrido lo del atraco a mano armada?”, concluye.

¿Animadversión contra Cataluña?

Hoy en el editorial desarrolla los mismos argumentos y niega que,
como sostiene el consejero de Economía del Gobierno de Montilla, Antoni
Castells, se estén encendiendo las “hogueras de animadversión contra
Cataluña”. “Esta clase dirigente ha tenido siempre la cara dura de
envolverse en las señas de identidad de Cataluña para cultivar el
clientelismo y hacer negocio con los supuestos agravios históricos”,
argumenta.

Beneficiada un 64%

Según El Mundo, el sistema es “injusto, insolidario y
regresivo”, y para justificarlo alude de forma demagógica al reparto de
los 11.000 millones adicionales, de los que Cataluña va a recibir un
64% más que la media nacional.

“Montillafobia y Esquerrafobia”

El editorial concluye con un duro ataque contra la clase política
catalana, a la que acusa de desvergonzada. “Tras recibir el trato de
favor, deberían haber guardado un prudente silencio. Pero encima
pretenden hacerse los ofendidos, tomando a los demás ciudadanos por
idiotas. Por eso, lo que sí existe en España y de forma bien
justificada es una creciente Montillafobia y una enorme Esquerrafobia”,
concluye. Juzguen ustedes mismos.

Pregunta del milió de milions d’euros per a Pedro J Ramírez i tota la feixistada que el secunda: Si Catalunya és una aprofitada, una insolidària que us roba i us atraca a mà armada, per què no l’expulseu d’Espanya, d’una puta vegada, en comptes de deixar anar tanta xerrameca, tanta ploriqueria i tant de victimisme?

Torna-te’n a l’Àfrica, senyor xulopiscines, i no tornis a emprenyar més. I si t’avorreixes, prova d’ensenyar el teu espanyol als micos, que com saps són bastant més intel·ligents que els catalans.

[_{Imatge: PJ Ramírez i senyora, la coneguda dissenyadora de moda i model ella mateixa Ágata Ruiz de la Prada, en el sopar de gala previ al casament del futur Felip VI i Letizia Ortiz, al Palacio de El Pardo, Madrid}]

Addenda:

“No somos un periódico
independentista, pero defendemos el inalienable derecho de
autodeterminación de los pueblos y nada tendríamos que oponer si limpia
y democráticamente el País Vasco optara un día por la separación del
resto de España”
(…) “Creemos que bajo sus expresiones más terribles
el problema vasco tiene unas raíces históricas tan profundas que sólo
será posible solventarlo desde la audacia política. Por eso yo mismo
firmé no hace mucho un artículo titulado Un Noruego para ETA,
proponiendo una vía de negociación tan secreta y remota como la que
Israel y la OLP desarrollaron en Oslo”

El texto, extraído de un artículo de los Informativos de Telecinco, nos cuenta del doble lenguaje de este señor.

Pedro
J. Ramírez, director de El Mundo, hizo los anteriores comentarios en un
suplemento especial del quinto aniversario del diario publicado en 1994.

No sale de la hemeroteca por casualidad. El viejo artículo lo rescata Periodista Digital, un diario electrónico que ha sido demandado en los tribunales por El Mundo
por plagiar sus contenidos de forma sistemática. El director de
Periodista Digital es Alfonso Rojo, ex periodista de El Mundo y uno de
los socios fundadores.

