L'Hereu Riera

…

En record de Josep Maria Isanta (1983 – 2005), assassinat a Berga per l’odi que la ignorància induïda és capaç de congriar en els cors negres.

«La felicitat —em vaig dir— consisteix (en aquest món) a no patir. Però els qui no han patit mai no ho entenen així. (És a dir, no ho entenen).
Com la llibertat consisteix, en primer lloc i bàsicament, a no estar engarjolat. La resta tant se val.
I si tot i tenint aquestes dues condicions t’avorreixes vivint, és que ets un cretí irrecuperable».

Ya en el comedor, agregó:
—Claro está que, si no lo ves, tu incapacidad no invalida mi testimonio…

[JL Borges, El Aleph]

S’ha passejat per Catalunya durant tota la campanya electoral com un cuirassat enfrontat a una tribu d’indígenes, anant de perdonavides i rient-se dels dards llançats contra ell pels seus lil·liputencs rivals. “Fa temps que no parlo amb el meu rebesavi”, li va engaltar a l’Oriol Junqueras, que d’altra banda l’hi havia posat fàcil, recordant-li a ell i fent saber a tothom en un context que no tocava el passat esclavista de la família del professor atòmic. El gran animador d’aquesta pansida campanya que avui acaba no s’ha pas estat d’anar disparant els seus petards aquí i allà, cal suposar que amb gran regocijo dels seus coreligionaris d’Espanya endins, que es deuen fer creus de poder tenir entre les seves files un fenomen com aquest, que sembla sortit de la vitrina d’una facultat d’antropologia.
Però de fet, potser de tan gat vell com és, tot allò que diu comença a sonar a déjà vu…
Com els deu manaments, els seus també s’enclouen en dos: PP i PSOE; la resta sobra. I encara aquests dos perquè es poden encloure en un de sol: Espanya. No hi ha res més a l’horitzó: només foteses que no cal ni considerar, ridiculeses que s’escombren amb un bufet; sense perdre mai el somriure, però, això sí, el somriure foteta dels que se saben dotats d’una ment superior, tan superior que no els hi cap al cap…
A partir d’aquí, aire!: allò que convé als seus arguments imperials i/o de classe (com l’invent genial de la Nación española o el no menys enginyós de l’energia nuclear) és “fantàstic”, i tot allò que li va en contra són “fantasies”, “utopies”: el feminisme radical, l’ecologisme, el nacionalisme (no espanyolista) o l’independentisme… tot són “fantasies ideològiques”, és clar, o fantasies a seques [*]. I el que cal és el vot útil: Voteu PP (o PSOE, com a màxim), que així ens entretindrem a Europa estirant la manta cadascú cap al seu costat durant 5 anys més, a veure qui pot més (i pot més el PPE), i mentrestant quedarà intacte allò que cal que hi quedi per damunt de tot: ES-PA-NYA.
Però…, hi ha una cosa que grinyola, aquí: avui o ahir li sentíem dir, replicant als il·lusos que pretenen que el català sigui llengua oficial al Parlament europeu, que si això és el que volen, que facin per maneres que Andorra entri a la Unió Europea, i problema resolt! Ai carai!, que diria el senyor Marcel·lí Virgili. A què s’ha vingut a referir, amb això? Perquè, seguint el fil d’aquest argument, el senyor ALEIX Vidal-Quadras dóna la raó als qui pensen que l’autonomia que ens cal és la de Portugal -o la d’Andorra, pel cas-, i que si no, no cal que s’hi matin els beneitons com l’Oriol Junqueras i tots els que lluiten pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, convençuts del fet cada dia més evident que l’autonomia espanyola, a més de ser de via estreta, és una via morta, i que per tant no porta enlloc…
A veure si serà veritat que el nostre home està perdent facultats, que no és tan brillant com era, i que, com diu el meu articulista de capçalera, últimament fa pensar en un capellà que ha perdut la fe i no es creu allò que predica, però que no deixa de predicar per no defraudar els seus feligresos.
Mentrestant, però, s’ho cregui més o menys, no perd cap oportunitat de disparar amb bala contra el seu propi poble, i si pot, li impedirà com sigui que surti del gueto, i la llengua del seu poble, si d’ell depèn, no sortirà mai del clos familiar, que és el màxim que ell li els seus poden tolerar.
Segur que el nostre Vidal-Quadras, aquest amb qui compartim -encara que sembli mentida- espai i temps, fa molt que no parla amb el seu rebesavi esclavista, però el que sembla segur també és que n’ha heretat els gens.
Però les coses són com són, i no com se les imagina el rebesnét. I la dura realitat és que poques coses hi deu haver en aquest món més patètiques que un esclavista esclau, o que un esclau esclavista, tant se val.

