En Til també ho té clar
Deixa un comentariAquest agost, l’estrella de la 41a edició de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (que, per cert, hi ha veus que asseguren que s’està estudiant d’estendre-la a la resta de l’any, cosa que seria una bona notícia) va ser un vell conegut dels catalans: en Til Stegmann, catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Frankfurt, des d’on ha menat una intensa labor en pro del coneixement de la nostra llengua, i això li ha valgut un munt de reconeixements, entre ells el de la Creu de Sant Jordi, el 1985.
Entre les activitats que té en el seu haver hi ha aquestes: organitzador de la Setmana Catalana a Berlín, el 1978, i a Kalsruhe el 1983; fundador, el 1981, de la Biblioteca Catalana a la Universitat Goethe de Frankfurt, que actualment té més de 35.000 volums; va fundar també la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germanocatalana), de la qual va ser president des de la fundació, el 1983, fins al 1995 i president d’honor a partir del 1997; la Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans, el 1988, i l’Oficina Catalana-Katalanisches Kulturbüro Frankfurt, activa des del 1988 al 1995.
Amb tot i això, la relació de Tilbert Dídac Stegmann (aquest és el seu nom complet) amb la realitat del català no té pas una trajectòria exactament lineal: tot i haver nascut el 1941 a Barcelona, fill del director del Col·legi Alemany de la ciutat, i haver-hi viscut els primers deu anys, no va ser fins que hi va tornar, el 1969, que es va adonar de l’existència de la llengua catalana. Una mostra fefaent del tracte discriminatori i culturicida del règim franquista envers les llengües que no fossin la castellana…
Encara que el motiu de la seva intervenció a Prada va ser donar a conèixer el sistema Eurocomrom, un mètode d’intercomprensió (“neurolingüísticament”, diu Stegmann, “l’estructura del cervell humà és transversal, i per aquest motiu resulta molt senzill saltar d’una llengua a una altra aprofitant els coneixements que tothom ja té de la seva llengua”) entre totes les llengües d’Europa -i de manera especial entre les de la família de les romàniques- que desenvolupa des de fa vint anys junt amb el seu company d’universitat Horst Klein, també va parlar de la situació actual del català, que ell considera que és d'”estancament”, i quin futur li veu.
A l’entrevista que li va fer Germà Capdevila a El Punt del 22 d’agost (i que podeu llegir sencera aquí), deia això:
Entre les activitats que té en el seu haver hi ha aquestes: organitzador de la Setmana Catalana a Berlín, el 1978, i a Kalsruhe el 1983; fundador, el 1981, de la Biblioteca Catalana a la Universitat Goethe de Frankfurt, que actualment té més de 35.000 volums; va fundar també la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germanocatalana), de la qual va ser president des de la fundació, el 1983, fins al 1995 i president d’honor a partir del 1997; la Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans, el 1988, i l’Oficina Catalana-Katalanisches Kulturbüro Frankfurt, activa des del 1988 al 1995.
Amb tot i això, la relació de Tilbert Dídac Stegmann (aquest és el seu nom complet) amb la realitat del català no té pas una trajectòria exactament lineal: tot i haver nascut el 1941 a Barcelona, fill del director del Col·legi Alemany de la ciutat, i haver-hi viscut els primers deu anys, no va ser fins que hi va tornar, el 1969, que es va adonar de l’existència de la llengua catalana. Una mostra fefaent del tracte discriminatori i culturicida del règim franquista envers les llengües que no fossin la castellana…
Encara que el motiu de la seva intervenció a Prada va ser donar a conèixer el sistema Eurocomrom, un mètode d’intercomprensió (“neurolingüísticament”, diu Stegmann, “l’estructura del cervell humà és transversal, i per aquest motiu resulta molt senzill saltar d’una llengua a una altra aprofitant els coneixements que tothom ja té de la seva llengua”) entre totes les llengües d’Europa -i de manera especial entre les de la família de les romàniques- que desenvolupa des de fa vint anys junt amb el seu company d’universitat Horst Klein, també va parlar de la situació actual del català, que ell considera que és d'”estancament”, i quin futur li veu.
A l’entrevista que li va fer Germà Capdevila a El Punt del 22 d’agost (i que podeu llegir sencera aquí), deia això:
–Com veu la situació del català?
