L'Hereu Riera

Meravellosa l’última intervenció de JL RodrígueZapatero en seu parlamentària, com els agrada de dir als castissos, per tranquil·litzar la soferta classe treballadora, assegurant-los que des del Govern s’està treballant per ells i el seu benestar, i assegurant que des de la talaia governamental ja s’està començant a veure la llum al final del túnel (no pas el famós túnel i la famosa llum d’ultratomba que diuen que hi ha allà els que hi han estat, sinó els de més ençà, els més terrenals de l’economia), i que aital llum permet veure o intuir, si més no, tot de brots verds que comencen a créixer arreu.
L’al·locució que dic la va adornar, l’inefable ZP, amb una expressió antològica: segons ell, del present en endavant ja es produirà en els seus hispànics dominis “un crecimiento menos negativo”…, un ris del ris oratori magnífic. Es tracta d’aquell invent del llenguatge dels economistes, el “creixement negatiu”, que per ell mateix ja és una troballa sensacional, però millorat: ara creixerem menys negativament, companys, alegrem-nos-en!
Aquí, amb tant de cop de cap en una i altra soca, tenia on mossegar fort el doctor Rajoy, però sort que l’home es trobava a la lluna de València i va deixar passar l’oportunitat…! Qui sap si l’estrenu líder del ferm partit de l’oposició tenia les neurones preocupades i ocupades pensant com desfer els negres núvols d’amenaça per a la unitat d’Espanya provinents d’Arenys de Munt…
Després de la patinada d’aquest agost, en què l’equip econòmic governant va anunciar una ajuda d’uns quants euros per als treballadors que haguessin esgotat el subsidi d’atur… aquell mateix mes d’agost, i no abans, i després de rectificar pressionats per tothom, ara el nostre benemèrit president de totes les Espanyes té a davant dos reptes de conya: la presidència imminent de la Unió Europea i l’aprovació dels pressupostos de l’Estat.
Per al primer ja el tenim recorrent Europa amunt i avall (avui mateix és a dalt de tot, entrevistant-se amb el president de la Federació Russa -i suposem que amb el nostre amic Putin, també nonacionalista declarat-), prenent apunts. I per als pressupostos, que tot feia preveure que els hauria d’afrontar amb la solitud del guerrer, la seva famosa flor al cul acaba de fer-li un regal, en forma d’oferiment del PNB -que hom creia tan emprenyat amb ell després del malabarisme de PPatxi López a Euskadi- a donar-li suport…
És clar que no es tracta pas d’una oferta a canvi de res: segons explicava La Vanguardia d’aquest dilluns, els bascos li exigiran entre altres coses que deixi en pau les tres diputacions forals i que blindi el concert basc, que algunes comunitats autònomes espanyoles, i encara més les limítrofes, veuen amb recel, i que amb el rebombori produït per l’Estatut català encara podria passar que acabessin canviant-los-hi pel famós cafè per a tothom… Els bascos, tan oportunistes com sempre i més llestos que una guilla, van per feina, ve-t’ho aquí. No pas com altres…

Parlem una mica dels altres. Per exemple del PSOE nostrat, conegut com a PSC, que també ha donat algunes perles, al voltant de la Diada reivindicativa/festiva (sobretot festiva) de l’11 de Setembre i de la diada consultiva del 13 de setembre a Arenys de Munt, saldada amb un èxit esclatant.

Primera perla: la de la nostra primera autoritat, molt honorable José Montilla, que tot i el seu florit discurs al poble de Catalunya, comminant-lo a no deixar de recordar les seves fetes i les seves figures -enguany és el 150è aniversari del naixement de l’avi Macià-, a l’hora de les faves comptades només es recorda de reivindicar la superació de la crisi econòmica com a fita màxima del país, oblidant-se, en dia tan assenyalat, de la crisi política permanent que patim, i que ell i el seu partit fan ben poc per resoldre, i els seus cosins d’Espanya endins encara menys, sinó tot al contrari. Només cal recordar aquí l’últim moviment de peons del president del Congrés dels Diputats, el vell José Bono, fent la vella jugada del No nos moverán davant l’anunci dels pesats d’ERC i companyia (“¡otra vez ésos con la misma gaita!”) de reclamar de nou el dret a parlar en català, euscara i gallec al Parlament monolingüe espanyol.

Segona perla: la correligionària representant del PSC a l’Ajuntament arenyenc, que confessa a la televisió que com a grup municipal han vist allò de la consulta com a poc menys que una pocasoltada i que com a tal s’han limitat a veure-les venir i a veure-la passar, sense bellugar-se per a res. Encara bo (sobretot per a ells, compte) que no hi van actuar ni s’hi van manifestar en contra…

Tercera perla: com que l’Àngel Colom (CDC) va recriminar al PSC, també davant les càmeres de TV, que hagués deixat passar a Arenys de dalt l’oportunitat de posar-se al costat del poble de Catalunya, i com que en dies precedents el mateix Artur Mas havia declarat que ell si pogués votaria afirmativament per la independència de Catalunya, va en Miquel Iceta i replica que tot plegat respon a la “deriva radical” en què ha entrat el partit nacionalista. Radical, Iceta? Defensar-se de les mossegades i de les garrotades i dir que un vol escapar-se’n, i com més aviat millor, això és radical? Ara resultarà que l’agressor és un paio moderat i que la seva víctima, que en vol fugir cames ajudeu-me, és un radical? És ben bé que no hi ha més cec que qui no vol veure-hi…

Quarta perla: l’il·lustre (encara que no ho sembli) alcalde de
Barcelona (“d’aquesta ciutat”, com en sol dir ell), que es queixa,
també davant les càmeres dels periodistes, de la polseguera aixecada
(no diu per qui, però) davant la consulta d’Arenys de Munt, una
consulta que no servirà “per a res”, segons la primera autoritat
municipal barcelonina. Sí que servirà, senyor batlle, i per a dues
coses, de moment: perquè s’escampi l’exemple (ja hi ha cap a un
centenar de municipis catalans que han dit que volen fer la seva pròpia
edició de l’experiència arenyenca) i perquè, igual que ha passat a
Arenys de Munt, es visualitzi la proporció real de l’independentisme a
Catalunya, poble per poble, sigui o no sigui la consulta tolerada per
les autoritats competents i tingui o no valor jurídic i caràcter vinculant.

Cinquena perla: al capvespre del dia del referèndum simbòlic (i tan
simbòlic!) d’Arenys de Munt, surt en Joan Puigcercós i declara, cofoi,
que la “taca d’oli” que ha començat al Maresme anirà fent, imparable.
Ai, mare de Déu!, hi ha altres maneres de no perdre pistonada, Joan,
carai!, a veure si ens posem les piles!

Sisena perla: la Dolors Camats i altres figures del seu partit, que no
diuen ni piu, però que es presenten als actes oficials de la Diada amb
un pin a la solapa que sí que diu i que llueix com una escata de peix
al sol del migdia, durant l’actuació de la cantant israeliana Noa. Algú ha dit que el “manual del ‘progre’ enrotllat” els ho aconsellava, encara
que devien tenir les seves raons per protestar d’aquesta peculiar
manera; però si estan a favor dels pobles oprimits com el palestí, ¿no
tenen res a dir d’aquest poble nostre (i seu), que es vol alliberar del
poble del costat que l’oprimeix sense parar i sense manies? ¿I no tenen
res a dir al cap d’Estat del poble veí, i al president del seu govern,
que s’han manifestat manta vegades a favor de la constitució d’un Estat
palestí? Per exemple això: per què Palestina sí i Catalunya no? M’ho poden explicar, sisplau?