[*] Ahir, últim dia de campanya, l’entranyable cridaner afònic va arrissar el ris amb els seus jocs de paraules, afirmant que “l’energia nuclear és un element fantàstic per a la demagògia”, i va atribuir la culpa de l’accident de la central nuclear de Txernòbil al “sistema polític totalitari” de la Unió Soviètica. No seré pas jo que defensi l’experiment socialista de matriu russa, però que jo sàpiga la central nuclear de Three Miles Island es troba als Estats Units d’Amèrica…, per no mencionar les modèliques centrals nuclears espanyoles, que si no n’ha petat alguna fins ara deu ser perquè Déu no ho ha volgut, i que duri. (Què se’n farà de la de Garoña, per cert? Ens hi apostem un pèsol que li allargaran la vida 10 anyets més, com han demanat les empreses titulars, Endesa i Iberdrola?).

Menú del dia: “Triple orgasme blaugrana esferificat”

1r plat: Copa de gambes.

2n plat: Lligacames

3r plat: Copa de xampinyons

I de postres… Xorreig de merenga

«Ni el Gobierno, ni la oposición. Ni la derecha españolista, ni la
nacionalista. Ni la izquierda mayoritaria, ni la minoritaria. Ni PSOE,
ni PP, ni Convergència i Unió, ni PNV, ni Esquerra Republicana, ni
Izquierda Unida, ni Iniciativa per Catalunya-Verds, ni el Grupo Mixto
(BNG, CC, Na-Bai, UPyD y UPN). Ni una palabra durante el Debate del estado de la Nación
sobre las ventas de armas españolas. Como si el tema no existiera o
como si los ciudadanos no quisieran saber. Silencio y ultraje ante un
tema tabú»…
Així comença un dels últims quatre articles que el fotoperiodista Gervasio Sánchez ha penjat al seu blog, Los desastres de la guerra, que té actiu des del gener d’aquest any i que ha batejat, com a homenatge, amb el mateix nom que la sèrie de 82 gravats que el pintor Francisco de Goya va realitzar entre 1810 i 1820, arran de la Guerra del Francès (o Guerra de la Independència, com en diuen -curiosament- a Espanya), i que ell va viure i patir en primera persona. Val a dir que les làmines d’aquesta col·lecció no van poder veure la llum fins al cap de 30 anys de la mort del pintor, a causa de la duresa de les imatges i de l’època convulsa en què havien estat fetes. Si una imatge val més que mil paraules, aquestes deuen valer més que milers de crits.
“Nadie, ni antes ni después, ha mostrado los horrores de la guerra con el escalofriante dramatismo
de Francisco de Goya y Lucientes, ni se ha implicado con tanta lucidez
en comprender la gran pasión del hombre por causar el daño y la muerte. (…) Llevo 25 años cubriendo conflictos armados, viendo las escenas más
escabrosas, asistiendo a los capítulos más devastadores protagonizados
por el supuesto ser superior del Reino de la Tierra. Alguna vez he
realizado una fotografía decente que describe la esencia del mal, pero
nunca, ni yo ni ninguno de mis compañeros, hemos conseguido retratar
los horrores de la guerra con tanta fuerza visual como lo hizo Goya“, diu Gervasio Sánchez al seu blog sobre el pintor de Fuendetodos, per qui sent, com queda clar, una fonda admiració.

El mail en el qual en Gervasio m’ha enviat adjunts els articles
esmentats forma part d’una colla de cartes que ens vam creuar fa unes
setmanes per concertar una entrevista que finalment li vam fer i que
publicarem en el número de L’Atípic que estem preparant, el 18,
que ja hauria sortit si la fotuda crisi no ens estigués fent,
també a nosaltres, la punyeta. Així que surti de rotativa la penjaré en
aquestes planes. No us la perdeu, que val la pena.