(Pepe Hernández, llanodebrujas.blogspot.com)

Blogaires, bloguistes, bloguers tots:
Fa dies vaig anar a petar al blog d’un tal Jofre (no n’he sabut trobar més referències) que em va cridar de seguida l’atenció perquè hi replanteja, entre altres temes relacionats amb la llengua, la decisió del Termcat d’adoptar en català la forma bloc per a l’equivalent anglesa blog, forma escurçada de weblog, això és, ‘diari interactiu’ o ‘bitàcola personal’. El nostre blogaire s’ho ha pres molt a pit, i tan convençut està que la forma triada pel Termcat és errònia, que ha decidit engegar una campanya, a través del seu blog, en favor d’aquesta altra forma, amb -g final; una campanya, naturalment, enraonada i recolzada en uns quants articles sobre la qüestió escrits per personatges autoritzats, entre ells dos doctors en filologia catalana: Gabriel Bibiloni, de la Universitat de les Illes Balears, i Joan Solà, de la Universitat de Barcelona.
En el moment que vaig entrar en aquesta casa amb el meu vilaweblog ja em ballava pel cap i davant dels ulls aquesta curiosa dicotomia blog/bloc, i que algú hagués decidit que s’havia d’escriure bloc, amb -c, per una suposada semblança (fonètica, però també conceptual) amb el bloc de notes de paper em semblava més aviat una frivolitat, amb un argument agafat pels pèls, però tampoc en vaig fer gaire cas, i vaig apuntar-me a l’alegria general de la forma bloc, encara que sense gaire entusiasme ni convenciment; i la prova és que al llarg d’aquest temps he fet servir les dues formes, senyal evident de dubte.
Però noi, després de llegir els documents aportats per aquest Jofre, crec que l’home té més raó que un sant, i em passo a la seva causa. No pas per portar la contrària als del Termcat (que no seria la primera vegada que me’n fan venir ganes), sinó perquè ara tinc clar que, efectivament, els arguments que defensen la forma bloc estan agafats pels pèls.
I encara hi afegiria que, si hi havia plantejada aquesta discussió, tampoc hauria costat tant admetre les dues formes, i deixar-les a la lliure elecció de l’usuari, tenint en compte que el francès, com es pot comprovar a la mateixa plana web del Termcat, admet les formes bloc, bloc-notes (mira per on!), blogue i carnet web, i l’anglès les formes ja conegudes blog i weblog.
(I de tota manera, ha passat allò que passa en aquest país, on diuen que tots som homes del temps, entrenadors del Barça i filòlegs: que, com queda referenciat en els blogs del professor Bibiloni, hi ha un fotimer de blogs, serveis, xarxes i directoris catalans que han tirat pel tros i s’han decantat per la forma blog amb -g).
Al blog de l’amic Jofre hi ha obertes altres qüestions no menys interessants, com el bandejament de què ha sigut objecte l’article neutre lo i la seva estrafolària substitució sistemàtica per l’article el, però ja hi tornarem un altre dia.

»BLOG, no pas BLOC (això sempre i quan ens referim a weblog)

»Dir que blog s’ha d’escriure bloc perquè sonen igual i perquè un blog suggereix un bloc de notes té tan poc sentit com dir que reg s’ha d’escriure rec perquè sonen igual i perquè l’acció del reg suggereix un rec.

»He fet aquest web amb la intenció d’engegar una campanya activa de propagació del mot blog (amb G) en comptes de bloc quan es refereix a weblog.

»Per què una campanya activa? Doncs perquè crec que hi ha molta gent que escriu bloc
perquè simplement no s’ha preguntat mai si aquesta és la manera més
convenient. Simplement ho fa perquè ho ha vist per Internet o perquè
s’ha assabentat que aquesta és la tria del Termcat. Amb aquesta
campanya farem que aquesta gent s’informi sobre la qüestió.

(…)

»Funcionament de la campanya: es basa a posar un enllaç al propi blog
amb la inscripció “açò és un blog, no pas un bloc” o quelcom de
semblant, amb l’adreça del web que esteu llegint ara mateix. Això farà
que qualsevol visitant s’assabenti que hi ha una alternativa a la
paraula bloc.

