L'Hereu Riera

Sant Jaume de Frontanyà, la població més petita de Catalunya, i la més matinera, i 166 més han començat a passar, seguint el camí traçat per Arenys de Munt, cap a la sobirania del país. I de fora estant no ens perden petja, que és un dels efectes més interessants de la jornada consultiva del diumenge 13 de desembre: la internacionalització de l’anomenat (des de la perspectiva espanyola) problema catalán, la focalització de l’interès informatiu dels mitjans estrangers sobre aquesta anomalia que és Catalunya ficada amb calçador dins de l’Estat espanyol, i que ha començat a fer esforços decidits per caminar cap a la normalització, cap a la normalitat: el reconeixement oficial com a país diferenciat i com a nou Estat dins la Unió Europea.

Uns apunts sobre la històrica diada:

Efectes visibles i invisibles
De cara a l’exterior, l’efecte positiu és aquest apuntat a dalt, de cridar l’atenció d’Europa sobre el problema intern (de la Unió) no resolt de l’encaix impossible de Catalunya a Espanya i de l’encaix possible i absolutament necessari i inajornable (i voluntari, i volgut) de Catalunya a Europa.
De cara a l’interior, l’efecte és doble: d’un costat, la visualització també per als mateixos catalans de l’índex de convenciment en les pròpies forces i de les ganes de construir el propi futur del país en llibertat. I de l’altre, el gest d’autoafirmació, i per tant d’autoestima. El següent serà el d’autodeterminació.

Superar la por
Causa i efecte alhora, en la realització de les consultes hi havia de rerefons la superació de la por atàvica del poble català al càstig i a la represàlia. (Fa tot just quinze dies el president Pujol advertia que “ens enviarien” la Guàrdia Civil!). La por de Catalunya a la violència, a la repressió, al terror vingut successivament, aquests segles d’anar junts, de l’ara (suposadament) democràtica Espanya.

Els observadors internacionals
La jornada del 13-D va ser “un exercici exemplar de participació democràtica” (Xosé Manuel Beiras, representant del Bloque Nacionalista Galego), una iniciativa “increïble” de la societat civil (Christopher White, del partit nacionalista escocès, SNP) i una consulta feta amb “totes les garanties democràtiques i plenament d’acord amb les normes internacionals” (Jean-Guy Talamoni, de Corsica Libera). La flipada ha sigut forta, es miri com es miri. Per a aquests i per a la resta de delegats internacionals -provinents de Sardenya, el Quebec, Flandes, el Friül, la Vall d’Aosta, el Tirol, el País Basc…-, les consultes van ser “una lliçó de democràcia”.

Els corresponsals estrangers
La presència dels nombrosos mitjans europeus que van seguir les consultes en fan palès l’interès informatiu: Le Monde [*], Libération, Le Figaro, la BBC, France Presse, The New York Times, el Financial Times, la cadena de notícies àrab Al Jazira… De l’estranger de fora, com deia aquell, per fer una aproximació a la font de la notícia i entendre de què anava, tot això; i de l’estranger de dins, per constatar el “fracàs” de les consultes (ABC), el “ridícul” independentista (La Razón), la “mascarada” dels separatistes (El Mundo) i l'”escassa participació” (El País). Per als mitjans espanyols, abans de diumenge la consulta no tenia cap valor, cap significació, perquè era feta al marge de la legalitat, i de sobte dilluns la troben supersignificativa, sense tenir en compte per a res la precarietat de mitjans precisament per haver estat feta al marge de la legalitat (espanyola, és clar)…; i per als 20.000 voluntaris de l’organització i de les meses i per als 200.000 ciutadans catalans que van anar a votar lliurement, en un diumenge de fred polar, cap respecte.
I Euskadi, què hi diu? Segons la crònica de Toni Strubell des del País Basc, se’n van fer ressò els mitjans més importants, però no pas el diari Gara, el portaveu de la esquerra independentista… Deuen pensar, els independentistes bascos amb sabates grosses, que el pollastre català no va per ells.

[Sarah Rainsford reports from Vic in Catalonia [for BBC News, 12 December 2009]