[Il·lustració de l’entradeta: Y no hay remedio, de la sèrie de gravats Los desastres de la guerra. Les imatges fotografiades o filmades que ens arriben dels inacabables conflictes armats que cremen a punts dispersos del planeta i que ens són portades per reporters valents com el mateix Gervasio Sánchez testimonien que el títol que el pintor aragonès va posar a aquesta làmina és d’una penosa vigència]

El programa de divulgació històrica dels avatars de l’inesgotable segle passat que ens forneix cada setmana el doctor Joan B Culla ens acaba d’obsequiar amb un altre documental superb, en dues entregues, L’experiment Goebbels, sobre el sinistre ministre de Propaganda i Il·lustració popular (Propagandaministerium) de l’Alemanya nazi, Paul Joseph Goebbels (29 d’octubre de 1897-1 de maig de 1945, en què es va suïcidar junt amb la seva dona després d’haver enverinat els seus sis fills, al bunker de la cancelleria del Reich, a Berlín). Posseïdor d’una notable intel·ligència, Goebbels va estudiar a les universitats de Bonn, Friburg, Würzburg, Colònia, Frankfurt, Munic, Berlín i Heidelberg, on es va doctorar tenint com a guia de tesi Freiherr von Waldberg, un professor jueu.
Un fet encara més paradoxal de la seva vida és que de petit va patir una osteomielitis en una cama que l’hi va deixar més curta que l’altra, cosa que va haver de compensar amb una sabata ortopèdica de taló alt i li va provocar una lleu coixesa que va arrossegar sempre més; aquest handicap físic li va impedir allistar-se com a soldat en la primera Guerra Mundial, i no obstant això el doctor Goebbels, durant els anys d’ascensió i consolidació com una de les figures més destacades dins l’estructura del règim nazi, va fer passar la seva coixesa com a seqüela d’unes ferides de guerra que mai va patir. Així doncs, l’home que va posar la seva intel·ligència privilegiada i els seus dots de seductor al servei de la propaganda per divinitzar Hitler i fer Alemanya incondicionalment hitleriana, i alhora per promoure l’odi a l’estranger, als comunistes i als jueus, aquest home tenia una discapacitat física, i un caràcter agrit per aquesta condició d’inferioritat…
En els seus diaris hi surt reflectit ací i allà el rancor profund per la seva cama esguerrada i per les humiliacions que va haver de suportar per la seva condició física (a banda de la coixesa, tampoc és que fos precisament un exemplar prototípic de l’ari alt i ros i d’ulls blaus), però mai sabrem fins a quin punt el seu sofriment íntim, la mala llet dels coixos, es va barrejar amb el seu ideari radicalment exterminador d’inferiors i diferents…
El cas és que aquest documental del Canal 33 m’ha agafat en plena lectura de l’aplec de relats de Jorge Luis Borges El Aleph, un dels quals, que porta el títol d’aquest post, descriu en primera persona les últimes hores d’un oficial nazi condemnat a mort, Otto Dietrich zur Linde, que havia estat sotsdirector durant la guerra d’un camp de concentració, on reconeix que va ser “implacable” amb els detinguts jueus.
Durant la narració de la seva trajectòria vital hi ha uns quants detalls que fan pensar en un cert paral·lelisme amb el doctor Goebbels: en l’educació, en els pensaments, la conducta, les motivacions…, però fins i tot l’amputació d’una cama a conseqüència d’uns trets que va rebre el març de 1939 en un carrer darrera de la sinagoga de Tilsit; al cap d’uns dies els exèrcits alemanys entraven a Bohèmia, mentre ell es trobava “en el sedentario hospital”.
Però passem a les últimes ratlles del relat, on el pensament íntim del protagonista arriba al pinyol. Després d’haver vist com giraven sobre ells, els homes nous, “els grans dies i les grans nits d’una guerra feliç”, l’Alemanya nazi s’enfonsa: «Acosado por vastos continentes, moría el Tercer Reich; su mano estaba contra todos y las manos de todos contra él. Entonces, algo singular ocurrió, que ahora creo entender…

