L'Hereu Riera

Delta Lea Goodrem (born 9 November 1984) is a multi ARIA Award winning Australian singer-songwriter, pianist and Logie Award winning actress…
Així comença la biografia de Delta Goodrem, la cantant australiana que es va fer famosa pel seu costum de tocar descalça el piano amb què s’acompanya, i amb el qual ha tingut un èxit desbordant. Les incursions que ha fet en la interpretació han sigut majorment en sèries televisives, però molt d’hora, això sí, amb només 12 anys.
La precocitat és una seva marca personal: ja fa temps que ha arribat al cim de la popularitat, i només té 24 anys, acabats de fer, però és que va començar a estudiar piano quan encara era un tap de bassa…
De fet, un servidor ja la coneixia -com segurament molts de vostès- de la sèrie 100 x 100 australiana “Neighbours” (‘Veïns), que TV3 va emetre durant la primera època d’existència de Televisió de Catalunya, els anys 80, però llavors la Delta era molt petita, quasi una nena.
Va ser, doncs, amb aquest vídeo penjat aquí sota que la vaig descobrir, com a cantant i pianista, i francament, la imatge que me’n va quedar, d’ella, tan…bufona, era la d’una criatura probablement agombolada per la sort, amb pinta (tot i tocar meravellosament el piano, que no és poc) de no haver aixecat una palla de terra en sa vida, com deia De Sagarra pare, i que, com tantes altres que hi ha, provava fortuna a la música per treure’n unes rendes extres…

I tot d’una m’assabento que la noia, a banda de ser un prodigi en aquesta feina, que va començar-la als 8 anys (!), ara en fa cinc va haver de deixar-la apartada un temps a causa d’una modalitat de càncer que se li va declarar i que afecta el sistema immunològic. Va ser l’estiu del 2003 quan l’hi van notificar, mentre la seva cançó “Not me, not I” es convertia en el seu quart número 1 de vendes al seu país.  ‘Al 2002 jo ja n’estava notant els símptomes: pèrdua de pes, fatiga, insomni, ganglis al coll, etc. Ningú va veure’m els dies que jo estava realment malament i cansada. Tenia 18 anys quan em van diagnosticar el càncer, i tenia un àlbum que era número 1 aquí i número 2 al Regne Unit. Va ser un any realment bipolar”, va revelar en una entrevista per a una revista australiana. Va haver de deixar temporalment l’activitat i sotmetre’s a quimioteràpia, però l’any següent ja podia anunciar que la malaltia es trobava en retirada.
A Austràlia estan encantats amb ella. Només s’ha de veure la devoció que li tenen a tot arreu on va i els estadis i auditoris que omple amb la seva música i el seu piano. S’entén: és una compositora bastant notable, canta bé, molt bé, gasta una figura important, és alta com un sant pau, elegant, guapa amb ganes, simpàtica…, i ja deu tenir fet un raconet considerable, a hores d’ara; i a pesar de tot això, no fantasmeja gens, és accessible per a tothom i amable a dojo. I per descomptat que un no se l’imagina anant pels platós de TV com els que tots tenim al cap -i que per tant no diré- explicant-hi amb l’obscenitat que caracteritza aquesta mena de programes els seus problemes de salut, i com els ha superat. Ho ha fet, i ja està. I d’aquesta experiència vital en deu haver tret fortalesa interior, i en traurà més música, segurament, i serà més madura.
Les coses no són com semblen, moltes vegades, i a vegades és collonut que sigui així.

El cas de la Delta Goodrem no és pas únic, és clar, ni tan sols insòlit. Els hospitals estan plens de mainada que lluiten contra aquesta malaltia: és així de cru. Avui mateix, dia de Nadal, s’ha fet present en el telenotícies quan han parlat d’un grup de motards vestits de pare Noël (en vermell) que anaven a l’hospital de Sant Joan de Déu, a Barcelona, a repartir regals i bon rotllo entre els nens hospitalitzats i els seus familiars (una activitat, deixeu-m’ho dir, que fan sovint, i fora de temporada, el màgic Andreu, la seva filla Joana i els companys voluntaris de l’ong Somriures sense Fronteres).
El que em sembla destacable de la nostra cantant pianista és que, essent una figura pública i estimada pel públic del país austral, hagi portat les coses de la manera com ho ha fet, afrontant l’amenaça i superant-la, finalment, sense amagar-se i alhora sense exhibir-se; just al revés de com ho solen manegar algunes figures folklòriques d’aquestes latituds mediterrànies, que no tenen cap mania a convertir el seu dolor, real o imaginari, en pornografia mediàtica, i si poden, en un sucós xec bancari.
És més: del linfoma de Hodgkin que patia la Delta Goodrem en vaig tenir notícia de rebot, a través de la Leukaemia Foundation, organització australiana d’ajuda als malalts de càncer i les seves famílies, amb la qual la noia ha tingut relació directa, lògicament, i hi comparteix ara temps i esforços.

Aquí planto un parell de mostres de la seva producció recent, una més rítmica, d’autoafirmació, diríem, i l’altra més introspectiva, que parla, directament o indirecta, de la seva experiència vital, una expressió que aquí pren tot el sentit.

“In this life” [de l’àlbum Delta, 2007]:

“Be strong” [de l’àlbum Mistake Identity, 2004]