L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

El bomber piròman ara demana calma

Deixa un comentari

TODO
es un disparate, todo: la acción y la reacción, el yin y el yan, el
anverso y el revés. Hay cosas que están condenadas a acabar mal y me
temo que este asunto del Estatuto catalán (1) dejará la cuneta sembrada de
tullidos. Ignoro si él mismo es constitucional o no, ignoro si
técnicamente plantea problemas insuperables a la organización del
Estado o no, ignoro si es una mera estrategia para la consecución de un
fin último separatista o no, pero no se me escapa que están jugando con
fuego y sembrando de minas la convivencia más elemental de los
ciudadanos
, aquella que les lleva a hablar con sensatez y libertad de
los problemas cotidianos que la política debe resolver. (2) Están jugando
con el odio, y el odio sembrado en las masas populares prende de forma
inmediata y tarda muchos años en aplacarse
: es, por así decirlo, la
inyección de una bomba vírica que contamina inmediatamente los tejidos
más hondos del pensamiento y contra el que no hay antídoto que valga.
La oligarquía política ha diseñado un escenario irreal (3), un tramado de
intereses perversos en virtud del cual se ha diseñado el futuro único
posible de una sociedad medianamente próspera: Cataluña sólo será
posible desde la suficiente desafección de una ciudadanía a la que hay
que convencer de que el resto de esta indeseable España se levanta
todas las mañanas con la idea de hacerle la vida imposible
. Nadie,
según esta aproximación al ensueño, madruga con la idea de solventar
sus problemas esenciales y sus cuitas inevitables; antes al contrario,
despiertan con la única preocupación de alterar la vida plácida y
tribal de una comunidad del noreste
, (4) la cual debe temer la avalancha de
hirsutos y malvados bárbaros dispuestos a robarles todo aquello que es
suyo, desde la lengua hasta las peculiaridades posturales
. Le han dado
la máxima potencia al fuego con tal de que reviente
, antes o después,
la olla a presión. Es un juego que, de no ser irresponsable, parecería
infantil: los de segundo A han de enfrentarse sin recato a los de
segundo B por una mera cuestión de determinismo histórico.
Puestos
a ignorar, ignoro si es cierto el anticatalanismo que se denuncia desde
las entrañas del pensamiento único catalanista
(5), aunque sí me malicio
que se ha sembrado una desconfianza infranqueable entre comunidades
globales
. Digo globales por cuanto desde la Cataluña oficial y política
se habla del conjunto de los españoles pero nunca de sus comunidades
diferenciadas: el problema lo tienen, según parece, con España en su
conjunto, pero no con sus comunidades individualizadas, lo cual resulta
curioso (6)
: la susodicha oligarquía hablará mal del total pero no dirá lo
mismo de los andaluces en particular, los asturianos o los canarios,
que, curiosamente, forman todos ellos España. Hablan mal de una
familia, pero se llevan bien con todos sus miembros y jamás se
atreverán a pormenorizar sus despechos contra cada uno de forma
individual.
La salida de pata de banco de la
subvencionada prensa catalana
-la misma que no se ha caracterizado por
la electricidad coordinada contra la corrupción, la desidia, el
despilfarro o el desencanto- ha movido a otras tantas salidas de patas
de banco de buena parte de la prensa editada en el resto del país
(7).
Frente a la posibilidad de enfriar el juego, serenar el ánimo y
contrastar opiniones con la imperturbabilidad exigible, ha comenzado el
fuego cruzado y el lanzamiento de trastos a la cabeza
. Es el momento de
la responsabilidad colectiva y del esfuerzo coordinado por tratar de no
decir más tonterías de las asumibles por una sociedad perpleja. Es el
momento de la política responsable, de la templanza de Estado, de los
nervios forrados de titanio, de las llamadas a la calma; justo lo que
necesita la sociedad, incluida la más levantisca. El deber de los
representantes políticos es el de no vaciar bidones de gasolina sobre
la opinión pública
(8). Y en ello van implícitos los medios de comunicación.

[Carlos Herrera, “El momento de la calma”]

Comentari de text

Carlos Herrera Crusset és “un gran periodista”, tal com diu la biografia d’ell que es troba a la seva (?!) plana web: «Carlos Herrera es un gran periodista. Hombre fundamentalmente de radio, comenzó su carrera profesional en Radio Sevilla allá por el año 1977, aunque su inicio con carácter profesional fuese en la entonces recién inaugurada Radio Mataró. Su itinerario vital se traza, fundamentalmente, entre Barcelona y Sevilla, siendo ésta última su lugar de residencia. Pasó por Radio Miramar de Barcelona, de donde saltó a Radio Popular de Sevilla y de Madrid, alternativamente, en las que realizó programas como “España en Pijama” y “Caperucita y El Lobo‘».

Ara bé, tot i haver viscut i treballat a Catalunya, això no li ha servit, com es veu, per entendre’n gran cosa. En aquest món, ser i exercir d’espanyol imprimeix caràcter, no hi ha dubte…

Anem a la lectura escollida d’aquest autor: es tracta de la rèplica, a bote pronto, del columnista a l’editorial col·lectiu dels diaris catalans en paper publicat dijous passat. L’anàlisi resulta altament interessant.

(1) La presa de posició del periodista andalús (però criat a Mataró, Catalunya) és clara des del principi: tot és un disbarat, provocat per un factor que queda clar també que no és de la seva simpatia: “este asunto” de l’Estatut.

