L'Hereu Riera

Concentració dissabte passat a Perpinyà de catalans del nord i del sud de la ratlla traçada aquest dia feia exactament 350 anys per les monarquies hispànica i francesa i imposada després a Catalunya durant tot aquest temps.
L’espai Schengen representa que la va esborrar així que va entrar en vigor, però dissabte els catalans d’aquí baix que es desplaçaven cap a la capital del Rosselló van poder comprovar com els dos Estats que el 1659 van trinxar el país amb tota la patxorra i passant-se pel forro totes les disposicions anteriors i tots els drets nacionals de Catalunya es resisteixen a cedir ni un pam, i quan convé l’antiga ratlla surt altre cop de l’armari: els manifestants que hi anaven en autocar van ser aturats en els xiringuitos fronterers de la Police Nationale.
Desconec amb quina intenció ho va fer, la policia, però la imatge recordava la dels vells temps, quan els catalans que tornaven de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, eren aturats i escorcollats a la frontera per pendre’ls-hi tot el material subversiu que poguessin voler introduir a España, aquella vomitiva entelèquia franquista hermètica, tancada en ella mateixa (amb els catalans a dins) i refractària a tots els vents de canvi que la poguessin afectar.
Recordo d’aquells anys l’enveja que em feia Perpinyà (i tota la Catalunya Nord), fins i tot des del punt de vista urbanístic, comparant-la amb la Girona d’aquell temps, una ciutat grisa, desmanegada i trista com totes les ciutats i pobles del nostre país, castigats també en això per la dictadura. Per contrast, Perpinyà apareixia als meus ulls com l’avançada d’aquella Europa desvetllada i feliç del poeta, d’aquell nord que semblava que ens havia de fer de guia…
Però tornem al present: la manifestació en protesta pel Tractat dels Pirineus i per exigir-ne la derogació es va fer, amb la civilitat i l’aire festiu -que una cosa no treu l’altra- amb què solem fer aquestes coses els catalans. No sé si érem 5.000, com va dir l’organització, o els 1.500 que va comptar la policia municipal, o si vam arribar o no a la xifra que donava l’endemà la crònica (“11.000 ‘Catalans sans frontières’ réunis”) del diari regional L’Indépendant, però érem una bona colla i ens vam fer sentir.

El diari electrònic Vilaweb incloïa en l’edició de diumenge també una relació molt completa del transcurs de la diada reivindicativa, i us convido a llegir-la. En vull destacar, tanmateix, dos aspectes:
El primer és el del caràcter cívic de la manifestació, ja que van ser les entitats cíviques i no pas els partits polítics (malgrat que hi havia la presència de significats representants d’ERC), els impulsors de la jornada: “La Comissió 350 anys (‘Els catalans no tenim fronteres‘,
pdf), organitzadora de la mobilització, es va crear per a l’ocasió amb
la voluntat de commemorar-ne l’aniversari i d’aplegar les entitats
cíviques en la convocatòria dels actes. Formen part de la comissió la Federació d’Entitats, el Casal Jaume I de Perpinyà, el Col·lectiu de Professors de Català per Adults, Aire Nou, CatNord, la Plataforma per la Dignitat, l’Assemblea Nord-Catalana, VilaWeb Catalunya Nord, Maulets, Comissió 11 de Setembre del Penedès, la Coordinadora Obrera Sindical i 10 Mil en xarxa“.
L’altre destacat que volia fer té a veure justament amb allò que deia més amunt, de la percepció que podíem tenir els catalans del Sud de la Catalunya del Nord, i de la percepció més realista -i igualment significativa!- que tenen els catalans del nord del seu propi territori en comparació amb la resta de territoris sotmesos a la voluntat de París. Vegeu aquestes ratlles del manifest (“350 anys de resistència”) que es va llegir al final del recorregut, al peu dels murs del Castellet i sota el voleiar d’una enorme estelada: “Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s’ha
dedicat a convertir la Catalunya del Nord en el sud pobre de
l’hexàgon. (…)

“Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic
que afecta al voltant d’un vint per cent de la població i empobrint i
menystenint la producció agrària obligant a l’emigració de nombrosos
nordcatalans. (…) Ara, més que mai cal intensificar els
vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un
futur en llibertat en un sol país. Esborrem el Tractat dels Pirineus!”.
No sé si el gest col·lectiu que vam fer uns milers de catalans de tot el país dissabte a Perpinyà va ser un gran pas o un pas petit, però em va quedar la certesa que va ser un pas més del país cap al seu alliberament; un altre cop de puny sobre la taula, tan civilitzat com contundent; una lliçó més d’història, de la història que ens han amagat i que la reprendrem, allà on ens van obligar a deixar-la, i ho farem ho vulguin o no, els emprenyi més o menys. Les mentides no duren sempre, i les farses arriba un dia que queden al descobert.
Tornant cap a casa li comentava a la Sílvia, la meva companya en aquesta sortida, que personalment estic tan fins al capdamunt de la cantarella espanyola i espanyolista, que ja no puc ni vull suportar-la més, i he fet un pas endavant: mentalment m’he situat ja en una Catalunya lliure, alliberada d’aquest pes mort que hem hagut d’arrossegar tants anys, i tot allò que ve a recordar-nos que encara penja de nosaltres no m’interessa, perquè sé que només, NOMÉS, poden ser nous intents de frenar-nos, d’arrossegar-nos avall.
D’Espanya no n’espero RES, res de bo: aquest matí de dilluns m’he despertat amb la notícia que l’Estat estudia presentar recurs al Tribunal Constitucional (altre cop aquest!) contra la LEC, la Llei Catalana d’Educació. Aquesta és, doncs, la putada del dia, l’oferta del dia del supermercat Espanya.
I sento a la ràdio tot seguit Antoni Duran Lleida que comenta que “seria una llàstima”, que el recurs d’insconstitucionalitat tirés endavant, per no sé què no sé quantos… Una llàstima? ¿Això és tot el que té per dir, el senyor president d’UDC, significat autonomista i tantes vegades declarat no-independentista? Encara estem així, doncs, i així estarem fins que les granotes s’afaitin, si depèn d’ells…
Doncs a mi tot això em sona a l’any de la picor. Això, aquest cercle viciós que són les (impossibles) relacions Catalunya-Espanya, està passant a formar part del passat. Els temps estan canviant, i si una bona colla de figures actuals com Duran Lleida no canvien i no es mouen del punt on estan encallats, quedaran -segurament més aviat que no ens pensem- més caducats que els dinosaures.

Aquest dilluns ha fet quaranta anys de la caiguda del Mur de Berlín, i tots els mitjans ho han recordat, per la gran significació històrica del fet. Europa ha de saber que encara en té un d’aixecat dins el Vell Continent: el Mur dels Pirineus, que avui fa 350 anys i dos dies que parteix Catalunya en dues parts.