Escrits en defensa de blog:

1. L’escrit que va encetar la polèmica. Del professor Bibiloni.
2. La meva visió sobre la qüestió. Article del meu blog.
3. Un altre escrit d’en Bibiloni.
4. Informació variada. Enllaç al web d’en Bibiloni.
5. Article interessant relacionat. Del blog d’en Bibiloni.
6. Combat a la Catosfera. També del blog d’en Bibiloni.
7. Unes paraules de Joan Solà. En Bibiloni no és l’únic que ho diu.

Qui vulgui pot afegir enllaços a pàgines relacionades amb el tema.
Estaria bé que algú pengés dissenys de botons i en posés l’enllaç.

8. “Blog” amb “g” de “garrofa”
   
9. En contra de la paraula “bloc”
   
10. Bits & Beats – blog o bloc?
    
11. XhMljqbAknxFh
    
12. blog, bloc????
    
13. YarmkhJevUFSwfiaXj
    
14. zoWIglLnbGJ
    
15. Els primers del Roís de Corella
    
16. L’origen de la paraula “blog”

Pensem que en temps de Fabra hi havia una espècie de filòlegs que
pensaven que “llavial” o “cervellal” eren millors que “labial” o
“cerebral” perquè els segons eren massa iguals que els corresponents
espanyols. La terminologia científica i el lèxic culte (crec que en el
sac hi podem ficar el “blog”) tendeixen a la universalitat. Normalment
els qui se separen de la regularitat són els espanyols. Avui totes les
llengües diuen “blog” (encara que el francès també diu “blogue”). No
m’estranyaria que fossin els nostres veïns que qualsevol dia fessin la
raresa: ja he vist per alguna pàgina web la forma “bloj”.
 Ho ha dit Gabriel Bibiloni (14/10/2005)

«Hi havia una vegada, en un país molt proper, una madrastra molt
dolenta i molt i molt lletja, però encara més presumida, que tenia moltes filles. La majoria d’elles eren filles seves
biològiques, però també en tenia algunes d’adoptades, i amb aquestes
era especialment cruel.
Amb les seves filles naturals era una mare més
aviat descuidada, i tampoc se les estimava gaire, però amb les altres,
amb les recollides, que eren d’un altre país, a més de no estimar-les gens ni mica hi tenia un
tracte injust i discriminatori: les obligava a treballar per totes, en
tallers rònecs, amb poca llum i amb unes màquines antigues i
destarotades amb les quals sovint prenien mal, els hi donava una part
escarransida del sou que guanyaven, que els arribava just per malviure,
i a més, quan estaven totes les filles juntes, les de la casa i les adoptades, no permetia que aquestes parlessin entre
elles, i encara menys en la seva llengua materna, i les obligava a
parlar i a jugar en la “llengua comuna de la família”, com en deia ella, perquè
se’n malfiava, i com que no s’havia molestat mai a aprendre la llengua
de les seves filles adoptives (que en realitat eren segrestades, encara
que això ja procurava que els veïns, que la tenien per una bona dona
malgrat el seu mal caràcter, no ho sabessin), temia que no tramessin la
fugida, i això no podia permetre-ho de cap manera, de por que tenia que
tot el poble s’adonés de quina mena de mala bruixa era en realitat,
però sobretot perquè ella i les seves filles es veurien obligades a
treballar, i com que no hi estaven acostumades, potser se’ls omplirien
les mans de butllofes, o pitjor, potser haurien de sortir al carrer a
demanar almoina, i com que eren molt orgulloses, la sola idea de
pensar-ho les posava malaltes.
Per això, quan alguna de les noies
adoptades deixava anar la més mínima queixa, la seva mare i les seves
germanastres les feien callar a cor amb grans esgarips, les insultaven,
les escopien i les deixaven en un racó, castigades a pa i aigua, i
sempre les amenaçaven de tancar-les al quarto de les rates, on s’estarien fins
que vingués el Mestre (que es veia cada nit amb la mestressa d’amagatotis, encara que tothom ho sabia) amb el llibre de bona conducta constitucional a
renyar-les i a imposar-los unes severíssimes regles que haurien
d’observar rigorosament, fil per randa, fins que es tornessin unes
bones nenes…
Però ve’t aquí que les nenes segrestades, cansades de tant
treballar, de menjar poc i malament, i sobretot de la seva madrastra,
que ni les entenia ni tenia cap ganes de fer-ho, que no parava de
castigar-les i que no les deixava jugar mai en pau, cada dia
estaven més fartes de viure en aquella casa, i veient que s’anaven
aprimant cada dia que passava i que la pell els estava agafant un color de cera, malaltís,
mentre les seves germanes es tornaven grasses i galtavermelles, van
començar a pensar seriosament en la manera de fugir, ja fos per la
porta o bé per la finestra, i si no podien escapar-se, confiaven
almenys que la trencadissa dels vidres cridaria l’atenció de tot el
veïnat, i encara més perquè elles estaven decidides a cridar tan fort,
que se les sentís des de la casa de la vila, i que les autoritats,
davant d’aquell escàndol, les vindrien a rescatar.
                                                        ….

