L'Hereu Riera

Les campanyes victorioses de l’equip d’en Pep Guardiola tenen un fonament indiscutible, que no és altre que el joc d’equip. El ziga-zaga team ha deixat enrera els onzes del Barça amb una figura decisiva que marcava els gols i la diferència, com en els temps de Maradona, de Ronaldo o de Ronaldinho, per no anar més lluny, i ara el futbol total de segell holandès que practiquen els jugadors de Guardiola és un joc on tots juguen la pilota, pressionen tots el contrari i totes les peces són importants, estiguin sobre el camp o a la banqueta: tots se senten importants, i se’n senten no pas perquè ho digui el seu entrenador -que ho diu-, sinó perquè ho són.
El joc d’equip acaba d’imposar-se (i no són ganes de fer sang, o no només) tot just aquest dimarts en un partit de copa del Rei entre un equip de segona, l’Alcorcón (madrileny, per més inri) i un altre de primeríssima línia, el Real Madrid, que va perdre estrepitosament per 4 gols a zero (i en el cas del Barça, guanyant el seu partit, per variar, contra la Cultural Leonesa). Més clar, l’aigua (i la metàfora consegüent, d’una claredat meridiana).
Doncs bé, la metàfora futbolística, tan vulgar com es vulgui, es podria aplicar fàcilment al camp de la política, en què determinats mecanismes són coincidents. Això és el que semblaria, però sospito que costarà que tothom es posi d’acord a remar en la mateixa direcció: aprofitar la conjuntura (favorable) per produir canvis qualitatiuts en la superestructura.
En un escrit recollit en un blog d’aquesta casa (WuMing.cat), de Carles Castellanos Llorenç, hi trobo recollides una sèrie de reflexions que m’han deixat desconcertat. Per dos conceptes: l’emancipació de Catalunya (el gol de la victòria) ha de venir necessàriament per l’esquerra, éste es uno; i l’altre és el de “tant per tant, sabates grosses”: a més de fer gols, l’esquerra hauria de canviar algunes regles del joc (“una acció global d’orientació rupturista”), a veure si l’esport de la política millora.
Diu el doctor Castellanos:

«Diferents fets ens
porten a abordar un altre cop aquesta qüestió central en la nostra lluita, la “Política
independentista”. Parlar (o escriure) sobre la independència o
l’independentisme és a l’ordre del dia. Convicció profunda per a alguns o moda
conjuntural per a alguns altres, el cert és que des de fa un grapat d’anys
l’objectiu de la Independència és un dels temes centrals de debat polític en
àmplies zones del nostre país, i això fins i tot malgrat els esforços que ha
desplegat l’autonomisme per tal de tancar aquest debat per mitjà d’operacions
polítiques i mediàtiques com la darrera escenificació entorn del finançament, i
diferents propostes de caràcter continuista que s’aniran desenvolupant al
voltant d’una suposada “unitat” del “catalanisme” (…)

»Respostes insuficients

»En aquest panorama
general, l’independentisme realment existent no està desenvolupant respostes
suficients. En aquests moments podem observar que, a grans trets, des dels
rengles dels sectors que es reconeixen com a independentistes i mostren
voluntat d’avançar en aquest sentit, hi ha dues respostes insuficients principals
a aquesta interrogació creixent al voltant de l’objectiu de la Independència:

»La primera forma de
resposta insuficient es pot esquematitzar en la que podríem anomenar “proposta
parlamentarista”, que defensa la conquesta de la Independència per mitjà únicament
de l’obtenció d’una majoria parlamentària. Aquesta posició es concentra
actualment en una nova opció que s’ha anat articulant al voltant d’una futura
candidatura de Carretero al Parlament de Catalunya. Hi
ha raons de pes per a considerar que, per mitjà d’una candidatura al Parlament
de Catalunya (mancada de contingut social com es proposa) no es produirà un
decantament polític suficient de l’electorat cap a posicions independentistes,
ni tan sols a mitjà termini. I menys encara es pot considerar que així es
formaria una militància preparada per al conflicte que s’ha de desencadenar
forçosament en una conjuntura d’aquesta mena.

»L’altra posició que
crec que cal considerar també com a insuficient és la que es pot esquematitzar
al voltant de l’activitat predominant de l’“agitació independentista”. Tot i
que aquesta posició pot tenir diverses versions (l’agitació per a fer pressió
al Parlament de Catalunya i als seus diputats; l’agitació general de
conscienciació, independentment de les estructures parlamentàries, etc.), no sembla tampoc que aquesta resposta basada en l’agitació
com a instrument fonamental pugui produir resultats que modifiquin la
superestructura política. Una tasca d’agitació pot ajudar a foguejar la
militància més activa però difícilment podrà tenir repercussions a nivell
superestructural, ni tan sols a mitjà termini.