»Yo me creía capaz de apurar la copa de la cólera, pero en las heces me detuvo un sabor no esperado, el misterioso y casi terrible sabor de la felicidad. Ensayé diversas explicaciones; no me bastó ninguna. Pensé: “Me satisface la derrota, porque secretamente me sé culpable y sólo puede redimirme el castigo”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque es un fin y yo estoy muy cansado”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque ha ocurrido, porque está innumerablemente unida a todos los hechos que son, que fueron, que serán, porque censurar o deplorar un solo hecho real es blasfemar del universo”. Esas razones pensé, hasta dar con la verdadera.
»Se ha dicho que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Ello equivale a declarar que no hay debate de carácter abstracto que no sea un momento de la polémica de Aristóteles y Platón; a través de los siglos y latitudes, cambian los nombres, los dialectos, las caras, pero no los eternos antagonistas. También la historia de los pueblos registra una continuidad secreta. Arminio, cuando degolló en una ciénaga las legiones de Varo, no se sabía precursor de un Imperio Alemán; Lutero, traductor de la Biblia, no sospechaba que su fin era forjar un pueblo que destruyera para siempre la Biblia; Christoph zur Linde, a quien mató una bala moscovita en 1758, preparó de algún modo las victorias de 1914; Hitler creyó luchar por un país, pero luchó por todos, aun por aquellos que agredió y detestó. No importa que su yo lo ignorara; lo sabían su sangre, su voluntad. El mundo se moría de judaísmo y de esa enfermedad del judaísmo, que es la fe de Jesús; nosotros le enseñamos la violencia y la fe de la espada. Esa espada nos mata y somos comparables al hechicero que teje un laberinto y que se ve forzado a errar en él hasta el fin de sus días o a David que juzga a un desconocido y lo condena a muerte y oye después la revelación: Tú eres aquel hombre. Muchas cosas hay que destruir para edificar un nuevo orden; ahora sabemos que Alemania era una de esas cosas. Hemos dado algo más que nuestra vida, hemos dado la suerte de nuestro querido país. Que otros maldigan y otros lloren; a mí me regocija que nuestro don sea orbicular y perfecto.
»Se cierne ahora sobre el mundo una época implacable. Nosotros la forjamos, nosotros que ya somos su víctima. ¿Qué importa que Inglaterra sea el martillo y nosotros el yunque? Lo importante es que rija la violencia, no las serviles timideces cristianas. Si la victoria y la injusticia y la felicidad no son para Alemania, que sean para otras naciones. Que el cielo exista, aunque nuestro lugar sea el infierno.
»Miro mi cara en el espejo para saber quién soy, para saber cómo me portaré dentro de unas horas, cuando me enfrente con el fin. Mi carne puede tener miedo; yo, no».

¿Cal dir que els últims escrits de PJ Goebbels destil·len el mateix esperit irreductible, sense cap ombra de penediment ni de rectificació, i tot l’orgull suïcida que el va portar a la destrucció d’ell i de tot el poble que va arrossegar amb el seu fanatisme i el seu discurs delirant? Tanmateix, hi ha  en el documental una escena completament xocant, com un gra de pus a la cara del bell home nou: Goebbels arriba a Berlín després d’un dels bombardeigs aliats que arrasaven sense pietat la capital de l’Alemanya nazi, cap al final dels seus dies, i exclama, davant les destrosses i les muntanyes de runa de la ciutat: “No entenc com els anglesos ens han pogut fer tant de mal”…
______________________________________________

Principis de la propaganda de Goebbels

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent
a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventa’n
d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys
intel·ligents als quals va dirigida. Com més gran sigui la massa a
convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La
capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió
escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i
repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents
perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense
fissures ni dubtes. Si una mentida es
repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme
tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en
una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder
contrarestar el nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els “globus sondes” o “informacions fragmentàries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i
dissimular les notícies que afavoreixen l’adversari, també
contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat
preexistent, ja sigui una mitologia nacional o complexos d’odis i
prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin
arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

València, camp de futbol de Mestalla, dimecres 13 de maig del 2009

Dos pobles nobles junts i un solitari rei del nas vermei… penjat del seu.