I aquí hi haurà un gos, aquí hi haurà un gat, perquè aquest conte encara no s’ha acabat».

[_{Il·lustració de l’entradeta: Chaff, www.cartoonstock.com}]

Aquest dilluns, penúltim dia hàbil (sigui dit sense ironia) del període per a la presentació de la declaració de renda, al programa Àgora del C33 es feien aquesta pregunta: “En temps de crisi, hem de donar més o menys?”. La tria del verb donar no sé si era premeditada o no, però sí que era significativa: la idea de molta gent, la idea generalitzada, és que els ciutadans (sobretot els de peu) donen una part dels diners guanyats amb la suor del seu front a canvi de rebre, de percebre, uns hipotètics serveis que posteriorment l’Estat els assegura. I aquí entrem en el terreny de la política, en què els diversos partits lluiten per imposar el propi model d’administració dels diners públics, en la forma de recollir-los i en la forma de distribuir-los. Però la sensació és que els diners, malaguanyats, surten de la butxaca dels contribuents per no tornar-hi, o en tot cas per ser gastats en partides ignotes, discutibles: per ser malgastats.

Bé, aquesta seria la presentació, el plantejament de la qüestió. Però en el debat entre els tertulians, tots ells economistes, van sortir dos ítems que voldria destacar:
—L’abaixada de pantalons d’en ZP uns dies abans, quan va enfundar la pistola progressista i va retirar una proposta en tràmit del seu propi grup d’apujar els impostos per a les rendes més altes, i això per obtenir el suport de CiU per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat, havent quedat com s’ha quedat -ell deu saber per què- més sol que la una, a l’hemicicle madrileny.
—L’impost de successions, que cada vegada més veus demanen que se suprimeixi, demanda que CiU ha fet seva, ja que, segons el diputat Sánchez Llibre, “castiga i confisca la classe mitjana catalana” i no té sentit que en alguns territoris de l’Estat, com la Comunitat de Madrid o Navarra, ja l’hagin suprimit mentre que a Catalunya, on encara és vigent, moltes de les famílies que hereten béns s’han de vendre part del llegat per poder pagar l’impost de la transmissió…
Un dels convidats a l’Àgora, el professor Joaquim Novella, catedràtic de política econòmica a la UB, va explicar que havia proposat a la comissió que estudia la supressió de l’impost que aquest fos “progressiu”, és a dir, segons el volum del llegat, però que no li havien fet cap cas. Tot fa pensar, doncs, que tard o d’hora l’impost de successions serà eliminat (el mateix president Montilla sembla que és partidari de fer-ho), i tots contents.
Hi podem estar, però, de contents? Jo crec que no.

