SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: POÈTICA DE LA CARN O LA PARAULA

LES HORES POSSIBLES (I)

3

 


Ciutat by Sir Hoogle


Aquest és un tanato poema en tres escenes, finalista del II PREMI  CARMINIS DE POESIA AMB TEMÀTICA LA MORT a Badalona, resolt el passat 12 de novembre.


LES HORES POSSIBLES

(I)

 

Camine
per aquesta ciutat vertical

on encara creixen els somnis

i un esmalt de goig

queda estampat als edificis.

 

Al fons d’aquest dia que em
retroba,

hi ha un munt d’hores
possibles

que el temps de les certeses

esventa com cendra clara.

 

Algú travessa les seues
intencions.

Algú està temptat d’imaginar.

 

Els brams dels cotxes
s’afigen

al clam imperceptible de la
realitat

mentre s’escola la llum de
l’esperança.

 

Tinc els ulls tancats. M’acoste

a un món que no existix.

El temps és un esbart
d’ocells

que voletegen per un paisatge
brut.

 

La ciutat per on camine és
tèrbola.

L’aire només busca la
distància.

 

Sense veu, la vida em crida,

em troba a un pam de l’atzar,

envoltat en la boira
innecessària.

 

S’ha deturat el dia. Els arbres

deixen caure fulles
inconcluses,

l’horitzó d’un últim
pensament

esdevé ferida que derruix
l’arena

del rellotge ocult on sóc
quimera.

 

 S’ha deturat el dia. M’ha
cridat

la mort amb paraules que
fulguren.

No vol res més que
preguntar-me

al mig d’aquesta ciutat de
pell eixuta.

Jo vagarege les voravies dels
carrers,

però no trobe cap resposta.

QUAN SENT L’AMOR

6




 

Quan sent l’amor…


La finestra és més ampla.

Hi ha violetes en les portades grogues de tots els diaris.

Algú respira amb els pulmons amplis que són de la multitud.

Sóc un mirall on hi ha antics secrets.

Passege  per camins inabastables.

Qualsevol aparador em descriu.

La pluja s’intuïx ja en el fons de l’estiu.

Caminar sense rumb és la senda més segura i predicible.

No m’incline, et busque.

La cendra no és el que queda d’una flama sinó la veu clara del foc.

La ciutat és un pas i l’estació, una drecera.

Escolte el més mínim murmuri.

Alguns pronoms personals tenen ànima i sexe.

PENSAR-TE

1

Versos a E. J


Pensar-te és desposseir
la meua veu després
de deixar el teu nom als meus llavis,
aproximar-te a la idea,
donar-te forma nova,
construir
records
com a espills
en els que sura dolça la teua identitat.

Pensar-te  és succeir en tu:
ferida oberta que es busca
per  renovar la pròpia carn.
Empremtes, imatges,
esdeveniment que cerca el dia
en el que inusitades oronetes
et traslladen al buit del firmament.

Pensar-te és l’instant succint
i reiterat en el que en habites en mi.
Et pense
i descobreix el que queda de mi
al soterrani  fràgil de l’ànima.

POEMES NOCTURNS

0

 

 








NOCTURN
1

 

Camine
als afores

de
la ciutat glaçada.

La
meua ombra encoberteix

la
nit negra.

Amb
la primera alenada,

els
carrers amaguen les empremtes

dels
rius suïcides

que
vessen els ulls d’asfalt.

 

 



NOCTURN
2

 

La
pluja de foc

s’agenolla

i
em besa el pubis.

Tu
somies.

L’altra
meitat del mon

et
mira amb ulls de vigília.

 

EL PRISMA DE L’AMOR

6



Amor

invocat en la constància

on creix la passió i la memòria…

Amor

pressentit,

multiplicant hores sense
dubtes…

Amor

en el que creixen els crepuscles…

Amor

transformat a vegades en les aigües

gèlides que arrosega l’adéu…

 

Amor

que
resta en una terra indiferent,

en
la ràbia i el fang…

Amor

exaltat
en la carn i els llavis,

fet
humitat…

Amor

com
la recerca que antecedix

a la
trobada d’un camí novell…

Amor

que
tanca dubtes i temences

resolts quan et sent pròxim a les meues mans…

Amor
diari…

Amor
obert als dies que criden a la porta…

Amor
que diluïx l’amor fals que abans de tu va ocupar el meu cos…

Amor
que no decreix…

Amor
que em sustenta el somriure i la  alegria…

Amor
que res en sap de la foscor que no és llum

quan
una abraçada la circumda…

Amor
que ha arribat quan les fronteres tornaven a dibuixar-se…

Amor
que em regala somnis extraviats

amb
els que puc somiar quan la lluna és una esfera trencada…

Amor
sense minúscules…

Amor
de pell i sexe,

del
llavi i la paraula…

Amor on subjecte la meua ànima de dona

coberta
per la llum de totes les infàncies…


Amor on perseveren les meues carícies…

Amor
que em du més amor,

Aquell
que mai no vaig esperar,

Aquell
amor que sempre havia esperançat…

Amor
en l’amor

que
deixes caure sobre la meua esquena…

Amor
que és un prisma quotidià

on
ser i estar són actes d’amor,

d’aquest
amor que en tu proclame…

 

