L'Hereu Riera

S’ha passejat per Catalunya durant tota la campanya electoral com un cuirassat enfrontat a una tribu d’indígenes, anant de perdonavides i rient-se dels dards llançats contra ell pels seus lil·liputencs rivals. “Fa temps que no parlo amb el meu rebesavi”, li va engaltar a l’Oriol Junqueras, que d’altra banda l’hi havia posat fàcil, recordant-li a ell i fent saber a tothom en un context que no tocava el passat esclavista de la família del professor atòmic. El gran animador d’aquesta pansida campanya que avui acaba no s’ha pas estat d’anar disparant els seus petards aquí i allà, cal suposar que amb gran regocijo dels seus coreligionaris d’Espanya endins, que es deuen fer creus de poder tenir entre les seves files un fenomen com aquest, que sembla sortit de la vitrina d’una facultat d’antropologia.
Però de fet, potser de tan gat vell com és, tot allò que diu comença a sonar a déjà vu…
Com els deu manaments, els seus també s’enclouen en dos: PP i PSOE; la resta sobra. I encara aquests dos perquè es poden encloure en un de sol: Espanya. No hi ha res més a l’horitzó: només foteses que no cal ni considerar, ridiculeses que s’escombren amb un bufet; sense perdre mai el somriure, però, això sí, el somriure foteta dels que se saben dotats d’una ment superior, tan superior que no els hi cap al cap…
A partir d’aquí, aire!: allò que convé als seus arguments imperials i/o de classe (com l’invent genial de la Nación española o el no menys enginyós de l’energia nuclear) és “fantàstic”, i tot allò que li va en contra són “fantasies”, “utopies”: el feminisme radical, l’ecologisme, el nacionalisme (no espanyolista) o l’independentisme… tot són “fantasies ideològiques”, és clar, o fantasies a seques [*]. I el que cal és el vot útil: Voteu PP (o PSOE, com a màxim), que així ens entretindrem a Europa estirant la manta cadascú cap al seu costat durant 5 anys més, a veure qui pot més (i pot més el PPE), i mentrestant quedarà intacte allò que cal que hi quedi per damunt de tot: ES-PA-NYA.
Però…, hi ha una cosa que grinyola, aquí: avui o ahir li sentíem dir, replicant als il·lusos que pretenen que el català sigui llengua oficial al Parlament europeu, que si això és el que volen, que facin per maneres que Andorra entri a la Unió Europea, i problema resolt! Ai carai!, que diria el senyor Marcel·lí Virgili. A què s’ha vingut a referir, amb això? Perquè, seguint el fil d’aquest argument, el senyor ALEIX Vidal-Quadras dóna la raó als qui pensen que l’autonomia que ens cal és la de Portugal -o la d’Andorra, pel cas-, i que si no, no cal que s’hi matin els beneitons com l’Oriol Junqueras i tots els que lluiten pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, convençuts del fet cada dia més evident que l’autonomia espanyola, a més de ser de via estreta, és una via morta, i que per tant no porta enlloc…
A veure si serà veritat que el nostre home està perdent facultats, que no és tan brillant com era, i que, com diu el meu articulista de capçalera, últimament fa pensar en un capellà que ha perdut la fe i no es creu allò que predica, però que no deixa de predicar per no defraudar els seus feligresos.
Mentrestant, però, s’ho cregui més o menys, no perd cap oportunitat de disparar amb bala contra el seu propi poble, i si pot, li impedirà com sigui que surti del gueto, i la llengua del seu poble, si d’ell depèn, no sortirà mai del clos familiar, que és el màxim que ell li els seus poden tolerar.
Segur que el nostre Vidal-Quadras, aquest amb qui compartim -encara que sembli mentida- espai i temps, fa molt que no parla amb el seu rebesavi esclavista, però el que sembla segur també és que n’ha heretat els gens.
Però les coses són com són, i no com se les imagina el rebesnét. I la dura realitat és que poques coses hi deu haver en aquest món més patètiques que un esclavista esclau, o que un esclau esclavista, tant se val.

[*] Ahir, últim dia de campanya, l’entranyable cridaner afònic va arrissar el ris amb els seus jocs de paraules, afirmant que “l’energia nuclear és un element fantàstic per a la demagògia”, i va atribuir la culpa de l’accident de la central nuclear de Txernòbil al “sistema polític totalitari” de la Unió Soviètica. No seré pas jo que defensi l’experiment socialista de matriu russa, però que jo sàpiga la central nuclear de Three Miles Island es troba als Estats Units d’Amèrica…, per no mencionar les modèliques centrals nuclears espanyoles, que si no n’ha petat alguna fins ara deu ser perquè Déu no ho ha volgut, i que duri. (Què se’n farà de la de Garoña, per cert? Ens hi apostem un pèsol que li allargaran la vida 10 anyets més, com han demanat les empreses titulars, Endesa i Iberdrola?).