Tant la maniobra patètica
del zigzaguejant Rodríguez Zapatero com la paradoxa surrealista dels
hereters catalans obligats a vendre’s part del premi per poder pagar
l’impost que grava el mateix premi formen part del sainet imprevisible
en què estem instal·lats, cosa que no passaria si enfoquéssim la qüestió dels impostos, de la contribució a la col·lectivitat, amb una fórmula seriosa que fos a la base mateixa de tot el
sistema, la part estructural que ens hauria de garantir el funcionament
correcte de la maquinària, sense pessigades doloroses i sense tants sobresalts
com ara.
Recordo que ara fa un any, en Sergi Pàmies, tan irònic com és tot ell,
es recargolava davant dels micros de RAC1, un dia que devia estar més
irritat que de costum, fent brometa -o sarcasmet, si voleu- dels pessics que la hisenda pública clava als ciutadans, de la tortura anual de la declaració de la renda… I mira
que és un tema suat i ressuat, suat a més no poder!
Van passant els anys i les dècades, i no en sortim. Els economistes (els mateixos que no van veure venir la solemne patacada de la crisi actual) es perden en un mar de tecnicismes que fa feredat, i qualsevol els porta la contrària!…
Però seria bo saber si n’hi hauria cap de disposat a parar-se un moment a respondre la pregunta del milió d’euros: què passaria si només es pagués un sol impost, i aquest pagament es fes un cop el contribuent hagués traspassat? És a dir: ¿seria possible (tècnicament) convertir això que en diem l’herència en un impost únic amb què l’Administració pogués garantir el repartiment de la riquesa entre els joves? Dit de manera encara més plana: ¿no seria més racional deixar de matar els vius a pessigades i poder viure (tots, indiscriminadament) dels béns que deixessin els ciutadans en el moment del traspàs, dels béns que deixessin les persones en morir? ¿Què dirien els actuals contribuents si se’ls proposés deixar de pagar impostos en vida a canvi de pagar un únic impost quan morissin (que seria revertit com a “herència” a repartir entre tots -tots- els joves en el moment de l’emancipació, en béns mobles i/o immobles)?
Ras i curt: es tractaria de fer just al contrari de suprimir l’impost de successions, com es farà (fins i tot amb el vistiplau dels polítics d’esquerra, qui ho havia de dir!), això és, se’l potenciaria, convertint-lo en L’IMPOST, l’únic a pagar, l’únic que cobraria l’Administració (millor la municipal que l’estatal), i tot sencer, però a canvi de deixar d’emprenyar.

No costa gaire d’imaginar. Però siguem realistes, que és el que cal, i ja en tornarem a parlar l’any que ve quan torni l’encarcarada i absurda Administració actual amb les seves immisericordes pessigades de realisme contrastat…

24 de Juny, Festa Major dels Països Catalans. Vi, coca i foc nou. Bona festa gran per a tothom!

Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.

L’amable lector d’aquest bloc potser recorda un experiment que vam portar fa uns mesos a aquestes planes consistent en una versió de la peça arxiconeguda Stand by me, original de Ben E King, interpretada per diferents músics en sengles punts dispersos del món, i sincronitzats meravellosament bé gràcies a uns prodigiosos tècnics de so que s’hi van recrear amb tantes ganes com art. Aquí en tenim una altra mostra, aquesta vegada amb la cançó War / No more trouble, de Bob Marley & The Wailers (dins l’àlbum Catch a fire). Aquesta nova sincronia corre a tota llet per la Xarxa, i algú hi ha suggerit que en comptes de Playing for change se n’hauria de dir Praying for change…
En fi, cantant o pregant, aquí queda el missatge: Allò que necessitem no són problemes (globals), crisis (mundials), sinó amor (universal). Pot ser un desig ingenu, però sempre serà millor encomanar-nos al poder universal de la música i fer un cant a l’optimisme, proclamar una voluntat sincera de canvi, que rebolcar-nos pel fang del cinisme amb què alguns s’entesten a empastifar-nos, dia sí dia també.