 

LES RAONS DE L’ESTIMA

7

T’estime pel que silencies,

per no fugir de la teua illa negra,

per la forma en la qual tornes

i  et quedes a les meues mans.
Les raons són riscs descoberts

que perden la importància als teus ulls.
T’estime per les portes que has tancat

perquè arriben a mi les teues passes noves.
T’estime, sense pudor, trencat l’àbac

que comptabilitza l’estima i els fracassos.
T’estime sense fugir del meu passat.
Ací, al meu present, hui, t’estime.
Per omplir-me la pell amb les teves abraçades

 i permetre’ls estar quan la nit

es dilueix davant l’ombra de la lluna.
L’amor es desborda, sense permís,

trenca els límits que la lògica dibuixa.
Fora d’ella, ací, t’estime
per omplir-me la boca amb paraules

que, sense ser promeses, són regals
que es compleixen amb la força

dels vincles tancats.
Sense dubtes. 
A cor obert.
T’estime des de la voluntat i el meu somriure,

amb la ment i el meu sexe,

amb les mans, amb els ulls,

als meus somnis, ací, t’estime.

PLUJA DE VERSOS

1





ATZAR I ABISME

Fuig l’ombra

quan els teus llavis

s’obrin.

S’enganxa el blanc

al buit

amb què es nodreix

la lluna.

Lluny de ningú.

Lluny de l’oracle

de les nits immenses,

potser esquivat,

el crepuscle

és foc i  és
gesmil,

en l’estiu dels teus braços.

 

LA PRIMERA VEGADA

Imagine i recorde

com fou la primera vegada.

Mirava les teves passes,

premonitòries flors

després de la púrpura pluja.

Com herba aferradissa,

els teus ulls

aclarien el present

acaronant-me els pits

i la nostàlgia.

L’habitació somniava

amb nosaltres.

Tots tres creixien

al ritme de l’extraviament

—dolça cançó

amb dolces síl·labes—.

 

VERSOS SOBRE ELS VERSOS

0

 

IMATGE: A.YANEZ


La
poesia és l’hivern més càlid:

alguns
versos cremen, són els fruits

de
diversos moments en què el poeta

evoca
doblement el tresor de la paraula.


Matèria
amb forma lírica,

majestuós
miratge que debades

s’obri
cada cert temps

exposat
a la flaire de la rima.


Contraparaula.
Idea perdurable.

Porció
de sentiment que es densifica.

La
coneixença dels altres

es
desvetlla als versos

nugats
en manolls de línies

trencades
per l’adjectiu i el nom.


Nosaltres
mateixos són poema,

tan
acostumats que estem a viure

creient
que existeix la llibertat.


Trobe
en l’exigència del poema

una
dolçor incomparable,

un
compromís gairebé existencial:

desig,
dialèctica i paraules.

 

POE-TRES

1


POE-TRES

TRES POEMES

 

VINT-I-HUIT CAMINS, CONVERTITS EN VERSOS PARAL·LELS

1.

 

Si, jo em donaria a
l’aire

per arrecerar les
meues temences.

Ho accepte,  fins i tot ho declare.

Aquesta nit té una
salabror

a la mida de les
coses petites.

Tu vetles a la vora
d’un somni.

Sols una besada, un
viatge pels llavis

que com arbres
caiguts em confonem,

només tu, tan sols
l’alba

i el soroll de les
tempestes

resten al fons d’aquesta
nit de marbre.

Si vols recórrer el 2 i el 3 camí de versos, clica “Vull llegir la resta…”

2.

Signes i arestes a
les teues mans.

Trams essencials d’un
adéu.

Sensacions
primerenques d’una pell

que els altres no
coneixen.

Esclat de vocals, a
l’ombra dels símbols

i les flors  adormides dels versos.

PARAULES.

 

3.

—M’ho promets?

La vida em va fer
signar

el document en blanc
de l’existència.

—No, però tinc la veu
i les mans.

Tinc la set i la
gana, els ulls

i el llavis, els peus
per transitar

els  records subtils dels dies.

—M’ho promets?

—No, però et tinc a
tu.

Farem camí a trenc
d’alba.

 

SETEMBRE…

0

Setembre té nom
de ciutat allunyada.

