L'Hereu Riera

Després del persistent i incomprensible silenci del nostre benamat govern de les tres bessones (vid. nota d’ahir a Vilaweb) respecte al terratrèmol provocat per la senzilla convocàtòria d’un modest referèndum local -no vinculant, només faltaria!- sobre la potencial creació d’un Estat català dins la Unió Europea, el president Montilla finalment ha parlat (més Vilaweb i vídeo de TVC, a sota).
I ho ha fet per dir, agafeu-vos fort a la cadira, que ell no hi està d’acord perquè actes com aquest donen “arguments a la caverna de la dreta espanyola”. I de passada ha defensat el dret a manifestar-se d’aquell grupuscle ultradretà espanyol nonacionalista (el nom del qual em nego a deixar escrit aquí) que ha convocat una manifestació pel mateix dia de la consulta, inicialment autoritzada pel departament d’Interior, després rebutjada pel mateix departament i traslladada a un altre dia, i al capdavall autoritzada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (valga’m Déu!), que desautoritza així el departament d’Interior i el seu titular, el qual no en fa cap comentari, ocupat com deu estar demanant la unió dels partits catalans per exigir (per què ara?, no ho sé) la dimissió del Defensor del Pueblo espanyol, Enrique Múgica, per haver presentat en el seu moment, fa mesos i mesos, el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, i ocupat també protestant per la presència de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada d’enguany…
“Fins i tot els fatxes tenen el dret de manifestar-se”, diu el President. “És una garantia
dels ciutadans, fins i tot dels que pensen completament el contrari que
nosaltres, dels nostres adversaris. És la grandesa de la democràcia”.
És la grandesa de la democràcia, sí, però és que estem parlant de la “democràcia espanyola”, que té unes quantes pedres de toc que la desemmascaren i que donen la mesura exacta de la seva grandesa: la consulta d’Arenys de Munt n’és una, si voleu petita, però el País Basc n’és una altra de les mides d’una catedral. ¿Com es justifica que manifestacions de grups abertzales, considerats violents per l’autoritat, siguin prohibides i en canvi es permeti la d’un grup de signe contrari i no menys perillós que en munta una suposadament per protestar, però amb la clara intenció d’acollonir i condicionar la població que vulgui anar a votar lliurement a Arenys de Munt?
Però anem a l’altre argument del senyor Montilla: el referèndum arenyenc és contraproduent, segons ell, perquè dóna arguments a aquella gent que estan tant en contra de la consulta com del desplegament de l’Estatut… i de tot allò que vulgui desplegar Catalunya; estan en contra de Catalunya com a país, que el volen emmordassat, callat i obedient, i reduït a una simple regió de la seva grandiosa Espanya. No ens moguem, doncs, que no s’enfadin i que no tinguin arguments per fer-ne de les seves, oi?

Són les mateixes raons, encara que amb paraules distintes, d’alguns
opinadors que defensen que no és bo “il·lusionar” la població de
Catalunya perquè la “desil·lusió” i la decepció de no poder fer realitat les il·lusions (i ja se’n cuida sempre i amb tots els seus poderosos mitjans
l’Estat perquè així sigui) poden ser molt doloroses, i per això mateix
titllen de “irresponsables” tots els polítics que pretenguin ampliar
els marges de llibertat de Catalunya fins a l’emancipació plena. Ja va
passar quan aquests, encapçalats pel molt honorable Pasqual Maragall,
van promoure la reforma de l’Estatut: segons aquells plomífers, no
s’hauria d’haver fet mai, i així ens hauríem estalviat tot el calvari
que hem hagut de passar, i que encara no ha acabat (l’espasa de
Dàmocles del TC encara penja sobre els nostres pobres caps verds de
catalans insensats, tant de seny que havíem tingut sempre!…).
Doncs no. Enfoquem bé els binocles: precisament cada pas o passet que fa el país cap a la seva llibertat, cada gest, acte o gesta, cada iniciativa, cada acció que fa el país cap a la consecució de convertir-se en un país de ple dret, té precisament la interessant virtut de retratar el rostre autèntic dels que s’hi oposen perquè… perquè sí, abans amb l’argument irrefutable del “dret de conquista” i ara amb l’argument -intel·lectualment igual de pobre- de la Intocable Constitució.
La democràcia no és el cub hermètic de la seva Caixa de Cabals, i la defensa canina, irracional, que fan del seu botí els delata. Acceptar aquest estat de coses, deixar que decideixin per nosaltres i fer de la coacció permanent la normalitat és declarar-se esclau, avenir-se a viure en la derrota sense cap oposició. A més d’una qüestió de drets, aquí hi ha en joc una qüestió de dignitat. I pel que fa a dretans, ultradretans i esquerrans tots germans no nacionalistes, un missatge: si no han sortit de la caverna, potser ja va essent hora que ho facin. El problema catalán són ells, no nosaltres.
I tornant a Arenys de Munt (els anys i panys que vaig haver de suportar la megafonia de la Renfe a la “Estación Término” anunciant que el “tren para Arenis de Mar” es trobava estacionat a tal o tal altra via!…) i al present d’avui mateix, acabo amb aquesta proposta: No volen caldo? Doncs dues tasses! A continuació enganxo uns enllaços que es troben a la Xarxa per votar si volem o no que Catalunya sigui properament un nou Estat dins la Unió Europea:

*Consulta per la independència a Internet, a directe.cat

*Caldria estendre la consulta d’Arenys de Munt al màxim nombre de municipis? Enquesta a Vilaweb.

*Grup de Facebook de suport a la consulta d’Arenys de Munt

*Campanya Vullvotar.cat, a Vilaweb

*Referèndum per la independència, a elpunt.cat

[_{Dibuix de l’entradeta: Francesc Llopis, Franchu}]