Més informació a la plana web dels pares de la iniciativa, Playing for Change, sobre els músics i tècnics, la idea i els seus propòsits i el mètode de treball emprat en aquests dos vídeos ressenyats i en aquest altre, sobre un tema també popularitzat pel gran Bob i la seva tropa, One love (1 milió de visites al YouTube, que de seguida és dit!):

_{One Love!
One Heart!
Let’s get together and feel all right.
Hear the children cryin’
(One Love!);
Hear the children cryin’
(One Heart!),
Sayin’: give thanks and praise
to the Lord and I will feel all right;
Sayin’: let’s get together
and feel all right.
Wo wo-wo wo-wo!}

Give thanks and praise to the Lord
and I will feel all right;
Let’s get together and feel all right.
Give thanks and praise to the Lord
and I will feel all right;
Let’s get together and feel all right

TranXgènia. La història del cuc i el panís. from Amaranta Herrero on Vimeo.

Més sobre els transgènics. En aquest vídeo, del 2007, s’hi donen explicacions, informació sobre el procés d’introducció de les llavors transgèniques en l’agricultura. La majoria de posicions sobre el tema són negatives, i només una d’elles defensa aquest procés -que ja està engegat, i ningú sap com es para-, i basant-se, atenció!, en l’argument que en els vuit anys que han passat des de la introducció de llavors modificades genèticament en els sembrats d’aquella explotació agrícola concreta no s’ha donat ni un sol cas de malaltia en els consumidors…
Quina garantia és, aquesta? ¿Un període tan curt és suficient per arribar a les conclusions tan optimistes que manifesta aquest representant del sector que defensa -i imposa, a la pràctica- una tècnica tan nova? Des del punt de vista científic, això no deu ser precisament ortodox; i des del punt de vista del ciutadà de peu, es pot dir que és simplement al·lucinant. Però hi ha una altra cosa que aquest senyor no diu, i és que, dit ras i curt, aquestes empreses multinacionals (cinc!, no més) estan fent servir els consumidors de tot el planeta com a conillets d’índies.
La llista d’objeccions que li baixen de totes bandes, a la producció i comercialització de llavors transgèniques, és molt llarga, i algunes d’elles -i totes en conjunt- fan posar els pèls de punta: mireu, ni que sigui cinc minuts, el vídeo del cuc i el blat de moro i ja m’ho sabreu dir…

Els raonaments contraris a aquesta indústria estan consignats al vídeo que he plantat a dalt, però en faig aquí un petit resum, que tot i això resulta aclaparador:

—Les empreses que comercialitzen aquest gra no es molesten a etiquetar els productes derivats que en porten. Per tant, deixen el consumidor sense la possibilitat de triar. Aquell vell adagi que deia que “el client sempre té raó”, en el cas dels compradors de supermercats i botigues d’aliments ha deixat de tenir sentit, perquè ara el client no sap què compra, realment.

—Les (5) empreses que monopolitzen el mercat dels transgènics estan experimentant en realitat amb tots els consumidors que compren, vulguin o no, ho sàpiguen o no, els seus productes… (I potser en el futur, si algun dia acaben creant problemes seriosos de salut en la població, encara faran negoci amb els medicaments per pal·liar-los: al capdavall, ells deuen ser els que tenen més informació sobre les alteracions genètiques, encara que no la tinguin tota).

—I no la tenen tota, la informació: quan es trenca la cadena d’ADN per inserir-hi un gen aliè, no se sap ben bé per on es trenca, i què es trenca, i amb quines conseqüencies per a l’organisme receptor, i tampoc per als homes o animals que se’l menjaran posteriorment: el gen tòxic passa a la cadena alimentària.

—Des del punt de vista ecològic, o etològic, el propòsit d’aquest negoci -fer determinades plantes resistents a determinades plagues- és molt discutible, ja que en la cadena tròfica, un animal eliminat (un cuc nociu per al blat o el blat de moro, per exemple) és substituït tard o d’hora per un altre.

