L'Hereu Riera

Aquest dilluns, penúltim dia hàbil (sigui dit sense ironia) del període per a la presentació de la declaració de renda, al programa Àgora del C33 es feien aquesta pregunta: “En temps de crisi, hem de donar més o menys?”. La tria del verb donar no sé si era premeditada o no, però sí que era significativa: la idea de molta gent, la idea generalitzada, és que els ciutadans (sobretot els de peu) donen una part dels diners guanyats amb la suor del seu front a canvi de rebre, de percebre, uns hipotètics serveis que posteriorment l’Estat els assegura. I aquí entrem en el terreny de la política, en què els diversos partits lluiten per imposar el propi model d’administració dels diners públics, en la forma de recollir-los i en la forma de distribuir-los. Però la sensació és que els diners, malaguanyats, surten de la butxaca dels contribuents per no tornar-hi, o en tot cas per ser gastats en partides ignotes, discutibles: per ser malgastats.

Bé, aquesta seria la presentació, el plantejament de la qüestió. Però en el debat entre els tertulians, tots ells economistes, van sortir dos ítems que voldria destacar:
—L’abaixada de pantalons d’en ZP uns dies abans, quan va enfundar la pistola progressista i va retirar una proposta en tràmit del seu propi grup d’apujar els impostos per a les rendes més altes, i això per obtenir el suport de CiU per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat, havent quedat com s’ha quedat -ell deu saber per què- més sol que la una, a l’hemicicle madrileny.
—L’impost de successions, que cada vegada més veus demanen que se suprimeixi, demanda que CiU ha fet seva, ja que, segons el diputat Sánchez Llibre, “castiga i confisca la classe mitjana catalana” i no té sentit que en alguns territoris de l’Estat, com la Comunitat de Madrid o Navarra, ja l’hagin suprimit mentre que a Catalunya, on encara és vigent, moltes de les famílies que hereten béns s’han de vendre part del llegat per poder pagar l’impost de la transmissió…
Un dels convidats a l’Àgora, el professor Joaquim Novella, catedràtic de política econòmica a la UB, va explicar que havia proposat a la comissió que estudia la supressió de l’impost que aquest fos “progressiu”, és a dir, segons el volum del llegat, però que no li havien fet cap cas. Tot fa pensar, doncs, que tard o d’hora l’impost de successions serà eliminat (el mateix president Montilla sembla que és partidari de fer-ho), i tots contents.
Hi podem estar, però, de contents? Jo crec que no.

Tant la maniobra patètica
del zigzaguejant Rodríguez Zapatero com la paradoxa surrealista dels
hereters catalans obligats a vendre’s part del premi per poder pagar
l’impost que grava el mateix premi formen part del sainet imprevisible
en què estem instal·lats, cosa que no passaria si enfoquéssim la qüestió dels impostos, de la contribució a la col·lectivitat, amb una fórmula seriosa que fos a la base mateixa de tot el
sistema, la part estructural que ens hauria de garantir el funcionament
correcte de la maquinària, sense pessigades doloroses i sense tants sobresalts
com ara.
Recordo que ara fa un any, en Sergi Pàmies, tan irònic com és tot ell,
es recargolava davant dels micros de RAC1, un dia que devia estar més
irritat que de costum, fent brometa -o sarcasmet, si voleu- dels pessics que la hisenda pública clava als ciutadans, de la tortura anual de la declaració de la renda… I mira
que és un tema suat i ressuat, suat a més no poder!
Van passant els anys i les dècades, i no en sortim. Els economistes (els mateixos que no van veure venir la solemne patacada de la crisi actual) es perden en un mar de tecnicismes que fa feredat, i qualsevol els porta la contrària!…
Però seria bo saber si n’hi hauria cap de disposat a parar-se un moment a respondre la pregunta del milió d’euros: què passaria si només es pagués un sol impost, i aquest pagament es fes un cop el contribuent hagués traspassat? És a dir: ¿seria possible (tècnicament) convertir això que en diem l’herència en un impost únic amb què l’Administració pogués garantir el repartiment de la riquesa entre els joves? Dit de manera encara més plana: ¿no seria més racional deixar de matar els vius a pessigades i poder viure (tots, indiscriminadament) dels béns que deixessin els ciutadans en el moment del traspàs, dels béns que deixessin les persones en morir? ¿Què dirien els actuals contribuents si se’ls proposés deixar de pagar impostos en vida a canvi de pagar un únic impost quan morissin (que seria revertit com a “herència” a repartir entre tots -tots- els joves en el moment de l’emancipació, en béns mobles i/o immobles)?
Ras i curt: es tractaria de fer just al contrari de suprimir l’impost de successions, com es farà (fins i tot amb el vistiplau dels polítics d’esquerra, qui ho havia de dir!), això és, se’l potenciaria, convertint-lo en L’IMPOST, l’únic a pagar, l’únic que cobraria l’Administració (millor la municipal que l’estatal), i tot sencer, però a canvi de deixar d’emprenyar.

No costa gaire d’imaginar. Però siguem realistes, que és el que cal, i ja en tornarem a parlar l’any que ve quan torni l’encarcarada i absurda Administració actual amb les seves immisericordes pessigades de realisme contrastat…