El plaer
s’assembla a una vesprada de tardor, quan la transició cap a l’hivern s’intuïx,
s’espera en l’exterior de la urgència. Té el color que prenen els matisos
intensos que naixen per primera vegada encara que no siga certa la seua
unicitat. Brolla en qualsevol dels instants que habiten la paraula temps,
travessa la distància que limita una ment amb una altra, una pell amb allò que
anhela, una mà i la seua ombra carnal, desfà miratges per a crear ensomnis que
no són reals però estremixen el cor.
Al plaer també li
neguen instants tèrbols, gotes espesses que amb prou feina avancen sobre la
carn de l’altre, interrogants que romanen d’amagat, ressagats en la consciència
per a no interrompre’l. Pren la forma d’un arbre, d’un fruit que ens invita al
delit i al desig, és caminar furtiu sobre l’anatomia d’un cos. Se sap, es
palpa, es pot llepar amb la llengua neta d’hipocresia. Hi ha plaer quan em
trobe en el fons d’un espill, en el sexe de l’altre, en la seua carícia
intensa, en la imaginació desmesurada que s’estén tot trencant els límits del
que es suposa i el que s’ha dit, en la paraula llançada com un dard calent que
cerca l’àrea emocional, la ferida oberta de la carn i el pensament més fugaç.
És plaer saber-se
plaer que s’instal·la en la mirada profunda d’un home, reconéixer-se en alguna
de les formes que transforma el seu anhel en passió, el seu somni en luxúria,
el seu frenesí en voluntat.
Sent passió al
recordar les mans que van ocupar la meua esquena i mon pubis, totes elles, les
que guarda la memòria de la carn, les que em porten el teu nom, la teua
identitat, la que va sostindre el meu plaer més intens. Gaudisc quan et busque
en el meu cos i et trobe transformat en minúscula empremta que se sap
inesborrable malgrat que l’adéu l’ha feta record que ja no dol.
El plaer m’ocupa
agafat de la mà de la tendresa, de l’ahir, de les carícies, les teues i totes
les que van recórrer l’oceà corporal on les meues aigües són blau essencial.
Experimentem i
som desig, l’ànsia que suscitem i la que percebem. Som també el delit que es
nega tot contenint l’instant en què la complaença es deslliga i broda amb actes
el perímetre corporal que s’obri a ell, enardit.
La delectança s’instal·la
en el pensament, el recorre, l’agita amb una punxada insistent i repetida que s’inicia
amb un condicional que lluita per ser present i tremolar abans de desfer l’onatge.
Busca la raó i li despulla dels perquès sense pudor per a abandonar-la als
afores de la lògica.
El plaer és una
serp enrogida i invisible que ens repta la consciència i la pell; els llavis,
tots; els sentits, tots; l’ànima i els records. Lloc sense reixes ni portes a
què s’hi arriba des de milers de camins que encara no han sigut dibuixats. En
ell es declina el ser i l’estar i li caben tots els noms, els propis i els comuns;
la meua memòria; el teu primer abraç; la vesprada en què vas penetrar el meu
sexe mirant-me als ulls amb una intensitat irreparable; el moment precís en què
la meua esquena et va marcar la ruta del plaer que eixamplaven les teues mans;
la teua llengua i les llengües que m’han construït des d’aquell primer indici
de la carn afirmant la seua necessitat i constància; les teues mans de pell
assaonada en l’ànsia que altres mans van teixir en ella; la teua edat, la
mateixa que va dilucidar l’essència i la va separar de les formes.
Hui l’adéu ha
convertit el gaudi en record isolat a dintre d’un cercle de dimensions immenses
i precises on no ens calen les disculpes.
“…i
el sol es va pondre, i venia la fosca i retirant-se, els dos, al fons
de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de
l’altre.” La Cova de Calipso, versió de L’Odissea que Carles Riba
traslladà al català el 1948