—La lògica industrial, productivista, del tipus d’agricultura que promocionen els transgenetistes afavoreix els latifundis, i en la mateixa proporció va en contra del pagès tradicional, del pagès petit i dels que es dediquen a l’agricultura biològica: amb la presència no volguda dels transgènics, l’agricultura biològica queda encara més desprotegida legalment, i l’agricultor més desemparat laboralment, ja que un producte biològic contaminat de transgènics no es pot comercialitzar com a tal.

—”Sense haver sembrat panís transgènic, cullo panís transgènic”, diu un agricultor a la cinta; i com diuen les pancartes dels que protesten emprenyats, i desesperats, davant les dimensions que està agafant el problema, “la coexistència és impossible”: un camp que tingui un altre camp veí sembrat amb llavors modificades genèticament acabarà tard o d’hora contaminat, a través de la pol·linització. “Si el vent és capaç de portar sorra del Sàhara fins a aquestes latituds nostres, com no ha de ser capaç d’escampar les llavors transgèniques d’un camp a un altre?”, es pregunta un tècnic de l’administració.

—Una altra conseqüència greu d’aquest procés -sembla que imparable- pot ser, molt probablement, la pèrdua de diversitat biològica, a la curta o a la llarga.

Ho és, d’imparable, aquest procés engegat? Han obert (els 5 Magnífics) la capsa de Pandora i no hi ha tornada enrera?  “Això està fora de control”, assegura David Hammerstein, eurodiputat d’Els Verds. Si això ho diu un polític, la pregunta és obligada: i què hi diuen els seus companys de classe? I sobretot, ¿com és que han permès que una cosa potencialment tan greu s’hagi pogut escampar per tot el planeta amb tan poques garanties i alhora amb tan pocs controls i resistències?
Però no els castiguem gaire, pobrics, els nostres benvolguts representants legisladors, que acaben de passar l’examen de les eleccions al Parlament Europeu i prou feina tenen a analitzar els alts nivells d’abstencionisme que hi ha hagut i a entendre’n les seves misterioses causes…

Companys, companyes,

Enmig del
desencant polític que estem vivint en els darrers temps,  PSC, CiU
i PP han iniciat els tràmits per avortar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre transgènics impulsada per la Plataforma ‘Som lo que Sembrem’. Així pretenen respondre a la
preocupació activa de la societat catalana per la seguretat alimentària, el medi
i el futur de la pagesia tradicional.

Per intentar
evitar aquesta maniobra antidemocràtica, humiliant i del tot irresponsable,
necessitem la vostra IMPLICACIÓ en la gran MANIFESTACIÓ que organitzem sota el
lema ‘DEMOCRÀCIA, SALUT I BONS ALIMENTS’. Depèn de la vostra participació que
aconseguim fer visible la demanda social d’un NOU MODEL ALIMENTARI, SANITARI I
PAGÈS.

Per això, us
demanem que no us prengueu aquesta convocatòria com una més i

–Confirmeu
l’assistència a l’acte (o la vostra impossibilitat d’assistir-hi)

–Passeu aquesta
convocatòria a tots els vostres contactes que pugueu

–Feu-ne la màxima
difusió en els vostres pobles i ciutats

-Porteu cinc
persones amb vosaltres a la manifestació

–Participeu en
l’organització dels desplaçaments des del territori

–Mantinguem el grau
que hem aconseguit de conscienciació sobre aquest tema i cerquem aliances amb
les bases dels partits que s’hi oposen

Ara és el
moment!!!

