L'Hereu Riera

Del porc s’aprofita tot, diu la dita. Tot? Tot, fins i tot la merda, que tècnicament té el nom de purins, uns residus que, convenientment processats, es poden convertir en energia, a través del gas metà.
Però això és en el regne animal. En el Regne d’Espanya, en canvi, hi ha una mena de porcs dels quals no es pot aprofitar res, i molt menys les deposicions que dipositen a les planes de certs diaris. Per a mostra, aquest repugnant extracte d’un article (sobre el recent segrest a Mauritània de tres cooperants catalans de l’ONG Barcelona-Acció Solidària, Alícia Gámez, Roque Pascual i Albert Vilalta) evacuat per un d’aquests exemplars de la cort madrilenya, que té nom i cognoms (és aconsellable tapar-se el nas, durant la lectura):

«Los cooperantes son la presa favorita de los
secuestradores de la Berbería, que en vez del ciento volando de
reclamar su tela marinera como descendientes de moriscos, prefieren el
pájaro en mano del cooperante catalán apresado. Cooperantes Visa Oro
que, claro, como en España no hay parados que llenen los comedores de
Cáritas y de las hermanas de San Vicente de Paúl; como en España no hay
gente que se haya quedado sin casa por mor de la hipoteca; como en
España no hay gitanos rumanos viviendo bajo los puentes, pues se tienen
los pobres que ir a lejanas tierras africanas para encontrar indigentes
con los que hacer solidaridades con dinero de la Generalidad de
Cataluña y del Ayuntamiento de Barcelona. Que ya saben que se llaman
ONG, organizaciones no gubernamentales, aquellas que viven a costa del
dinero de los distintos gobiernos».

Això ho escrivia, amb les seves exquisides peülles, un tal Antonio Burgos al diari ABC dimecres passat. Avui s’ha confirmat que el segrest és obra d’Al Qaida, de manera que la cosa no va de broma. No sabem si l’autor d’aquesta miserable parrafada encara ho trobarà graciós, tot plegat (encara que les víctimes del segrest siguin catalans, i cooperants Visa Oro, per més senyes). Però no seria estrany, en un fanàtic religiós de l’espanyolisme com ell, ni tampoc que no l’importés ni gens ni gota el destí d’aquesta gent a mans d’uns fanàtics d’una altra mena però que no li van a la saga.
No té cap gana de tenir present, aquest rabiós gasetiller, que, en España, els que tiren de Visa Oro són els beneficiaris de la “solidaritat” de Catalunya amb el pobret Estat espanyol, aquest pintoresc pedigüeño que va de sobrat. Però com que aquesta solidaritat és sistemàtica i va per conductes ocults, i no per carretera i en caravana, passa desapercebuda, fins i tot per a un porc tan fi de nas com ell… I per tant, tampoc és d’estranyar que reclami també la solidaritat a la menuda de les ONG catalanes subvencionades pel diner públic.

Això (aquesta transfusió sanguínia permanent que en diuen “solidaritat interterritorial”), això i res més, és la cosa que ens uneix a Espanya en el seu destí en lo universal… cap a enlloc. Això, i prou, és la cosa que obliga el ministre Moratinos a treballar ara per l’alliberament “de nuestros nacionales”, com ha declarat avui mateix, els seus connacionales que, com va dir l’altre dia un altre graciós de la mateixa calanya que aquest Burgos a propòsit dels pescadors bascos segrestats pels pirates de Somàlia, pertanyen, curiosament, a “províncies espanyoles que no volen ser-ne, d’espanyoles”… Això, i només això, és la cosa que tenim en comú amb aquesta gent tan amable i tan afable. Amb això i un parell d’agulles d’estendre roba ja n’hi ha prou per formar part -contra natura i contra tota lògica- de la mateixa única i indivisible Noció espanyola!

Mentrestant, el país es mou, lentament però visiblement, com un gran transatlàntic que surt del port on era atracat (sigui dit, aquest mot polisèmic, amb tota la intenció) i enfila cap a mar obert. Vegeu l’entrevista a Josep M Terricabres recollida a Directe.cat, de la qual faig aquí uns extractes:

_{«Catalunya no té la llibertat i l’autonomia que tenen länder
alemanys o els estats dels Estats Units. Si fossin una mica vius de
cara al futur i volguessin mantenir una certa unitat d’Espanya a mi em
sembla que acceptarien les reivindicacions catalanes. Com que no ho
volen fer, perdran bous i esquelles»}

«Però cal tenir en compte que dic que [els partits polítics] ens representen, no que ens
substitueixen. Això és greu, s’han pensat que quan són elegits
substitueixen al ciutadà i al ciutadà no el substitueix ningú. Pensen
que el ciutadà no ha de sortir al carrer i no ha de tenir cap
iniciativa ni opinar per res, que tinguin molt clar que això no
funciona així en una democràcia»

«Ho veig possible [la convocatòria d’un referèndum a nivell nacional sobre la independència de Catalunya] i relativament proper, amb tota franquesa. Ningú vuit
dies abans de la caiguda del mur de Berlín es pensava que cauria, i
estem parlant de l’imperi soviètic! Un any abans, ningú veia possible
l’elecció d’un president negre als EUA. Al món passen coses molt
sorprenents! És allò que els biòlegs i els paleontòlegs en diuen
l’equilibri puntuat»

…