Ò-é-é, ò-à-à,
ser del Barça és
lo millor que hi ha!

… i ser de l’Athletic, Déu n’hi do!
Em trec la barretina per aquesta afició fidel, única, indesmaiable.

[Foto: www.sport.es]

A veiam si ja ve l’AVE,
que si ve tot irà bé
i no s’esverarà l’aviram,
que prou que s’avé,
tancat a la gàbia,
que li prenguin els ous
a canvi d’una mesada
(els més llestos per 7 sous).
Però en aquest món res és gratis,
i l’amo ja cal que no s’hi mati:
volem el pinso que ens pertoca,
que tots tinguem ració de gra!
Som i serem bones gallines,
d’engrunes volem ben ple el pap!
(Tenim el graner ple de teranyines,
però cal paciència, ja se sap:
allò de volar avui no toca,
i dins el corral, si bé es mira,
bufa un airet de llibertat).

ps: Idò, ara tindrem les Rodalies,
unes bones llepolies
per anar fent baixar el dinar
que encara no hem endrapat.

Si us plau, entreu a la pàgina web del Parlament Europeu i cliqueu a la
pestanya del català. Si la visita molta gent, no
n’eliminaran la versió catalana!
Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/
 
Aquest lloc
web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la pàgina web del Parlament
Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web
oficial.
 
Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües
europees, moltes d’elles amb molt menys parlants que el català (*), el
Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si
fins ara no s’ha tancat és simplement perquè han quedat sorpresos de les
moltes visites que ha rebut.
Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació
als vostres
contactes: quantes més visites, més possibilitats hi ha que s’hi
repensin!

__________________________________________________________

Si obriu la plana, hi trobareu l’acte de presentació oficial del web a la Facultat d’Informàtica de la UPC, amb la participació del seu autor, Miquel Català, i dels ponents Ramon Tremosa (actual diputable per CiU), Maria Badia (PSC), Jordi Porta (Òmnium Cultural), i Raül Romeva (ICV). Però n’he extractat aquí la intervenció d’aquest eurodiputat, que m’ha semblat especialment interessant. No us la perdeu:

(*) Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com
el maltès -amb només uns 300.000 parlants-, tenen estatus de llengua oficial a
Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua
europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

Treballa de sol a sol,
a peu dret,
veient passar l’oportunitat
a dalt de cotxes anònims.
Treballa a preu fet,
segons l’índex de preus mínims.
Sota un tros de paraigua,
avui que plou,
es destapa les cuixes,
morta de fred.
Passa un home sol,
rere els vidres isolat,
però no para.
En passen dos,
i se li’n riuen
a la cara:
—Ei, què passa,
tros de truja!
En passa un altre, rabiós,
i li escup una mirada;
la mitja taronja,
al seu costat,
fidelissima senyora
amb cara de monja macada,
remuga tot un rosari
d’oracions edificants.
—És intolerable! —diuen.
Arriba un pinxo amb el seu gos
i li esborra la feinada.
Rera seu, ja de fosc,
el seu macarró corsari
la passa a buscar:
els comptes no quadren,
s’afluixa el cinturó
i l’estomaca.
Avui tampoc soparà.

Amb l’eliminació, en quarts de final, del Porto de Portugal aquest dimecres a mans de l’Arsenal de Londres, els 3 equips anglesos de futbol que competeixen a la Lliga de Campions, Liverpoool, Chelsea i el mateix Arsenal, es queden sols davant del Barça.
Tots tres equips ja han dit, però, per boca dels respectius entrenadors i dirigents, que han de tenir confiança i creure en les seves possibilitats, encara que, com és obvi, ho tinguin “francament difícil” havent de disputar la Copa d’Europa contra el millor equip del planeta.
________________________________

[Titular i crònica extrets de la premsa esportiva de Catalunya d’aquest dijous, 16 d’abril del 2009]

Londres, París, Roma: l’eix europeu del Barça campió.
Barcelona, Brussel·les, la Haia: l’eix europeu de la Catalunya (novament) sobirana.
És qüestió de creure en un mateix, preparar-se bé, anar tots junts fent un bon equip i marcar el gol de la victòria.
Després aixecarem la Copa i beurem a la nostra salut!