Som lo que Sembrem

AUTOCARS
ORGANITZATS:  La
Seu d’Urgell –
Berga – Manresa / Balaguer- Lleida – Borges Blanques – Vilafranca / Pobla de
Segur – Cervera  / Figueres – Girona  / Tortosa –
Tarragona

Reserves i
coordinació general: Tel. 973450683

Tota la
informació a: www.somloquesembrem.org

‘Som lo que
Sembrem’ C/ Barcelona, 72-baixos. 25600. Balaguer

______________________________________________________

Sota el lema “Salvem la ILP sobre transgènics” m’ha arribat a la bústia
aquesta convocatòria que reprodueixo, amb la qual estic d’acord. Em
desespera tanta campanya per salvar coses (“Salvem el Ter”, “Salvem
l’Empordà”, “Salvem l’ensenyament laic, gratuït i democràtic”, “Salvem
les Guilleries”, “Salvem els Aiguamolls de l’Empordà”…), però no pas
per les campanyes en si, sinó pel fet esgotador que ens quedin com a
últim recurs per evitar catàstrofes en mans d’una gent que sempre els
sembla que no ve d’un pam (comparat amb la importància d’omplir-se ells
les butxaques, generalment) i que, negoci que ullen, negoci que posen
en marxa immediatament, sempre amb pressa, no fos cas que les
al·legacions els espatllessin l’ocasió, tan calba que la pinten!…

Després resulta que, si alguna d’aquestes campanyes té èxit, malgrat tractar-se d’una lluita de David contra Goliat, com va passar amb les dues últimes que he posat d’exemple i que un servidor va viure de la vora, en Goliat és el primer a ufanar-se’n i a presentar l’èxit aconseguit no pas com a propi, que això ja seria tenir massa barra, però sí com a mèrit del país, en general, sense recordar que en el seu moment allò va penjar d’un fil, i que si no es va trencar no va pas ser gràcies a ells, precisament.
Els Aiguamolls de l’Empordà en són un cas paradigmàtic: aquesta bonica postal turística i aquesta important reserva natural existeixen avui perquè algú -un grapat de hippis i d’això que ara en diríem altermundistes- va acampar durant setmanes al lloc on s’havia de perpetrar una urbanització, amb carrers i canals, prolongació de la d’Empúriabrava (la “Venecia española”, com en deien, quin horror!, l’altre dia en un reportatge a TVE), i es va posar davant de les excavadores per no deixar-les avançar. Ara tot és pàtria, que deia aquell.
El tema dels transgènics és molt més complicat, però té en comú amb els altres en els quals hi ha hagut forcejament amb els opositors la pressa: la pressa per engegar el negoci, tot i sabent que en la implantació d’aquestes llavors al territori hi ha molts punts foscos que la fan com a mínim sospitosa.
I si no, si està tot tan clar, ¿per què no s’expliquen clarament? I com és que es posen pals a les rodes d’aquesta ILP de la Plataforma Som lo que Mengem? De què tenen por?
Diuen que és una alternativa molt interessant per al país i que ha de comportar tants i tants de beneficis (entre els arguments dels que hi estan a favor hi ha ni més ni menys que l’eradicació de la gana al món, poca broma!). Potser és així, però aquestes millores no són pas a canvi de res: igual com passa amb l’energia nuclear, igual com passa amb l’estesa de la línia ferroviària del TGV i l’elèctrica de la MAT, aquí hi ha uns riscos i uns costos que ha d’assumir el país en el seu conjunt, i no només els promotors d’aquestes iniciatives. La pregunta del milió, doncs, seria aquesta: ¿Per què no es presenta primer al país una informació correcta i contrastada sobre allò que es pot guanyar (i allò que es pot perdre a canvi) amb aquestes importantíssimes iniciatives, i després per què no es dóna l’oportunitat al poble que expressi en referèndum la seva opinió, sobre si vol o no que tirin endavant?
En el sistema judicial ja fa temps que hi ha implantada la figura del jurat popular, però veient les resistències que troben les iniciatives legislatives o les consultes populars, un pensa que les classes dirigents (diguem-ne així) continuen pensant que el poble és immadur i infantil, i que el jurat popular fa molt modern, però que no passa en realitat de ser una figura decorativa.