(2) La impressió que l’importa poc, o gens, l’assumpte aquest queda confirmada i reforçada en les línies següents, on reconeix que no en sap res, per acabar dient que l’única cosa que en sap és que amb ell, amb el ditxós assumpte, s’està jugant amb foc i sembrant odi… Qui, ho fa? Un imprecís i eludit “ellos”, que no queda clar de qui es tracta…, fins al punt i a part.

(3) Aquí tenim el subjecte de l’oració, el culpable del perillós desori: una “oligarquia política” amb intencions perverses, que “ha dissenyat un escenari irreal” i que intenta arribar-hi fomentant la “desafecció” de la ciutadania catalana envers la “indesitjable” (observi’s la ironia) Espanya. En menys de vint ratlles de text, doncs, el columnista ja ha disparat algunes de les fletxes acusadores preferides dels intel·lectuals de la Caverna carpetovetònica: la culpa la tenen “ells”, els catalans, que sempre en volen més; per culpa d’ells, algú pendrà mal (i si són ells mateixos, ells s’ho hauran buscat); allò que pretenen els catalans és una mania “irreal”, sense fonaments, una dèria ridícula, “tribal”, que no els fa cap falta, estant com estan dins d’Espanya, que “madruga” (i Déu que l’ajuda), amorosa, per “solventar-los els problemes essencials” (i no pas collonades “de ensueño”); i Catalunya, en comptes d’estar-li agraïda, no para de queixar-se i d’encendre temeràries fogueres.

(4) Observeu la combinació d’ironia i menyspreu en aquesta frase i la següent: la “vida plàcida i tribal” (els insults, com més subtils millor) alterada pels “malvats i hirsuts bàrbars” (dit d’ells, que són tan delicadament civilitzats) disposats a robar-los, als de la tribu del nord-est, tot allò que és seu, “desde la lengua hasta las peculiaridades posturales”: el menyspreu per la llengua aquí és esfereïdor, i encara l’amplia i el perfecciona a la frase següent estenent totes les reivindicacions catalanes a una “mera qüestió de determinisme històric”. 

(5) Després d’haver llançat la pedra, el columnista amaga la mà, però tirant alhora una altra pedra amb la mà que li quedava lliure: no vol saber si és cert o no l’anticatalanisme… “que es denuncia des de les entranyes del pensament únic catalanista“! És absolutament magistral: diu que no sap si n’hi ha o no, d’anticatalanisme -i en tot cas li importa una merda-, però ell el practica amb tota la patxorra, cap problema! Allò que li importa de debò és apuntar sobre Catalunya i els catalans i carregar-los els neulers: l’home sospita que el mal ja està fet, i que s’ha sembrat (cal dir qui?) la desconfiança entre “comunitats globals”.

(6) En aquest punt la funció dialèctica de la frase és doble: a banda d’assenyalar la greu culpa i els culpables, rebaixa novament les pretensions nacionals de Catalunya, equiparant-la a totes les altres comunitats. I entra en el joc escampant la màxima confusió (i sembrant zitzània, de passada: allò mateix que ell “denuncia”): la “susodicha oligarquía” té un problema amb Espanya en conjunt, però, curiosament, no pas amb cap comunitat individualitzada, amb qui es veu que no tindrien collons de “pormenorizar sus despechos”… Com qui no fa res, aquí l’home deixa anar una senyora bomba de rellotgeria: amb una grosseria acollonant, desvia l’atenció i  pretén que el conflicte no sigui polític (Catalunya com a país d’una banda i l’Estat espanyol -els polítics espanyols- de l’altra), sinó entre una Catalunya fanatitzada per una oligarquia política i els ciutadans espanyols, amb qui aquesta la voldria enfrontada. De la manera que ho diu, sembla que a ell li sàpiga greu que no sigui així…, però els irresponsables no són ell i els que parlen com ell, sinó els catalans que diuen alt i clar que ja en tenen prou d’Espanya i de les seves formes.

(7) Novament carrega les culpes als catalans, aquí concretadament en “la subvencionada premsa catalana”. L’adjectiu és verinós per partida doble: el Govern català es gasta els diners de tots (“afectos” i “desafectos”) a subvencionar coses supèrflues com la premsa en català, que és mantinguda així de manera artificial, ja que ella sola no aguantaria… Deixant de banda la mala llet de la calúmnia (els periodistes catalans viuen del cuento), si la premsa catalana necessita algun tipus d’ajuda deu ser per poder-se refer de la marginació -de la prohibició- a què va estar sotmesa durant dècades… ¿O també ho ignora, això, el gran columnista que ens ocupa?

(8) Aquest és el punt millor de tots: després d’haver anunciat que ha començat el “foc creuat” (entre qui i qui més?), en el qual participa amb gran entusiasme, encara que dissimulant tant com pot, el gran Carlos Herrera anuncia que ha arribat el moment de cridar a la calma, de la temperança d’Estat (que vés a saber què vol dir, aquesta expressió, en boca seva), i exigeix als representants polítics que no buidin bidons de gasolina sobre l’opinió pública. “Y en ello”, enllesteix, “van implícitos los medios de comunicación”.

¿Cal especificar, també, quins són els mitjans de comunicació que van implícits en l’advertiment d’aquest magnífic bomber piròman?

________________________

[Il·lustració de l’entradeta: dibuix d’en Min, sobre una frase que va dir el susodicho Carlos Herrera aquest dia, parlant de “el tonto de Laporta” i del Club que aquest presideix]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 1 de desembre de 2009 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.