“Ferran Adrià continua escurçant la distància entre la cuina i l’art”, titulava l’Agència Catalana de Notícies (ACN) la notícia d’avui mateix que deia que el director del
Tate Modern de Londres, Vicent Todolí, i Richard Hamilton, un dels
precursors del pop art, han editat el llibre Menjar per pensar,
pensar per menjar, una reflexió sobre l’“univers creatiu del cuiner
Ferran Adrià, la cuina d’avantguarda i la seva relació amb el món de
l’art”. Adrià explica que aquest llibre serà la demostració que la cuina d’avantguarda estima l’art i “el respecta moltíssim”. “Cuina i
art poden dialogar”, diu el cuiner català més internacional, però “tan
sols això”, puntualitza: “No tenim cap pretensió d’entrar dins el seu circuit, és
impossible”.

Comentant la mateixa notícia, a l’informatiu del vespre de TV3 han recordat el debat que va suscitar fa dos anys la participació del cuiner d’El Bulli en la dotzena edició de la Documenta de Kessel, el pavelló G de la qual, dedicat a la cuina d’avantguarda d’Adrià, era físicament el mateix restaurant rosinc on treballa, cosa que va afegir encara més polèmica al ja controvertit paper estel·lar de la seva designació. En fi, el debat sobre si la cuina és art o no, o si l’art ha d’incloure o no la cuina, va derivar, com era d’esperar, en una discussió bizantina, impossible de desenvitricollar.
La referència al “fenomen Adrià” com a epifenomen de l’Art, en majúscules, m’ha fet molt gràcia, tanmateix, recordant un altre personatge relacionat amb l’art però no ben bé un artista: un crític d’art de renom i sense pèls a la llengua que últimament cada vegada que obre la boca desferma una tempesta. Es tracta de Robert Hughes, crític d’art australià establert a la ciutat dels gratacels des dels anys 70, i actualment a punt de jubilar-se. Lliure de llaços i de compromisos socials, doncs, l’home es deixa anar en un documental sobre “el negoci de l’art”: La maledicció de la Mona Lisa, on assenyala el “tour” del quadre de Leonardo da Vinci La Gioconda a Nova York, el 1963, com a punt d’inflexió: aquí van començar a canviar les coses, segons ell, i l’art, per dir-ho així, va perdre la seva innocència.
Després de veure la cinta, un es pregunta quins criteris deuen manejar els puristes de l’art per defensar-lo d'”excessos” com el de la introducció, intromissió, intrusió o el que sigui de l’alta cuina -de Ferran Adrià o de qui sigui- en el món de l’Art… (I si jo fos d’ell, de l’Adrià, potser no em mataria tant a entrar-hi de puntetes, demanant excuses i fent-me perdonar amb frases preventives com les que he transcrit més amunt, a la nota de l’ACN).
Al llarg del documental, seguint el pensament de Hughes, s’hi deien coses com aquestes:

—Els subhastadors són els nous àrbitres del gust.
—El manual d’història de l’art ara sembla que és el talonari.
—Els quadres tenen la categoria d’estrelles, i els museus són les seves limusines.
—Els museus són escenaris del culte a l’art. (I per reforçar la teoria, es van aportar dos exemples contundents: el “Louvre d’Abu Dhabi” i el “Guggenheim d’Abu Dhabi”, encara en projecte de concessions/franquícies en aquest emirat de la costa oriental de la Península d’Aràbia).
—Les obres d’art són conceptualment vulnerables (encara que no ho siguin físicament, protegides pels museus), perquè es poden degradar.
—El mercat de l’art condiciona el gust del públic: què agrada i què no agrada.
—Com més cara és una obra d’art, més la desitja tothom (tothom dels qui tenen la butxaca plena a vessar, s’entén).
—Quan l’art està tan lligat al mercat, alguna cosa es perd…
—L’art ens hauria de provocar sentiments més coherents, que res més ens els pogués provocar.
—Els anys 60 es va descobrir que l’art era una forma d’enriquir-se.
—Si l’art no sap parlar del món en què vivim, deixa de tenir sentit.
—Per a què serveix, l’art?, quina és la seva funció? Si l’art d’avui no és capaç de respondre aquestes preguntes, morirà.

