L'Hereu Riera

Diumenge passat al vespre, un cop ja conegut el resultat del referèndum popular d’Arenys de Munt, comentàvem la jugada amb un col·lega, i jo vaig augurar, il·lús de mi, que veient com havia anat tot de bé, en el sentit que n’esperaven els organitzadors -això és, amb un vot afirmatiu aclaparador al final d’una jornada festiva i sense incidents d’ordre públic remarcables-, l’endemà els mitjans de comunicació centrepeninsulars hi passarien per sobre de puntetes, si és que en deien res. Ho vaig dir calculant que després de constatar, les forces nonacionalistes espanyoles, la cagada d’haver cridat l’atenció periodística mundial sobre una consulta que, sense tanta sentència judicial, tanta diligència de l’advocat de l’Estat a ficar-hi el nas, tant de neofatxa emprenyat i tant d’escarafall desmesurat, no hauria passat potser d’un simple acte testimonial, d’una anècdota, i després d’haver cridat, ells, la gent a anar a votar, doncs que haurien après la lliçó i l’endemà dilluns enterrarien el tema sota una espessa capa de silenci…
Doncs no, em vaig equivocar de mig a mig, i no m’hi he hagut de matar gens, per comprovar-ho. Mentre sopava, al programa APM de TV3 han passat uns quants flaixos d’algunes televisions espanyoles, les mateixes de sempre, amb els personatges irritats de costum -potser encara més que de costum, que ja és difícil- i dient les parides que solen dir, cridar o renillar aquesta gent, amb alguna petita variant: que si els catalans estem instal·lats en una mena de mitologia nacional tota ella inventada, que si som espanyols quan ens llevem i al vespre acabem essent no sé què, que si estem a Espanya per treure’n tot el suc que puguem (la més delirant, però també la més clàssica), que si la consulta d’Arenys és la nostra última bufonada, etc, etc.
I els més cabrejats però alhora sensats, tipus de l’elenc del PP com el xistós de Miguel Ángel Rodríguez o el seu successor actual en el càrrec de gran comunicador del partit, exigint a crits que Zapatero, com li diuen, hi faci alguna cosa, que d’ell és la culpa, amb la seva permissivitat, que els catalans fem pallassades com la d’aquest diumenge…
De la cúpula del PP, però, també n’han baixat dues frases sensacionals. Pel costat tou, el doctor Mariano, que avisa urbi et orbe que això no es pot agafar a la lleugera, que té més importància que no sembla (mi-te’l, ell, quina sagacitat!): “La consulta no és un tema menor, amb el qual es pugui jugar”; i pel costat dur, la presidenta de la Comunidad, que ha posat la cirereta al pastís amb aquesta impressionant reflexió: “Aquests referèndums on s’apedrega els que hi estan en contra em remouen l’estómac, em recorden els països totalitaris”. La dona s’ha anat a agafar a la pedra que algun gamarús va anar a llançar contra l’autobús dels neofatxes i que va fer un trau en un vidre… Però vaja, sí, si ella ho diu, que té un profund coneixement de la idiosincràsia dels països totalitaris, deu ser així.
Tot plegat demostra una cosa, i és que la iniciativa dels promotors de la consulta ha fet diana de ple. Mai com ara s’havia fet tan certa aquella frase del Quixot: “Si els gossos borden, vol dir que estem cavalcant”.

Pel que fa als diaris de La Capital, ens n’ha servit un tast en safata una vegada més en Jordi Soler, que deu tenir un nas a prova de fortors potents. Segons deien en portada dilluns els tres mosqueters del periodisme madrileny, la consulta d’Arenys va ser una “farsa” (La Razón), un “esperpent” (ABC) i una “bufonada” (El Mundo). I segons el simpàtic JM Carrascal, que és un home que ha voltat pel món, als nacionalistes catalans, bascos “o de donde sea” no els interessa pas que Espanya es trenqui del tot, ja que “quieren seguir sacando de ella lo más que puedan, al tiempo que continuar gozando de una autonomía equiparable a la independencia. Su lema es ‘Lo mío es sólo mío, y lo tuyo, de los dos'”.
Sí, noi, com descansaran, els espanyols, el dia que ens separem!, i sobretot, com ho notaran a la butxaca, sense el robatori continuat i sistemàtic dels privilegiats nacionalistes catalans, bascos i d’allà on siguin…!
Han rebut una forta sotragada, doncs, i d’un petit referèndum d’un petit poble que ells, volent-lo ofegar, l’han amplificat tant que se n’han sentit els ecos a tot arreu. Això deu voler dir alguna cosa: deu ser veritat que en el fons, tot i l’aparositat que gasta i les seves maneres fatxendes i perdonavides, l’Estat espanyol és més feble del que aparenta, o com a mínim que els personatges que l’alimenten i en viuen no estan pas tan segurs de la seva fortalesa: una pedreta minúscula que troba en el camí, a Arenys, i en comptes d’esquivar-la, hi ensopega i tot ell trontolla.
Però mentrestant el gegant, amb peus de fang o no -i segurament per això mateix-, va a tota màquina, fent el màxim soroll possible per imposar-se i fer inaudibles totes les veus discrepants. “¡Somos la eÑe!”, bramulen, i tothom a treballar per la causa común, inclosos els maniàtics i exacerbats nacionalistes perifèrics: l’economia espanyola, el cinema espanyol, la faràndula espanyola, la literatura espanyola, la música espanyola…, els esportistes espanyols.
Ah, com descansaré -jo sí- el dia que els pilotos españoles d’ara pugin al podi i als locutors de TVE, Telecinco i totes les altres -també Intereconomía, ai las!- no els quedi més remei que dir que ha guanyat la cursa un piloto catalán, encara que continuïn pronunciant, com fan ara, el seu nom a la manera castellana! Com ens ho passarem de bé el dia que la selecció catalana de l’esport que sigui repassi la seva!… Per això sol ja haurà valgut la pena la separació i tots els esforços que calguin per aconseguir-la.