Desconec el perquè, però pronunciar el nové punt suspensiu
de l’any m’impregna la boca amb un sabor a capvespres més breus, a foscor que s’avança
a allò  previst, a ventijols que s’enardeixen,
a colors en la pell que recobren la pal·lidesa quan el sol perd part de la seua
gosadia, a paisatge buit de qualsevol guarniment.

Setembre, final
minúscul que dóna pas a una cadena nova de dies i nits precises. Podria
ser una muntanya inexplorada, el nom d’un riu que s’imagina desèrtic i àrid en
alguns dels seus trams, serpentejant per un lloc en què abunden les extensions
ocres que espanten les pinzellades de verd que originen la vida. Potser si un
vaixell, un continent o un esbart d’aus migratòries buscaren una paraula per a
ser anomenats, setembre els cercaria més enllà dels diccionaris dormits.

Setembre
sibilant, clafit de vocals idèntiques i úniques, cordant al sol perquè minore
la seua intensitat quan continue fondejant com un astre en l’aigua inexistent
del cel dels somnis. Setembre, ocupat a desfer la humitat persistent
arrossegada per l’equinocci d’estiu. Ànima quasi tardorenca de l’últim replec
de l’any succeït, setembre és la forma que pren la benvinguda i la tornada, l’espasa
silenciosa dels dies més curts, la mirada que comença a ser marró perquè els
arbres es cobrisquen i descobrisquen les seues fulles. Setembre es permet
succeir, existeix lentament.

Cada vegada que
ell torna m’esguarde en un espill insondable convertit en mirada, inicie els
meus contorns quan ell  comença la seua existència pausada cap a la 
tardor
presagiada . Al setembre, en nits com aquesta, atresore records que seran, a la
tardor, les fulles íntimes amb què inundar l’esperit de setembre i el seu alé d’horitzó
llunyà.

 

 

DESDIBUIXAR

0
Publicat el 26 d'agost de 2009

 

Vull desdibuixar les llunes plenes que romanen
agafades al meus cabells. Em desdibuixe les esperances, els
presagis, les certeses.Em desdibuixe  per a traçar un cop més els peixos de colors
que naden en els meus somnis.

Amb un pas que no pretén empremtes, els
braços de l’horitzó clar em bressolen l’ànima. És un horitzó canviant. És un
antic horitzó de bromera.

M’aprope a la pàtria que mai no he
construït. Sense brúixola, sense rellotge, sense rancúnies.

Desdibuixe allò que esperàveu de mi,
altres records que rememoren altres dibuixos.

Desdibuixe els meus idiomes per a traçar
les frases amb el teu llenguatge, intente desdibuixar-me, però les meues mans
no em permeten dibuixar un nou paisatge.

Vull desdibuixar els meus dibuixos interiors i ser grafisme d’aquesta realitat que m’acarona.

 

PLAER SENSE DISCULPES

0
Publicat el 25 d'agost de 2009


El plaer
s’assembla a una vesprada de tardor, quan la transició cap a l’hivern s’intuïx,
s’espera en l’exterior de la urgència. Té el color que prenen els matisos
intensos que naixen per primera vegada encara que no siga certa la seua
unicitat. Brolla en qualsevol dels instants que habiten la paraula temps,
travessa la distància que limita una ment amb una altra, una pell amb allò que
anhela, una mà i la seua ombra carnal, desfà miratges per a crear ensomnis que
no són reals però estremixen el cor.

Al plaer també li
neguen instants tèrbols, gotes espesses que amb prou feina avancen sobre la
carn de l’altre, interrogants que romanen d’amagat, ressagats en la consciència
per a no interrompre’l. Pren la forma d’un arbre, d’un fruit que ens invita al
delit i al desig, és caminar furtiu sobre l’anatomia d’un cos. Se sap, es
palpa, es pot llepar amb la llengua neta d’hipocresia. Hi ha plaer quan em
trobe en el fons d’un espill, en el sexe de l’altre, en la seua carícia
intensa, en la imaginació desmesurada que s’estén tot trencant els límits del
que es suposa i el que s’ha dit, en la paraula llançada com un dard calent que
cerca l’àrea emocional, la ferida oberta de la carn i el pensament més fugaç.

És plaer saber-se
plaer que s’instal·la en la mirada profunda d’un home, reconéixer-se en alguna
de les formes que transforma el seu anhel en passió, el seu somni en luxúria,
el seu frenesí en voluntat.

Sent passió al
recordar les mans que van ocupar la meua esquena i mon pubis, totes elles, les
que guarda la memòria de la carn, les que em porten el teu nom, la teua
identitat, la que va sostindre el meu plaer més intens. Gaudisc quan et busque
en el meu cos i et trobe transformat en minúscula empremta que se sap
inesborrable malgrat que l’adéu l’ha feta record que ja no dol.