Qui en dóna més?…

Cap al final del document, Robert Hughes, conversa amb un multimilionari (no en vaig retenir el nom) col·leccionista d’art, fill d’un altre multimilionari també col·leccionista d’obres d’art, que té entre les seves possessions més de 800 pintures d’Andy Warhol. Entre ells dos es va entaular aquest diàleg:

RH —Vas conèixer l’Andy Warhol?
MM —Personalment no.
—Jo sí, i era una de les persones més estúpides que he conegut mai. No tenia res a dir.
—Potser verbalment no, però ho va dir tot amb la seva obra…
—Fins i tot així: la seva obra em sembla repetitiva, avorrida.
En un altre moment, el seu interlocutor li comenta que el col·leccionisme comença com un hobby, però que acaba essent una inversió. Cosa que, d’altra banda, ajuda l’artista a viure de la seva producció. Tan il·lusionat el veu, Hughes, que li fa aquesta pregunta:
—Li sembla una manera de conquistar la immortalitat, el col·leccionisme?
—Sí.
El comentari que va fer el senyor Milionetis, quan Hughes va agafar la porta i es va esborrar, va ser digne d’un filòsof:
—Buf!, aquest tiu és un os!…
Robert Hughes ja havia contradit, una estona abans, el propietari de la pintura de Gustav Klimt Retrat d’Adele Bloch-Bauer [la de l’entradeta], que va batre rècords en el moment de la subhasta a Sotheby’s, crec, i per a qui aquesta obra era “la Gioconda del segle XX”. Hughes considerava aquesta opinió gratuïta, gairebé irrespectuosa, per no dir blasfema. I al final, l’home deixava anar una frase no diré derrotista, però sí carregada de malenconia: “Sóc de l’última generació que va poder visitar els museus sense pensar en el preu de les obres d’art que s’hi guarden”.

“El cristianisme, el judaisme i l’islam els diferencia el fet que totes tres religions creuen en el mateix Déu”

[Dra. Dolors Bramon i Planes]

«Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem de menjar; o amb set, i us donàrem de beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam veure malalt, o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us ho dic: en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu»  [Mateu, 25: 37-40]

Hi ha qui condemna els condoms…

…i mentrestant a l’Àfrica hi ha 12.000.000 d’infants orfes per culpa de la plaga de la SIDA.

We passed upon the stair,
we spoke of was and when

Although I wasn’t there,
he said I was his friend

Which came as some surprise
I spoke into his eyes

I thought you died alone,
a long long time ago

Who knows? not me

We never lost control

You’re face to face

With the Man who Sold the World

Un txistu de bascos:

Dos bascos caçant cargols:

-Mira, Patxi, un Rolex!
-Pero bueno, Iñaki, hemos venido a buscar Rolex o caracoles?!

La coincidència als mass media de la campanya de la Generalitat (la mateixa que caricaturitza, i amb raó, el ninotaire JAP en el dibuix d’aquí al costat) per fomentar l’ús del català entre els nous immigrants (per als vells ja no cal: si no l’han acceptat abans d’ara ja no ho faran mai), la renovada proposta de la conselleria de l’honorable Joan Manuel Tresserras de fer doblar al 50% en les dues llengües oficials a Catalunya les còpies de les pel·lícules estrangeres que s’estrenin al país, i la nova ofensiva per afavorir la normalització (ja seria hora!) del català en el sector de la restauració, tot plegat ha posat en acció novament els martells inquisitorials espanyolés, que troben que tanta ofensiva a favor de la llengua vernacla és ofensiva per als castellanoparlants i els seus drets inherents i inalienables…
(Puix anem de bracet amb Espanya, caminem en cercle).
…
Per als lingüicides professionals i aficionats: “La llengua que es parla en un país és l’essència de la cultura d’aquest país”. Us ho diu, en un francès perfecte, una noia que parla unes quantes llengües (entre elles “l’espagnol”) i que tot i així no s’ha desintegrat; al contrari, en trenta anys, que són els que té, ha tingut temps -a més d’aprendre idiomes- de ser “Miss Món de les Illes” i “Miss Tahití”, el 1998, i “Miss França”, l’any següent, i de voltar mig món des de la seva Papeete natal, a la Polinèsia francesa, fent de cantant i actriu. En aquest món global nostre, hi ha ciutadans cosmopolites perquè se’n diuen i ciutadans cosmopolites perquè ho són…

(Per escoltar i veure el seu millor títol de “Miss”: cliqueu el clip “Miss u”, al final del vídeo).

