L'Hereu Riera

Demà, 7 de novembre, tothom (tots i totes) a Perpinyà, a la mani pels 350 anys de resistència contra l’annexió de les comarques nord-catalanes tramada a esquenes del poble català i perpetrada el 7 de novembre de 1659 pels reis de França, Lluís XIV, i de Castella, Felip IV (*):

Demà dissabte els catalans tenim una cita important a Perpinyà. Com
cada any, la capital nordcatalana acull la cloenda del Correllengua,
amb una manifestació a favor de la unitat nacional i lingüística dels
Països Catalans. A l’edició d’enguany, a més, s’hi suma una efemèride
de gran transcendència històrica, el 350è aniversari del Tractat dels
Pirineus, moment en el qual es va dividir administrativament la nació,
entregant-ne una part a l’Estat francès. Cinquanta-set anys més tard,
Felip V signava el Decret de Nova Planta. Sortosament, malgrat aquests
fatídics episodis, la nació catalana ha sabut i ha pogut sobreviure a
aquests i altres intents d’aniquilació de la nostra identitat,
promoguts pel centralisme i jacobinisme dels estats espanyol i francès.

El
Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la
Fenolleda són comarques catalanes, com també ho són la Garrotxa, la
Noguera, l’Anoia, la Ribera Alta o la Safor. I és que massa sovint
oblidem aquesta realitat, la dels Països Catalans, i es tendeix a
identificar els actuals estats amb les nacions. Greu error, que Carles
Cardó, eclesiàstic, escriptor i ideòleg d’Unió Democràtica de
Catalunya, ja advertia fa més de cinquanta anys quan apel·lava a la
diferenciació entre l’estat i la nació, entenent i defensant aquesta
darrera com l’autèntica comunitat natural de les persones i, per tant,
insubornable.

Amb motiu d’un homenatge a Francesc Macià
organitzat per l’IPECC fa unes setmanes a Prats de Molló, la gent
d’aquesta vila vallespirenca demanava –exigia!– que no els oblidéssim,
i recordava que sovint se senten marginats pels catalans del sud, que
no som prou conscients que som part de la mateixa nació. I és ben cert
que moltes vegades no tenim prou en compte que un cop passada la
Jonquera continua essent Catalunya, i que allà hi viuen moltes persones
que, malgrat totes les vicissituds viscudes, continuen al peu del canó,
sense complexos ni pors de les pressions unificadores de l’Estat
francès.

Ara, doncs, tenim una bona oportunitat per demostrar als
nostres compatriotes del nord que creiem en la unitat de la nació;
tenim l’oportunitat d’acompanyar-los fraternalment. Us animo, per tant,
a participar en aquesta festa reivindicativa que tindrà lloc demà. Hi
ha previstes activitats, amb el colofó de la manifestació, que
començarà a les quatre de la tarda a la plaça Catalunya de Perpinyà.
Anem tots junts a defensar la unitat nacional i lingüística del nostre
país. Ningú més ho farà per nosaltres!

Sigui dit de passada, i a propòsit del cartell indicador reproduït a l’entradeta, que es troba en una de les sortides de Girona, pregunto des d’aquí a qui correspongui com és que la capital gironina està envoltada de cartells com aquest amb el topònim Perpinyà escrit a la francesa, “Perpignan”. ¿És perquè aquesta grafia és més “internacional”?, ¿és perquè els turistes francesos, que com se sap són cons perduts, tornant de vacances en terres catalanes o de més enllà es perdrien i anirien a petar vés a saber on, si es trobessin PERPINYÀ escrit als indicadors de carretera?… ¿O és perquè els burros de campionat som nosaltres, els catalans -i concretament els gironins-, i ens agrada tirar-nos pedres a la pròpia teulada? ¿Trobaríem potser normal i perfectament plausible que baixant de França trobéssim a les carreteres nord-catalanes cartells que ens indiquessin el camí per anar a “Gerona” o a “Lérida”, posem per cas?
¿Algú de l’administració catalana que tingui mitjans per fer-ho podria fer el fotut favor de fer canviar aquests cartells que dic, i que no calgui recórrer a la solució de l’esprai clandestí, com ha passat en el cartell que reprodueixo, on el topònim “Perpignan” ha estat corregit (amb força mala traça, per cert, val a dir-ho) per algun maulet volenterós?
Quin fart de badar que ens cardem, tots plegats!…
________________________________________

(*) Després d’aquest Felip IV vindria un tal Felip V, també d’infausta memòria. A veure què ens depararà, quines alegries ens té preparades sa altesa Felip VI…, si és que li donem temps, és clar. N’hi donarem?