L'Hereu Riera

UN editorial común en toda la prensa
llamada catalana, lo que excluye a gran parte de la prensa que se lee en
Cataluña (1), es un hecho insólito en la libertad de prensa que recuerda cuánta
nostalgia franquista queda en la sociedad española, particularmente donde la
dominación cultural nacionalista ha sido la norma (2). Me ha producido
hondo estupor. Estupor porque el editorial se fundamenta en cinco premisas
totalitarias, o al menos predemocráticas (3) . Estupor porque gente sensata
considere una agresión a Cataluña el ejercicio de las obligaciones
constitucionales.

Las cinco premisas son las siguientes.
Primera, la dignidad de un territorio está por encima de la dignidad de las
personas que allí viven y trabajan, lo que nos retrotrae directamente al
feudalismo (4) y supone olvidarnos del renacimiento. Segunda, «un viejo pueblo
europeo» tiene derechos preexistentes a la democracia y a la Constitución de
1978, derechos no escritos ni codificados que interpretan los sumos sacerdotes
depositarios de la fe nacionalista y que permiten expedir certificados de
sangre; derechos por cierto que reaparecen en el siglo XIX como una auténtica
contrarreforma ante el liberalismo republicano que viene de Francia (5). Tercera,
una sentencia negativa supone enterrar el espíritu de la Transición. Fue el
presidente Zapatero el que decidió personalmente enterrar la Transición (6). Su
espíritu hubiera obligado a pactar con el Partido Popular un Estatut, que ahora
se reconoce forma parte del bloque constitucional. Su espíritu hubiera obligado
a aprobarlo en referéndum por mayoría absoluta (50 por ciento del censo) en
todas las provincias, como se le exigió a ese joven pueblo andaluz (7). Y su
espíritu hubiera aconsejado someter el texto a recurso previo de
constitucionalidad. Cuarta, los pactos están para cumplirlos y el Tribunal
Constitucional no puede actuar como un cirujano de hierro sino que está
obligado a aplicar la justicia relativa. Es una afirmación increíble,
completamente totalitaria, pues supone que el presidente del gobierno, en una
larga noche de conversaciones en La Moncloa, compromete a todas las
instituciones del Estado. Se carga la separación de poderes de Montesquieu y el
imperio de la ley de Kelsen. Si la verdad absoluta no existe en democracia,
repasemos lo que se escribe a propósito de la libertad religiosa o del aborto
por ejemplo, tampoco existe para la causa nacionalista (8). Si los pactos están
para cumplirse, liberemos ya a los dos piratas del «Alakrana». Si la causa
nacionalista justifica los medios, cerremos el Constitucional, el Parlamento y
el Gobierno de España y avancemos todos unidos hasta la victoria final. Y
quinta, el creciente hartazgo de la sociedad catalana exige una sentencia
favorable al Estatut. Si me permiten una distracción, esto es cómo decir que el
hartazgo de los socios del Real Madrid justifica que la UEFA amañe los partidos
y gane la Champions. Lo
que sin duda crisparía a los socios del Barcelona (9). En serio, la sociedad
catalana no es solo nacionalista y cuando tuvo la oportunidad de pronunciarse
sobre un texto estatutario no demostró un gran interés (10). Y aunque lo fuera, eso
no compromete a las instituciones del Estado. La sociedad catalana no exhibe el
estatuto como su gran preocupación. Al día siguiente de la sentencia no pasará
nada, no desaparecerá la Generalitat, ni el catalán, ni siquiera el AVE. Basta
de amenazas de aquellos mismos que hace unos años decían que no pasaba nada,
que los catastrofistas éramos otros.

Dicho todo esto, tenemos dos problemas.
El editorial refleja el sentir de una parte de los catalanes y una parte de los
españoles se sienten indignados. Nunca antes la Cataluña oficial se había
distanciado tanto de la España real (11). Sólo nos quedan las instituciones. Y
fundamentalmente el Tribunal Constitucional. Que su fallo sea sólo en Derecho.
Y que luego los políticos hagan lo que crean que deban hacer, incluida en su
caso una reforma de la
Constitución. Pero sin atajos, utilizando los mecanismos
previstos en la
propia Constitución. Todo lo demás es incompatible con la
democracia (12).

[Fernando Fernández, Nostalgia
de tiempos imaginados]

Comentari de text

L’actualitat ja està ara mateix per altres coses, però com que l’Espanya eterna sempre torna, com l’all, doncs demano la vènia per repassar avui aquest altre text sobre el totalitari editorial dels diaris catalans publicat conjuntament la setmana passada, i que tantes butllofes ha aixecat, com podem comprovar, en els demòcrates de tota la vida del Gran Madrid (600 km2 de melic centrepeninsular). I amb això el recull d’arguments del centripetisme no-nacionalista espanyol ens quedarà ja força complet.

(1) L’editorial de “la prensa llamada catalana” el van publicar també diaris escrits a Catalunya en castellà; què vol dir, doncs, aquesta expressió, “llamada catalana”? Com que el binomi catalana/castellana (el mateix que fan servir per crear discòrdia entre els escriptors catalans en llengua catalana i els que escriuen en castellà) aquí no serveix, se n’empesquen un altre: en una banda la premsa anomenada catalana (?), uniforme i de pensament únic (??), i a l’altra l’altra premsa que es llegeix a Catalunya, exclosa i marginada per la primera, pobrissona.