El plaer m’ocupa
agafat de la mà de la tendresa, de l’ahir, de les carícies, les teues i totes
les que van recórrer l’oceà corporal on les meues aigües són blau essencial.

Experimentem i
som desig, l’ànsia que suscitem i la que percebem. Som també el delit que es
nega tot contenint l’instant en què la complaença es deslliga i broda amb actes
el perímetre corporal que s’obri a ell, enardit.

La delectança s’instal·la
en el pensament, el recorre, l’agita amb una punxada insistent i repetida que s’inicia
amb un condicional que lluita per ser present i tremolar abans de desfer l’onatge.
Busca la raó i li despulla dels perquès sense pudor per a abandonar-la als
afores de la lògica.

El plaer és una
serp enrogida i invisible que ens repta la consciència i la pell; els llavis,
tots; els sentits, tots; l’ànima i els records. Lloc sense reixes ni portes a
què s’hi arriba des de milers de camins que encara no han sigut dibuixats. En
ell es declina el ser i l’estar i li caben tots els noms, els propis i els comuns;
la meua memòria; el teu primer abraç; la vesprada en què vas penetrar el meu
sexe mirant-me als ulls amb una intensitat irreparable; el moment precís en què
la meua esquena et va marcar la ruta del plaer que eixamplaven les teues mans;
la teua llengua i les llengües que m’han construït des d’aquell primer indici
de la carn afirmant la seua necessitat i constància; les teues mans de pell
assaonada en l’ànsia que altres mans van teixir en ella; la teua edat, la
mateixa que va dilucidar l’essència i la va separar de les formes.

 

Hui l’adéu ha
convertit el gaudi en record isolat a dintre d’un cercle de dimensions immenses
i precises on no ens calen les disculpes.


“…i
el sol es va pondre, i venia la fosca i retirant-se, els dos, al fons
de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de
l’altre.” La Cova de Calipso, versió de L’Odissea que Carles Riba
traslladà al català el 1948


 

T’AMAGUES ALS RECORDS

0
Publicat el 14 d'agost de 2009


Gravat en la carn
queda un vers que es despulla de mots innecessaris.

Els camins estan
tancats. La nit és fosca.  La meua pell
roman com sempre.

Et recorde amb
aqueixa mirada solitària, confonent-se amb un somni que es perd, feta d’un
aigua desafiant i alliberada.

En cap moment t’he
oblidat.

Tinc de tu la
membrança d’aquell moment, dels teus braços i la seua voluntat. Al pas tranquil
del teu abraç, m’anaves caminant el cos sense petjades. T’imagine ara que la
mar és fet i crida pels carrers de la memòria, dormisquejant en la llum secreta
que només tu coneixes, vestit com anaves en acabar-se el temps de les
carícies.  La mitja veu murmurant com les
mans pausades; el cabell despentinat, els dits en la penombra del meu cos.
T’amagues al records molt més aquests dies, darrere d’un temps que s’estén  i et referma. Sures damunt del passat recent,
del dia ocupat per les hores d’avui, t’endinses en el potser del demà on no hi
ha ombres.

I és prou sentir-te
en els records.

I seria prou el ressò
dels teus passos.

M’HE ACOSTUMAT

3
Publicat el 9 d'agost de 2009


 

M’he acostumat

a alçar-me molt
enjorn,

a banyar-me amb
aigua

per a esborrar
els somnis,

a raspallar-me el
cabell

amb les mans.

 

Jo mateixa.

Un matí i un
altre.

 

M’he acostumat

a tancar els ulls

abans d’obrir les
portes,

a bressolar al
temps

esperant que
s’adorma,

a caminar només
pels camins

desdibuixats a
glops de terra.

 

M’he acostumat,

jo mateixa,

a nàixer-li al
matí,

a ser en ell,

a colpejar els
minuts

amb fuets
d’absència

perquè caiguen al
present

i s’estremisquen.

 

M’he acostumat

a parlar, a
observar,

a buscar onades

de renúncies i
esperances,

a comprendre que
la nit

esdevé sense
respecte,

a ignorar el
silenci,

a no besar més
que els teus llavis.

 

M’he acostumat,

jo mateixa

a ser-me estranya
alguns dies,

a parèixer una
primera vegada,

a arreplegar
dubtes innombrables

i escampar-los a
l’aire de l’oblit.

 

 

 

M’he acostumat

a l’enyorança, a
l’hivern,

a perdre el que
no tinc,

a confondre’m,
com una criatura

extraviada, en el
goig d’un instant.

 

M’he acostumat,

jo mateixa,

a allunyar la
meua boca

de qualsevol
camí.

 

Però ara sóc en tu.

El costum és el
teu cos:

no serveixen les
preguntes

ni els silencis.