L'Hereu Riera

Com aquells porters que, quan han de parar determinades jugades d’atac, no calculen bé els seus moviments ni el moment exacte de moure’s i acaben fent una sortida a mitges, cagadubtant a sac, i fent allò que els periodistes esportius en diuen “sortir a caçar papallones” (una jugada entre còmica i patètica que sol acabar amb un gol encaixat), els polítics del nostre Parlament partidaris del nou Estatut dubten sobre la manera com caldria reaccionar en cas d’una sentència desfavorable de l’hologramàtic Tribunal Constitucional espanyol respecte a l’Estatut Escapçat de la Moncloa.
Dimarts sentíem el president Pujol dient que, suposant que el text estatutari no fos aprimat encara més pel fantasmal TC -que és molt suposar, va postil·lar el president estat-, els hipotètics beneficis que podria reportar a Catalunya no compensaran de cap manera el desgast que el procés de gestació i aprovació, primer, i el posterior de reprovació via recurs del PP ha comportat per a Catalunya, que mai no havia tingut tanta i tan mala premsa a Espanya i mai tampoc unes relacions tan deteriorades amb els nostres veïns de Ponent com ara.
Ahir el president actual, molt honorable José Montilla, es mostrava “disposat a encapçalar una resposta unitària” dels partits polítics catalans en cas de retallada, tal com havia proposat Artur Mas dilluns passat, al mateix temps que el nou secretari general d’ICV assegurava que, si això passés, caldria una reforma -atenció, cavallers!- de la Sagrada Constitució!
El president Montilla també s’hi va referir, a la Constitució (durant l’homenatge a Ernest Lluch, a Maià de Montcal), apel·lant a l’esperit unitari que el va fer possible: que allò que va ser un instrument per unir (homes i terres d’Espanya, com diu el tòpic celtibèric) no serveixi ara per separar, va venir a dir, un missatge adreçat amb tota la intenció (uix!) als dotze del patíbul constitucional i que la lideressa del PPC, Alícia Sánchez Camacho, va interpretar com una intolerable pressió sobre els membres del pulcre alt tribunal.
Etcètera, etcètera…

I mentre tot això passa i els nostres porters surten a caçar papallones (en 3 anys 3 que fa que el Tribunal Coñstitucional delibera -o allò que sigui que fa- no han tingut temps de coordinar els seus moviments?!), va la diputada gal·lesa i presidenta de l’Aliança Lliure Europea, Jill Evans, i presenta al Parlament comunitari una interpel·lació al nou president de la Unió Europea, Herman van Rompuy, sobre les consultes sobiranistes que s’estan estenent, ara ja a ulls vistents de tot Europa, per tot el territori (principatí) català: «El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un
referèndum sobre la independència respecte d’Espanya. Com pensen
respondre a això? Serà un tema en l’agenda del Consell? Realment ho
dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou
president ho reconegui i hi respongui», va declarar [vegeu el vídeo] l’eurodiputada
gal·lesa en la sessió plenària del Parlament Europeu, ahir dimecres.
Europa té aquí un problema intern, i la solució d’aquest problema deurà passar, com havíem dit sempre, per Brussel·les, i no pas per Madrid. Oi, benvolguts i descoordinats parlamentaris nostres?

Contrasteu aquest panorama amb les ratlles següents (especialment les pintades de color blau) de Joan Roy al diari de fa gairebé quatre mesos:

<sub>«Per saber què es vol ser a la vida, cal saber primer qui s’és.
Aquestes qüestions no les tenim resoltes els catalans. Anem
desorientats perquè s’han perdut certeses i se n’han incorporat
d’altres que no ho són tant. Enguany és bon moment per restablir-ne.
Celebrem els 650 anys de la creació de la Generalitat, que fou la
primera hisenda pública de la història moderna, com abans ho havien
estat també en l’àmbit polític els Usatges, la Pau i Treva; i el
Parlament, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi en l’àmbit econòmic;
o el Dret Públic i el Civil en el jurisdiccional; tot aplegat en les
primeres constitucions del món occidental, definitivament compilades el
1495, el 1588 i el 1704.
»Tot això ho sabem, com sabem que tot va
ser escrit i transmès en català, però no ho comuniquem convenientment a
ningú. Trista mancança, perquè representa el cor i el nervi de la
condició catalana i del reconeixement de la nostra nació al món. Una
mancança que l’actual Generalitat aprofundeix en convertir la
centenària celebració en una mera commemoració sense perspectiva. És la
mateixa mancança que ja fa dècades s’observa a l’escola i a la majoria
de mitjans, començant pels públics, que mai no atenen els decisius
fonaments jurídics i polítics que conformen la realitat històrica,
passada i futura, del nostre país. Així, la mancança s’ha ensenyorit de
la mentalitat popular, i el poble pensa que és un col·lectiu amb
llengua i cultura pròpies, però sense personalitat jurídica específica.
Ja ha plogut molt des la Nova Planta que l’abolí, tot contravenint
l’estipulat al Tractat d’Utrech sobre l’obligatorietat de mantenir les
lleis dels catalans. I també ha plogut molt des l’aprovació dels
estatuts del 32 i del 79 que passaren per sobre del tema, confiant en
una avinentesa amb Espanya que s’ha demostrat impossible. Catalunya és
una nació per dret consuetudinari, que vol dir per dret propi,
reconegut en tots els fòrums internacionals de la història, inclosos
els de la desfeta del 1714.

»De tot això, se’n podria parlar, però l’actual política nacional i
internacional parteix de la realitat estatal espanyola i ningú no pugna
per restituir les Constitucions catalanes que ens pertoquen per dret i
per llei. Així, els nostres polítics es reivindiquen com a part del
mateix Estat que anorrea Catalunya, i tenen de Catalunya una visió més
regional que no pas nacional. Per això, la política és cada dia més una
farsa, perquè ningú no sap a qui i què defensen els nostres
representants. Als catalans, segur que no, perquè esquiven de plantejar
allò que de més definitori i cabdal té el país i la seva gent».</sub>

[Joan Roy, Voluntat de ser, dins “Plaça major”,1/8/2009.

Del mateix autor, són absolutament recomanables aquests altres tres related articles, en els quals els catalans no en sortim gaire ben parats, potser perquè ens en retrata prou bé el perfil que no és el bo: Catalans, tipologies (20 d’abril), Regeneració (18 de juliol), i Ara, la independència (26 de setembre).
El to crític i descregut del columnista barceloní fa una mica de mal, però també ajuda a pensar. Vegeu el tros final d’aquest últim escrit:

_{«El que ens farà independents no és parlar de segregació, sinó crear les
condicions per dur-la a terme. Això, en democràcia, vol dir fer
augmentar amb solidesa el nombre de convençuts i construir la
viabilitat global de l’economia catalana. Si aconseguíssim això, que
fóra molt, encara restaria la pitjor part, l’única que demostraria el
ver convenciment i voluntat del país: suportar amb fermesa la guerra
incruenta que Espanya menarà contra nosaltres amb l’ajut dels seus
molts aliats interiors –gent, partits i provocadors– i exteriors –la
Unió Europea al capdavant–, per buidar arques i recursos, fer
trontollar l’entramat empresarial del país i rendir-nos de fam»}.]