Els polítics: agafats en orsai
Penós paper dels polítics, d’aquí i d’Espanya, que s’han vist en conjunt agafats per sorpresa i superats pels esdeveniments. Entre els espanyols, a destacar la meselleria socialista, que en boca del vicepresident tercer i ministre de Cooperació Territorial (encara sort!), s’entesta a dir que això no és res i que no porta enlloc: com que no són vinculants, les consultes, tampoc són rellevants…, i les qualifica de simples “actes de propaganda política”. De qui?, no se sap. També des de l’esquerra (diguéssim), Cayo Largo, portaveu d’IU, assegura (no li calen consultes demogràfiques, a ell) que a Catalunya hi ha molts més federalistes que independentistes. A Espanya, en canvi, també, oi? Que no hi viu, a Espanya, aquest bon home?
En contrast amb la candidesa esquerranosa, des del PP disparen amb bala.
El secretari de comunicació del partit, Esteban González Pons, tot i la intenció perversa de les seves paraules, afina el tret, i no cal dir que molt més que els badocs de la bancada socialista: “Un referèndum com aquest té tanta validesa política com una vaga de fam, que tampoc té transcendència legal i no obstant això pot resultar demolidora”. Referèndum i vaga de fam (la d’Aminatu Haidar a l’aeroport de Lanzarote) que ZP no controla… També l’hi refrega pels morros la portaveu parlamentària Mercedes de Cospedal: les consultes il·legals s’han fet i aquest (inútil de) ZP no ha fet res per impedir-ho, ha dit. És cert: no ha tret els tancs al carrer, no ha enviat la Guàrdia Civil i no ha fet engarjolar ningú!
Alícia Sánchez Camacho, delegada pepera a la trinxera catalana, ha fet sonar el seu llunyà tambor: la consulta ha sigut “un fracàs”. Que no cunda el pánico, doncs: el corn autonòmic de l’abundància continuarà rajant, generós.
La valoració (o desvaloració) més emprenyadora, però, el comentari més irritant, va venir del conseller d’Obres Públiques i primer secretari del PSC, Joaquim Nadal. M’estalviaré de disseccionar-lo, però, perquè ja ho ha fet en un article, magistral com de costum, Miquel Pairolí, i convido el lector a fer-hi una ullada: “La història, Nadal, la història”. Serveixi aquest destacat de rèplica a tots els que, més directes i matussers que el conseller, han despatxat el tema fixant-se només en els índexs de participació, sense matisos: «”Justeta”, Nadal, una participació que ha superat àmpliament el 25%,
tot i que no s’ha pogut disposar del cens ni realitzar les votacions en
locals oficials? Parlem de la propaganda? Quin pressupost s’ha invertit
en propaganda en aquesta convocatòria? En les eleccions diguem-ne
oficials els partits gasten unes sumes fabuloses en propaganda de tota
mena i per tots els mitjans per deixondir els electors. Diners que,
sovint, val més no saber quins camins han recorregut. Sobre això sí que
hauríem de reflexionar».
I pel que fa a la patinada de frens del gros de la nostra classe política, atrapada en calçotets, recomanaria, si no és abusar de la teva paciència, benvolgut lector, la lectura d’un altre article no menys lúcid, aquest de Salvador Cots a l’Avui, La política deixa fora els polítics: tot un avís per a navegants.

“El dia que hem començat a dir ‘sí'”

Manllevo, per acabar, aquest “Apunt final” del post escrit per Carles Puigdemont al seu blog sobre les eleccions, i que subscric plenament:

Dins de les urnes, rere cada sí hi havia molts “Ja n’hi ha prou!”. He
repassat mentalment la llista dels termes i conceptes que floten en el
meu “ja n’hi ha prou” i m’hi surten moltes coses. N’enumero,
desordenades, les primeres que m’han sortit del teclat a aquestes hores
de la nit: les chapas, les canicas, les falques de
ràdio, el boicot, el recurs, el Defensor del Pueblo, el ribot, els
dotze jutges d’un jutjat, la manifestació de Salamanca, els Pedro-jota,
Losantos, Vidals, Ibarra, Revilla, Bono, Rouco i Valcárcel, l’estafa
dels trens, l’estafa de la N-II, l’estafa dels aeroports, l’espoli
fiscal, els silencis còmplices, l’odi radiofònic, el gobierno nacionalsocialista, els manifiestos por la lengua común i llurs adherits, el como Franco pero al revés,
el veto a la Unesco, el joc brut a Fresno, el no a les seleccions
esportives oficials, l’absència del català a Europa i al Congrés, la
lenta agonia de Ràdio 4, la ñ com a emblema oficial estatal, l’informe
de l’advocat de l’Estat, pinotxo Zapatero, Aznar i els Slobodan
d’Espanya, l’autisme monàrquic, el decret de la tercera hora… en fi,
continueu vosaltres mateixos
…

[*] “Le Monde reclama en un editorial que la Unió Europea presti atenció al que està passant a Catalunya”: vid a Vilaweb.cat; la informació porta una crida a la portada, reproduïda a l’entradeta.
____________________________________

Post Scriptum: Per penós, també, l’espectacle a què ens van fer assistir els organitzadors de les consultes enfrontats davant dels micròfons de la ràdio l’endemà mateix de la celebració del referèndum: d’una banda Alfons López Tena, per Osona Decideix, i de l’altra la Coordinadora Nacional de les consultes, amb Uriel Bertran de cap visible, tirant-se els plats pel cap mútuament per divergències organitzatives. Ja cal que madurem de pressa, perquè amb infantilismes com l’exhibit no anirem gaire lluny; i tampoc amb la fal·lera que li ha agafat a l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, membre també de la Coordinadora, que ha entrat ell solet al Parlament una ILP perquè hi hagi un referèndum vinculant a tot Catalunya… el 25 d’abril!, que és el dia en què hi ha previst celebrar la tercera onada de consultes. L’home ho ha justificat dient que s’ha d’aprofitar el moment i no deixar que l’entusiasme es perdi, ja que llavors aquesta de diumenge passat seria una flor que no fa estiu. Però, home de Déu! En primer lloc, faci vostè també les seves consultes, ni que sigui amb el coixí, caram!, i no es precipiti, que si hem esperat tres segles ara no ens vindrà d’uns mesos, i l’entusiasme no el perdrem pas, no pateixi (I Espanya no deixarà pas de donar-nos raons i més raons per al trencament, en pot estar segur). I en segon lloc, no diu la saviesa popular que les presses no són bones? Doncs a poc a poc i bona lletra, senyor Móra (i companyia).