L'Hereu Riera

“Ferran Adrià continua escurçant la distància entre la cuina i l’art”, titulava l’Agència Catalana de Notícies (ACN) la notícia d’avui mateix que deia que el director del
Tate Modern de Londres, Vicent Todolí, i Richard Hamilton, un dels
precursors del pop art, han editat el llibre Menjar per pensar,
pensar per menjar, una reflexió sobre l’“univers creatiu del cuiner
Ferran Adrià, la cuina d’avantguarda i la seva relació amb el món de
l’art”. Adrià explica que aquest llibre serà la demostració que la cuina d’avantguarda estima l’art i “el respecta moltíssim”. “Cuina i
art poden dialogar”, diu el cuiner català més internacional, però “tan
sols això”, puntualitza: “No tenim cap pretensió d’entrar dins el seu circuit, és
impossible”.

Comentant la mateixa notícia, a l’informatiu del vespre de TV3 han recordat el debat que va suscitar fa dos anys la participació del cuiner d’El Bulli en la dotzena edició de la Documenta de Kessel, el pavelló G de la qual, dedicat a la cuina d’avantguarda d’Adrià, era físicament el mateix restaurant rosinc on treballa, cosa que va afegir encara més polèmica al ja controvertit paper estel·lar de la seva designació. En fi, el debat sobre si la cuina és art o no, o si l’art ha d’incloure o no la cuina, va derivar, com era d’esperar, en una discussió bizantina, impossible de desenvitricollar.
La referència al “fenomen Adrià” com a epifenomen de l’Art, en majúscules, m’ha fet molt gràcia, tanmateix, recordant un altre personatge relacionat amb l’art però no ben bé un artista: un crític d’art de renom i sense pèls a la llengua que últimament cada vegada que obre la boca desferma una tempesta. Es tracta de Robert Hughes, crític d’art australià establert a la ciutat dels gratacels des dels anys 70, i actualment a punt de jubilar-se. Lliure de llaços i de compromisos socials, doncs, l’home es deixa anar en un documental sobre “el negoci de l’art”: La maledicció de la Mona Lisa, on assenyala el “tour” del quadre de Leonardo da Vinci La Gioconda a Nova York, el 1963, com a punt d’inflexió: aquí van començar a canviar les coses, segons ell, i l’art, per dir-ho així, va perdre la seva innocència.
Després de veure la cinta, un es pregunta quins criteris deuen manejar els puristes de l’art per defensar-lo d'”excessos” com el de la introducció, intromissió, intrusió o el que sigui de l’alta cuina -de Ferran Adrià o de qui sigui- en el món de l’Art… (I si jo fos d’ell, de l’Adrià, potser no em mataria tant a entrar-hi de puntetes, demanant excuses i fent-me perdonar amb frases preventives com les que he transcrit més amunt, a la nota de l’ACN).
Al llarg del documental, seguint el pensament de Hughes, s’hi deien coses com aquestes:

—Els subhastadors són els nous àrbitres del gust.
—El manual d’història de l’art ara sembla que és el talonari.
—Els quadres tenen la categoria d’estrelles, i els museus són les seves limusines.
—Els museus són escenaris del culte a l’art. (I per reforçar la teoria, es van aportar dos exemples contundents: el “Louvre d’Abu Dhabi” i el “Guggenheim d’Abu Dhabi”, encara en projecte de concessions/franquícies en aquest emirat de la costa oriental de la Península d’Aràbia).
—Les obres d’art són conceptualment vulnerables (encara que no ho siguin físicament, protegides pels museus), perquè es poden degradar.
—El mercat de l’art condiciona el gust del públic: què agrada i què no agrada.
—Com més cara és una obra d’art, més la desitja tothom (tothom dels qui tenen la butxaca plena a vessar, s’entén).
—Quan l’art està tan lligat al mercat, alguna cosa es perd…
—L’art ens hauria de provocar sentiments més coherents, que res més ens els pogués provocar.
—Els anys 60 es va descobrir que l’art era una forma d’enriquir-se.
—Si l’art no sap parlar del món en què vivim, deixa de tenir sentit.
—Per a què serveix, l’art?, quina és la seva funció? Si l’art d’avui no és capaç de respondre aquestes preguntes, morirà.

Qui en dóna més?…

Cap al final del document, Robert Hughes, conversa amb un multimilionari (no en vaig retenir el nom) col·leccionista d’art, fill d’un altre multimilionari també col·leccionista d’obres d’art, que té entre les seves possessions més de 800 pintures d’Andy Warhol. Entre ells dos es va entaular aquest diàleg:

RH —Vas conèixer l’Andy Warhol?
MM —Personalment no.
—Jo sí, i era una de les persones més estúpides que he conegut mai. No tenia res a dir.
—Potser verbalment no, però ho va dir tot amb la seva obra…
—Fins i tot així: la seva obra em sembla repetitiva, avorrida.
En un altre moment, el seu interlocutor li comenta que el col·leccionisme comença com un hobby, però que acaba essent una inversió. Cosa que, d’altra banda, ajuda l’artista a viure de la seva producció. Tan il·lusionat el veu, Hughes, que li fa aquesta pregunta:
—Li sembla una manera de conquistar la immortalitat, el col·leccionisme?
—Sí.
El comentari que va fer el senyor Milionetis, quan Hughes va agafar la porta i es va esborrar, va ser digne d’un filòsof:
—Buf!, aquest tiu és un os!…
Robert Hughes ja havia contradit, una estona abans, el propietari de la pintura de Gustav Klimt Retrat d’Adele Bloch-Bauer [la de l’entradeta], que va batre rècords en el moment de la subhasta a Sotheby’s, crec, i per a qui aquesta obra era “la Gioconda del segle XX”. Hughes considerava aquesta opinió gratuïta, gairebé irrespectuosa, per no dir blasfema. I al final, l’home deixava anar una frase no diré derrotista, però sí carregada de malenconia: “Sóc de l’última generació que va poder visitar els museus sense pensar en el preu de les obres d’art que s’hi guarden”.