(2) El fet que 12 diaris catalans (fets a Catalunya) es posessin d’acord en un manifest va contra la llibertat de premsa, es veu, i tot i haver-se posat d’acord lliurement i no pas obligats per ningú, converteix aquests rotatius en agents d’un totalitarisme que recorda a aquest Fernando Fernández “quanta nostàlgia franquista” queda a la societat espanyola (que inclou, en la seva demòcrata mentalitat, la societat catalana, vulgui o no vulgui)… Però allò més collonut és que allà on queda tant de residu franquista és “particularment” allà on la dominació cultural nacionalista ha sigut la norma: aquest petimetre amb ploma es refereix, exactament, a Catalunya, allà on la resistència cultural va fer el que va poder per no desaparèixer sota la dominació “cultural” feixista, és a dir, sota la dominació analfabeta i ultranacionalista franquista. De què cony parla, doncs, aquest cretí? A qui vol enganyar?

(3) Aquí comença l’exercici dels conceptes elàstics, que s’entaforen als forats més petits i s’estiren tant com calgui, segons que convingui al raonament. Què vol dir, en boca d’aquest postdemòcrata (de 1978 ençà) “l’exercici de les obligacions constitucionals”?

(4) ¿Com en diu aquest pensador profund de la “premissa” que ens aplica Espanya a les persones que vivim i treballem a Catalunya i que estem obligats constitucionalment a ser espanyols, i a damunt pagant a preu d’or per ser-ne? Si això no és imperialisme, és a dir feudalisme pur, què és?

(5) Aquest “vell poble europeu”, aquesta “comunidad del noreste peninsular”, té drets històrics, sí, i no estan escrits ni codificats per cap summe sacerdot, sinó per la Història -no pas la seva, és clar, que tot allò que no li convé ho amaga-. La democràcia a la península ibèrica no va pas començar el 1978: a l’edat mitjana, en ple feudalisme, aquí potser no ens rentàvem amb aigua perfumada com feien a Andalusia, segons ens va fer saber el copito de nieve Jiménez de Parga, però aquest poble ja s’havia dotat d’un sistema parlamentari, d’unes Corts de creació anterior fins i tot a les d’Anglaterra, i que van funcionar fins que la monarquia castellana va decidir (passant-se per l’engonal representants i representats) fer-ne taula rasa.
I pel que fa al liberalisme republicà que venia de França, ¿no va ser l’orgullós poble espanyol (amb la malaguanyada ajuda dels catalans, val a dir-ho) que el va fer fora a puntades de peu?

(6) Concessió a la particular obsessió dels demòcrates de postín però de tota la vida: el culpable de tot és ZP, per tou. Que consti!

(7) cfr. punt 5; observi’s la subtil ironia del subratllat. L’Estatut del joven pueblo andaluz, per cert, tot i ser calcat del català, no va ser recorregut per ningú.

(8) Per “causa nacionalista” es refereix, per si algú no ho ha pillat encara, a la del viejo Pueblo europeo del nord-est peninsular que la joven Democracia espanyola (30 anys mal comptats) s’entesta a jubilar com a pueblo, però no pas com a laborioso operario y productor ejemplar...

(9) En quin jardí t’estàs ficant, FF? Tu ets burro del tot, o només ho fas veure?

(10) Ara toca vendre la moto que el nacionalisme radical i totalitari de la perifèria (aquell pel qual el president d’aquest Capritxo il·lusori i País imaginat que és Catalunya va ser executat el 1940 al castell de Montjuïc, Barcelona) és cosa de quatre polítics caps calents, i que la immensa majoria de catalans (no sé com s’ho fan, però ells sempre saben què pensen les immenses majories) passen del tema. No diu, és clar, quina mena d’Estatut retallat i ribotat se li va proposar de votar, a la gent de Catalunya… I mira, l’altra gran fal·làcia, aquella que diu que els catalans ja ens vam autodeterminar quan vam votar la Constitució (els que ho van fer) i que ens anem autodeterminant cada vegada que anem a votar a les urnes, molta de la gent d’aquí dalt tampoc ens la creiem.

(11) Mai abans, diu FF, la “Catalunya oficial s’havia distanciat tant de l’Espanya real”. Potser sí: ja se n’ha cuidat certa premsa de posar terra i muntanyes de fems pel mig, perquè sigui així. Però hi ha més que això, senyor meu: mai com ara la Catalunya real no havia estat tan distanciada (tan farta, tan emprenyada, tan fins al capdamunt) de l’Espanya oficial, monotemàtica, intransigent, curta de vista, sorda i autista, immobilista, uniformitzadora, paralitzadora, monopolista, egocèntrica, mentidera, tramposa, excloent, radical i totalitària com sempre, però ara dins el marc europeu i havent entrat ja de ple al segle XXI.
La societat catalana potser no exhibeix una gran preocupación pel misèrrim Estatut retornat de la Moncloa, però sí que exhibeix un gran cabreig. Però en comptes de preocupar-se per això i intentar entendre què passa i mirar de corregir errors i buscar camins d’entesa, què fan? Doncs escriure articles com aquest i quedar-se tan amples.

(12) “Todo lo demás” és incompatible amb la democràcia: léase, per “democràcia”, la monolítica Constitución, fora de la qual, en la seva estreta concepció del món i de la seva Espanya, no hi ha res acceptable (ni tan sols el federalisme de la senyoreta Pepis que pregona el PSC a l’uníson).
Doncs que vagin fent, i al final (ja veurem si trigarà gaire) seran ells que es quedaran amb la nostàlgia d’un temps malgastat i d’un país imaginari que en realitat només ha existit dins el seu cap i a les seves raquítiques i esterilitzadores lleis de nova planta.

[_{D’un temps, d’un país. Canción de Raimon armonizada por el
Maestro Manuel Oltra. Interpreta el Ensemble Arcadia, dirigido por
Gabriel González, en julio de 2008, en el Centro Cultural de España en
Montevideo (capital de l’antiga colònia espanyola de l’Uruguai)}]