L'Hereu Riera

He vist en un d’aquests canals que passen videoclips contínuament, amb un criteri de selecció que desconec, una versió moderna de la celebèrrima cançó San Francisco, d’Scott MacKenzie, que es va convertir en un hit personal del cantant i de les llistes d’èxit del temps (1967) en què va sortir a la llum, i en una mena d’himne oficiós del moviment hippie (aplicant al terme moviment el sentit que lliurement vulguis donar-li, amic lector). La lletra, un punt -o més- candorosa, no pot ser més explícita, i per tant es pot entendre perfectament l’etiqueta que li van penjar.
Ara bé, ingènua o no, com el mateix moviment hippie, el que no es pot discutir és que allà hi havia sinceritat, bona fe (massa): la gent s’ho creia, i s’hi va llançar de cap perquè s’ho creia. És clar que hi havia molt de vividor, molt de vivillo, i gent de la que s’apunta a tot, mal que sigui a un bombardeig. Però de ganes de manifestar rebuig a una determinada forma de vida basada en la por i la hipocresia -sorgida de les cendres calentes de la segona Guerra Mundial, tampoc s’ha d’oblidar- i de ganes de muntar una societat diferent, més lliure, també n’hi havia.
Després tot allò va xocar contra el Mur (no pas el de Berlín, que era a l’altra banda del món i del problema, sinó més aviat el que van descriure Pink Floyd en aquell doble LP memorable), que era el monstre parapetat, el monstre que havien volgut tirar a terra mentre passaven d’ell olímpicament: missió impossible, i la missió va fracassar estrepitosament. Ni love-ins ni new explanations: tot va anar rostos avall, a puntades de peu.

Però anem al videoclip en qüestió: a banda de ser una banalització que fa vomitar de la cançó d’en MacKenzie i de tot allò que pintava, amb colors ben vius, deixa ben clara -sense pretendre-ho!- la impotència de la proposta -si se’n pot dir així- hippie, però també demostra de manera patent com ha quedat el món després de tant de bany de realisme. Què hi ha darrera d’aquests Global Deejays i el seu simpàtic Sound of San Francisco? ¿Hi ha alguna cosa més que ganes de fer calés per la via ràpida?
Si el món és un meló i la meitat (de moment) la tenen acaparada una societat limitada de magnats associats en corporacions, és normal que la immensa majoria de gent que no forma part d’aquesta societat limitada es baralli per l’altra meitat (cada vegada més petita), i que ho faci utilitzant els cops de colze de la picaresca, la violència i/o la prostitució, en totes les seves formes.
Aquest vídeo (i un bon grapat dels que es produeixen cada dia, que no valen res) n’és un bon exemple, des de la colla de hippies de p’veure que ensenyen el cul i la misèria de la seva superficialitat estúpida fins als productors que han comprimit la peça d’Scott MacKenzie en una pastilla per a consum fàcil de les masses televisives. (I si no hi ha sexe més explícit, en aquest videoclip i en molts altres, deu ser perquè els canals de televisió que en fan difusió els solen passar en horari protegit).
A dalt del món, una societat cool de rics riquíssims recreant-se en l’autocomplaença i en les infinites possibilitats del seu enorme poder; i a baix, la majoria silenciosa disputant-se les engrunes que cauen de la taula ben parada de la riquesa dels rics. (Una riquesa potser immoral, com diu el papa de Roma -i quina gràcia que té, l’home, amb les seves prèdiques!-, però totalment legal).

No em vull ficar en la mena d’estil de música del videoclip anterior, que sobre gustos no hi ha res escrit ni s’ha de fer tampoc, però no puc deixar de plantar aquí la versió original i la lletra de la cançó del cantant de Florida:

_//
_____________________________

Enganxo, per acabar, aquest curiós vídeo (amb la mateixa cançó de fons, però accelerada) on els autors reclamen una mirada directa a la ciutat, perquè hom pugui adonar-se realment de com és, de manera ben diferent de com la pinten a les pel·lis.
(Un petit detall: en el cinema, des de les obres de Hitchcock a les del malcarat tinent Callahan (Clint Eastwood), passant pel detectiu Bullit (Steve McQueen) i la seva famosa excursió a tota llet pels carrers en pendent de la ciutat, San Francisco sol aparèixer mig buida, sense gent als carrers, gairebé fantasmal; és una cosa realment curiosa, perquè, com reivindica aquest vídeo, es tracta d’una capital populosa, i més aviat alegre -en tots els sentits del terme- i plena de vida, oi?).