L'Hereu Riera

El programa de divulgació històrica dels avatars de l’inesgotable segle passat que ens forneix cada setmana el doctor Joan B Culla ens acaba d’obsequiar amb un altre documental superb, en dues entregues, L’experiment Goebbels, sobre el sinistre ministre de Propaganda i Il·lustració popular (Propagandaministerium) de l’Alemanya nazi, Paul Joseph Goebbels (29 d’octubre de 1897-1 de maig de 1945, en què es va suïcidar junt amb la seva dona després d’haver enverinat els seus sis fills, al bunker de la cancelleria del Reich, a Berlín). Posseïdor d’una notable intel·ligència, Goebbels va estudiar a les universitats de Bonn, Friburg, Würzburg, Colònia, Frankfurt, Munic, Berlín i Heidelberg, on es va doctorar tenint com a guia de tesi Freiherr von Waldberg, un professor jueu.
Un fet encara més paradoxal de la seva vida és que de petit va patir una osteomielitis en una cama que l’hi va deixar més curta que l’altra, cosa que va haver de compensar amb una sabata ortopèdica de taló alt i li va provocar una lleu coixesa que va arrossegar sempre més; aquest handicap físic li va impedir allistar-se com a soldat en la primera Guerra Mundial, i no obstant això el doctor Goebbels, durant els anys d’ascensió i consolidació com una de les figures més destacades dins l’estructura del règim nazi, va fer passar la seva coixesa com a seqüela d’unes ferides de guerra que mai va patir. Així doncs, l’home que va posar la seva intel·ligència privilegiada i els seus dots de seductor al servei de la propaganda per divinitzar Hitler i fer Alemanya incondicionalment hitleriana, i alhora per promoure l’odi a l’estranger, als comunistes i als jueus, aquest home tenia una discapacitat física, i un caràcter agrit per aquesta condició d’inferioritat…
En els seus diaris hi surt reflectit ací i allà el rancor profund per la seva cama esguerrada i per les humiliacions que va haver de suportar per la seva condició física (a banda de la coixesa, tampoc és que fos precisament un exemplar prototípic de l’ari alt i ros i d’ulls blaus), però mai sabrem fins a quin punt el seu sofriment íntim, la mala llet dels coixos, es va barrejar amb el seu ideari radicalment exterminador d’inferiors i diferents…
El cas és que aquest documental del Canal 33 m’ha agafat en plena lectura de l’aplec de relats de Jorge Luis Borges El Aleph, un dels quals, que porta el títol d’aquest post, descriu en primera persona les últimes hores d’un oficial nazi condemnat a mort, Otto Dietrich zur Linde, que havia estat sotsdirector durant la guerra d’un camp de concentració, on reconeix que va ser “implacable” amb els detinguts jueus.
Durant la narració de la seva trajectòria vital hi ha uns quants detalls que fan pensar en un cert paral·lelisme amb el doctor Goebbels: en l’educació, en els pensaments, la conducta, les motivacions…, però fins i tot l’amputació d’una cama a conseqüència d’uns trets que va rebre el març de 1939 en un carrer darrera de la sinagoga de Tilsit; al cap d’uns dies els exèrcits alemanys entraven a Bohèmia, mentre ell es trobava “en el sedentario hospital”.
Però passem a les últimes ratlles del relat, on el pensament íntim del protagonista arriba al pinyol. Després d’haver vist com giraven sobre ells, els homes nous, “els grans dies i les grans nits d’una guerra feliç”, l’Alemanya nazi s’enfonsa: «Acosado por vastos continentes, moría el Tercer Reich; su mano estaba contra todos y las manos de todos contra él. Entonces, algo singular ocurrió, que ahora creo entender…

»Yo me creía capaz de apurar la copa de la cólera, pero en las heces me detuvo un sabor no esperado, el misterioso y casi terrible sabor de la felicidad. Ensayé diversas explicaciones; no me bastó ninguna. Pensé: “Me satisface la derrota, porque secretamente me sé culpable y sólo puede redimirme el castigo”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque es un fin y yo estoy muy cansado”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque ha ocurrido, porque está innumerablemente unida a todos los hechos que son, que fueron, que serán, porque censurar o deplorar un solo hecho real es blasfemar del universo”. Esas razones pensé, hasta dar con la verdadera.
»Se ha dicho que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Ello equivale a declarar que no hay debate de carácter abstracto que no sea un momento de la polémica de Aristóteles y Platón; a través de los siglos y latitudes, cambian los nombres, los dialectos, las caras, pero no los eternos antagonistas. También la historia de los pueblos registra una continuidad secreta. Arminio, cuando degolló en una ciénaga las legiones de Varo, no se sabía precursor de un Imperio Alemán; Lutero, traductor de la Biblia, no sospechaba que su fin era forjar un pueblo que destruyera para siempre la Biblia; Christoph zur Linde, a quien mató una bala moscovita en 1758, preparó de algún modo las victorias de 1914; Hitler creyó luchar por un país, pero luchó por todos, aun por aquellos que agredió y detestó. No importa que su yo lo ignorara; lo sabían su sangre, su voluntad. El mundo se moría de judaísmo y de esa enfermedad del judaísmo, que es la fe de Jesús; nosotros le enseñamos la violencia y la fe de la espada. Esa espada nos mata y somos comparables al hechicero que teje un laberinto y que se ve forzado a errar en él hasta el fin de sus días o a David que juzga a un desconocido y lo condena a muerte y oye después la revelación: Tú eres aquel hombre. Muchas cosas hay que destruir para edificar un nuevo orden; ahora sabemos que Alemania era una de esas cosas. Hemos dado algo más que nuestra vida, hemos dado la suerte de nuestro querido país. Que otros maldigan y otros lloren; a mí me regocija que nuestro don sea orbicular y perfecto.
»Se cierne ahora sobre el mundo una época implacable. Nosotros la forjamos, nosotros que ya somos su víctima. ¿Qué importa que Inglaterra sea el martillo y nosotros el yunque? Lo importante es que rija la violencia, no las serviles timideces cristianas. Si la victoria y la injusticia y la felicidad no son para Alemania, que sean para otras naciones. Que el cielo exista, aunque nuestro lugar sea el infierno.
»Miro mi cara en el espejo para saber quién soy, para saber cómo me portaré dentro de unas horas, cuando me enfrente con el fin. Mi carne puede tener miedo; yo, no».

¿Cal dir que els últims escrits de PJ Goebbels destil·len el mateix esperit irreductible, sense cap ombra de penediment ni de rectificació, i tot l’orgull suïcida que el va portar a la destrucció d’ell i de tot el poble que va arrossegar amb el seu fanatisme i el seu discurs delirant? Tanmateix, hi ha  en el documental una escena completament xocant, com un gra de pus a la cara del bell home nou: Goebbels arriba a Berlín després d’un dels bombardeigs aliats que arrasaven sense pietat la capital de l’Alemanya nazi, cap al final dels seus dies, i exclama, davant les destrosses i les muntanyes de runa de la ciutat: “No entenc com els anglesos ens han pogut fer tant de mal”…
______________________________________________

Principis de la propaganda de Goebbels

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent
a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventa’n
d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys
intel·ligents als quals va dirigida. Com més gran sigui la massa a
convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La
capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió
escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i
repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents
perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense
fissures ni dubtes. Si una mentida es
repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme
tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en
una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder
contrarestar el nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els “globus sondes” o “informacions fragmentàries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i
dissimular les notícies que afavoreixen l’adversari, també
contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat
preexistent, ja sigui una mitologia nacional o complexos d’odis i
prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin
arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.