El vídeo clavat a l’entradeta va ser emès amb motiu del Dia Europeu de les Llengües, el 26 de setembre de 2008 [Cfr: www.languesenfete.fr]. Celebrem la iniciativa francesa, venint com ve d’un país que no s’ha distingit precisament per la protecció de les llengües minoritàries, començant, evidentment, per les que sobreviuen (les que encara ho fan) dins les seves fronteres estatals.
Reprodueixo també el comunicat de premsa (redactat en la nostra llengua amiga, mai imposada a ningú) que es va emetre en ocasió d’aquesta data assenyalada:

Comunicado de prensa

Europa se moviliza a favor de
sus lenguas

La diversidad de sus idiomas
constituye una ventaja para Europa: convencidos de esta realidad,

unos mil participantes
procedentes de treinta países europeos asistieron a la Asamblea General
del

Multilingüismo, celebrada en
el Gran Anfiteatro de la Sorbona el 26 de septiembre, con motivo del

Día Europeo de las Lenguas.

El evento, organizado por la Presidencia Francesa
de la Unión Europea,
permitió dar la palabra a

representantes de múltiples
sectores de la sociedad, como empresarios, docentes, investigadores,

artistas, traductores, o
responsables de movimientos de consumidores, quienes destacaron el

beneficio que las
competencias lingüísticas aportan a los ciudadanos europeos, incluso en su
propio

idioma, para su evolución profesional y su movilidad, así como para acceder a los
contenidos y

obras culturales. Esas
reflexiones servirán de base para redactar la resolución del Consejo Europeo

sobre multilingüismo, que la Presidencia Francesa
propondrá a sus socios en el Consejo de

Educación, Juventud y Cultura
los próximos 20 y 21 de noviembre de 2008.

El evento fue inaugurado por
la Ministra de Cultura y Comunicación, Sra. Christine Albanel, quien

recalcó el papel del
multilingüismo en el diálogo intercultural y la circulación de las obras. Hizo

igualmente un llamamiento a la Unión Europea para
que refuerce su acción a favor de la traducción.

Por su parte, el Secretario
de Estado encargado de Cooperación y Francofonía, Sr. Alain Joyandet,

hizo hincapié en la
importancia de que la
Unión Europea promueva su diversidad lingüística,

constitutiva de su identidad
(“Unida en la Diversidad”) y el dominio de los idiomas, para

incrementar las competencias
de sus trabajadores y la competitividad de las empresas.

El Comisario Europeo Leonard
Orban situó el multilingüismo en el eje de las estrategias de la

Unión Europea, demostrando
que se trata de una cuestión transversal que atañe tanto a la educación,

como al empleo y a la cultura. Presentó
en esta oportunidad el plan de acción de la Comisión

Europea.

http://ec.europa.eu/education/languages/index_fr.htm

Xavier Darcos, Ministro de
Educación, clausuró el evento, insistiendo en la atención que debe

prestarse a los métodos de
enseñanza de los idiomas, para lograr que todos los jóvenes, al finalizar

su escolaridad, puedan
manejar dos idiomas además del materno, como pretende la Unión Europea.

El encuentro al que fueron
invitados los parisinos a lo largo del día, tiene también su lado lúdico: la

Fiesta de las Lenguas, con un
recorrido visual y sonoro a través de varios lugares emblemáticos de

la capital, para descubrir la
riqueza del patrimonio lingüístico de Europa, mediante balones,

banderolas, la difusión de
canciones europeas y proyecciones luminosas en la Isla de la Cité.

http://www.languesenfete.fr/

Por último, los participantes
pudieron iniciarse gratuitamente a más de cincuenta idiomas en los

veintiocho centros e
institutos culturales de París, gracias al “pasaporte lingüístico”.

http://www.ficep.info/