»Anàlisis per a la
política

»Aquestes respostes
insuficients a les demandes polítiques del poble català en el moment present
són degudes sens dubte a anàlisis insuficients de la realitat social i
política. Una anàlisi que aspirés a ser suficient
hauria de provenir de l’observació de les dades socials referents a l’extensió
progressiva de la consciència independentista al llarg dels darrers anys. I
també de l’observació de quins poden ser els instruments més adequats per a la
consecució d’aquest objectiu.

»La “política” com a
instància de la societat on conflueixen les confrontacions sobre models de
societat i marcs polítics es fonamenta d’una banda en l’anàlisi de les forces
socials i polítiques que incideixen en la realitat en un moment concret
(conjuntura) i la configuració de propostes i/o d’instruments que permetin
produir canvis qualitatius a nivell de la superestructura. La
política (de manera general i també la  independentista) s’estableix,
doncs, al voltant d’una conjuntura, moment en el qual la confluència de factors
socials i polítics fa preveure l’obtenció d’uns resultats concrets en la
superestructura política.

»La situació
política actual al nostre país mostra la possibilitat d’una ruptura amb el marc
polític espanyol, una ruptura que pren la forma d’un procés d’independència amb
la implicació de sectors importants de la població que cada dia més veuen en
aquest objectiu l’única alternativa política possible per a sortir de les
limitacions i opressions del present.

»Simplificant molt les
coses, les anàlisis de la consciència política que ens donen una descripció de
les forces socials i polítiques favorables en la conjuntura present a la
conquesta de la Independència, ens mostren dos sectors fonamentals:

»D’una banda,
l’esquerra independentista com a representació política de la consciència de
les classes populars catalanes. I, d’altra banda, l’independentisme de centre
(o de centre-dreta) que proclama la necessitat d’una alternativa
independentista desproveïda de reivindicacions socials. El primer grup sociopolític tendeix a representar els sectors de les
classes populars socialment més conscients i perjudicats pel sistema
socioeconòmic; mentre que l’independentisme de centre
representa sectors socials menys perjudicats o bé ideològicament menys
conscients de les reivindicacions socials (per raons d’origen social o
simplement per influència de la ideologia capitalista). Aquest independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és, però hem de ser conscients que continuarà tenint un cert abast social com a
reflex de la composició social del nostre país i també com a resultat de
l’escassa politització d’una part important de la població.

»Instruments necessaris

»La possibilitat que en
les pròximes dècades es pugui assolir una ruptura de caire independentista depèn de com es conformi una proposta capaç de situar
aquests sectors populars, amb una certa diversitat ideològica de partida,
en una acció global d’orientació rupturista. De manera semblant a la lluita
contra la dictadura que el nostre poble va portar a terme fa unes quantes
dècades, cal desenvolupar un moviment de masses capaç
d’aglutinar i mobilitzar amplis sectors populars. L’orientació
rupturista d’aquest procés hauria de ser garantida per una estructura sòlida de
l’Esquerra Independentista agrupada en una Unitat
Popular capaç d’influir de manera sensible en el conjunt del poble català i en
els moviments i mobilitzacions democràtics radicals d’àmplies masses de la
població.

»D’altra banda, pel que
fa als instruments organitzatius més amplis necessaris, crec que haurien de ser
com a mínim d’un doble caràcter: d’una banda, una
àmplia estructura organitzativa de base (Assemblees territorials),
estructura que ha de representar l’inici d’un procés constituent de la nació
catalana.  I d’altra banda, elements que desenvolupin al si de la societat
les possibilitats d’una ruptura institucional (com una
Assemblea de Representants Electes, que pugui portar a terme una dinàmica no
subordinada a les dinàmiques parlamentàries).

»Comptant amb una Unitat
Popular forta i amb el doble instrument assembleari rupturista, la dinàmica de ruptura podria esdevenir majoritària tot
arrossegant cap a la Independència sectors importants del poble català
(incloent-hi una part decisiva de les estructures institucionals
representatives).

»Així, doncs, una
anàlisi política independentista hauria de partir de
la constatació d’una conjuntura política capaç de presentar la possibilitat
d’una ruptura amb l’ordre polític establert. Hauria de poder copsar, per
exemple, en la insatisfacció i desafecció per “la política” les possibilitats d’agrupar esforços al voltant d’un nou
marc polític (la
República Independent dels Països Catalans) un sistema polític que es fonamenta damunt les ànsies de
democràcia política, social i econòmica. Es tracta d’una proposta de
ruptura que, des del punt de vista social, obre les
portes a la possibilitat d’una societat socialista (amb més possibilitats de
canvis en profunditat en la mesura de la força organitzativa i ideològica
aconseguida en el moment de la ruptura per l’Esquerra Independentista).

»En resum. Tota proposta
que sigui realment política ha de partir, doncs, de l’anàlisi de la complexitat
social i del reconeixement dels elements de la conjuntura en què ens trobem. Això és el que trobo a faltar en els sectors
independentistes que he descrit més amunt.  