–És innegable que ha millorat molt d’ençà de la fi de la dictadura franquista, però darrerament està mostrant senyals d’estancament, provocat per tots els entrebancs que encara es posen des de les estructures de l’Estat.
–Hi ha alguna solució per salvar la llengua?
–L’única alternativa de supervivència per al català depèn de tenir un estat propi que li doni suport. No veig cap possibilitat que l’Estat espanyol faci el pas de deixar de fer servir el català com a eina de manipulació política, se’l faci propi i el defensi com una llengua d’estat. I els catalans mai no hi podran influir, perquè són una minoria. Només hi veig futur si els catalans fan pressió popular pacífica fins a esdevenir un nou estat de la Unió Europea.
Paraules d’un savi, que es vénen a apuntar a les d’un altre, el doctor Joan Solà, que també vam transcriure aquí fa unes setmanes i que anaven en la mateixa direcció: la clau de la salut del català és de signe polític, i estem esperant que els nostres polítics en vagin prenent nota, s’armin algun dia de valor i facin els deures.
El comentari de Til Stegmann, però, té encara un valor afegit, després que El Punt mateix va publicar dies enrere una enquesta feta entre els corresponsals de premsa estrangera que viuen i operen a Catalunya. Va ser desmoralitzador comprovar la visió totalment guerxa que tenen alguns d’ells del nostre país, i de manera especialment irritant la que tenen de la nostra llengua: o no entenen per què ens entestem a mantenir-la viva, en el món globalitzat actual, etc, etc, etc, o bé la consideren directament un peduncle inútil, una nosa. Porto aquest recordatori aquí perquè, entre els corresponsals enquestats que van donar aquestes respostes n’hi havia d’alemanys, que se suposa que són gent culta i amb una pàtina de federalisme que els hauria de fer més atents a la realitat del país, i no pas a la imatge tòpica amb què des de la premsa de Madrid, sobretot, se’ns vol embolicar per amagar-la.
Això mateix també hauria de ser un toc d’atenció per als nostres dirigents: la guerra freda que tenim entaulada amb Castella (com deia aquest diumenge el vell senador d’Esquerra Frederic Rahola en una altra entrevista al diari gironí) continua totalment activa, per molt sord que sigui el soroll que fa. Els nostres polítics, que tenen l’orella tan fina per escoltar segons quines collonades (sobretot dels polítics rivals però del mateix país), farien bé d’afinar-la encara més, i de canviar el lliri que porten a la mà per altres arguments, igual de pacífics però molt més contundents, amb tota la contundència que permet la raó que ens assisteix.
El comentari de Til Stegmann, però, té encara un valor afegit, després que El Punt mateix va publicar dies enrere una enquesta feta entre els corresponsals de premsa estrangera que viuen i operen a Catalunya. Va ser desmoralitzador comprovar la visió totalment guerxa que tenen alguns d’ells del nostre país, i de manera especialment irritant la que tenen de la nostra llengua: o no entenen per què ens entestem a mantenir-la viva, en el món globalitzat actual, etc, etc, etc, o bé la consideren directament un peduncle inútil, una nosa. Porto aquest recordatori aquí perquè, entre els corresponsals enquestats que van donar aquestes respostes n’hi havia d’alemanys, que se suposa que són gent culta i amb una pàtina de federalisme que els hauria de fer més atents a la realitat del país, i no pas a la imatge tòpica amb què des de la premsa de Madrid, sobretot, se’ns vol embolicar per amagar-la.
Això mateix també hauria de ser un toc d’atenció per als nostres dirigents: la guerra freda que tenim entaulada amb Castella (com deia aquest diumenge el vell senador d’Esquerra Frederic Rahola en una altra entrevista al diari gironí) continua totalment activa, per molt sord que sigui el soroll que fa. Els nostres polítics, que tenen l’orella tan fina per escoltar segons quines collonades (sobretot dels polítics rivals però del mateix país), farien bé d’afinar-la encara més, i de canviar el lliri que porten a la mà per altres arguments, igual de pacífics però molt més contundents, amb tota la contundència que permet la raó que ens assisteix.
__________________________
Més informació sobre la feina dels professors Stegmann i Klein amb l’Eurocomrom a Naciódigital i a Racócatalà.
__________________________
[Foto: www.esquerra.cat]