 »Un debat necessari

»A la meva manera de
veure, és el debat sobre aquestes qüestions de la política actual el que hauria
de constituir una part fonamental de reflexions de l’Esquerra Independentista,
reflexions massa centrades avui encara a justificar amb argument febles els
interessos adreçats a l’autoreproducció de petits grups i de diferents formes
d’activisme autocomplaent.

»Això és important
perquè no avançar en aquest sentit, representa no
preparar-se per a incidir en la conjuntura actual i deixar així la
iniciativa de la construcció de la Independència a sectors socials partidaris
de formes polítiques conservadores, allunyades de la República popular
que defensem. És una necessitat, doncs, que l’Esquerra Independentista sigui
conscient que s’ha de preparar per a encapçalar i
dinamitzar la ruptura independentista que en aquests moments comença a
ser un objectiu reclamat àmpliament.

»Amb aquest breu escrit
voldria tan sols oferir la meva contribució a dinamitzar aquest debat necessari».

____________________

Amb tots els respectes pel veterà militant, jo crec que una cosa és una cosa, i l’altra una altra. En la consecució de la independència de Catalunya tampoc s’ha de fer Pasqua abans de Rams. Vull dir que l’objectiu prioritari -per no dir únic- dels independentistes hauria de ser l’alliberament del país, i en aquesta tasca hi hem de ser tots, independentment del color polític de cadascú, és a dir, sense que sigui un obstacle per a aquest fi l’ideari social dels que hi estiguin posats. Amb l’esquerra sola difícilment ens en sortirem.
El “debat necessari” em recorda la situació que es donava a Catalunya els anys 1936-39, amb les tropes feixistes avançant decidides cap al seu objectiu, que era l’anorreament de la República i l’anorreament, sobretot, de Catalunya, mentre aquí les esquerres discutien si s’havien de concentrar els esforços a fer la Revolució o a guanyar la guerra. I mentre els conills discutien si allò que venien eren llebrers o gossos conillers, van arribar els gossos i van guanyar la guerra.
Ara no estem en guerra (oberta), però el vell estira-i-arronsa amb Espanya persisteix, i no es tancarà fins a tornar les coses al seu lloc, és a dir, a la separació: Espanya per una banda i Catalunya per l’altra, l’única situació possible que pot permetre la cordialitat i el bon veïnatge (si allà ho volen, i si no, que s’hi posin fulles).
Seria bo, doncs, apendre dels errors del passat, i posar-nos d’acord i anar tots alhora, “dretes” i “esquerres” independentistes, tots els que estiguin d’acord que la independència és el punt de partida (no pas el d’arribada), i un cop instaurat l’Estat català, ja discutirem quin Estat construïm. És llavors que serà veritablement l’hora de les polítiques socials. Considerar que “l’independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és” no em sembla pas una bona proposta per començar: seria més intel·ligent, crec, aparcar la lluita de classes, per dir-ho d’una manera gràfica, i reprendre-la en el marc de la independència, si cal l’endemà mateix d’haver-la assolida, no sé si m’explico.
No vol pas dir, això, que mentrestant no es pugui treballar per les polítiques socials, només faltaria. Però de cap manera hem d’equivocar el tempo i les prioritats, i menys tenint en compte que amb un Estat propi les prioritats polítiques, i per tant també les socials, les marcarà Catalunya.
Ens atipem de repetir la frase, atribuïda a Josep Pla, que “a Espanya allò més semblant  a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, una observació que es fa palmària a l’actual País Basc, oi? A l’hora de tocar temes que afecten realment l’Estat, espanyols de dretes i espanyols d’esquerres es posen ràpidament d’acord. Doncs a veure si n’aprenem, que en això ens porten avantatge, i la prova és que sempre se surten amb la seva. Si volem un Estat català, els polítics catalans (d’esquerra, de dreta i de centre-dreta) han de començar a pensar i treballar amb sentit d’Estat: deixar de ser autonomistes per passar a ser estadistes. Aquesta crec que seria realment una “resposta suficient”, com reclama el doctor Castellanos Llorenç.
_________________

nb: Carles Castellanos va fer la seva tesi doctoral sobre l’amazic o berber i té publicats diversos treballs de divulgació d’aquesta llengua, que tot i ser parlada per uns 30 milions de persones, no té cap reconeixement oficial enlloc. Els seus parlants residents a Catalunya han trobat aquí un dels pocs llocs on es poden manifestar com a tals i ensenyar-la als qui s’hi interessen. L’adscripció de Catalunya com a nou Estat europeu obriria segurament una escletxa d’esperança per a aquest important col·lectiu i altres que ens miren amb lupa pel fet d’haver mantingut viva la llengua pròpia malgrat tots els intents d’arraconar-la i/o d’aniquilar-la passats i presents.
__________________________

[_{Imatge de l’entradeta: www.futbolisto.es}]