SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: POÈTICA DE LA CARN O LA PARAULA

LA FINITUD DE LA PARAULA

0
Publicat el 2 d'agost de 2009


 

L’escriptura del silenci allibera

la sang de la paraula.

Al dolor de cada vers

la llum perplexa es forma.

S’allarga l’instant de la tornada.

S’allarga l’aire.

Jo em separe de la terra per trobar-te,

amor que esborres l’ombra de l’oblit,

amor que no sap la finitud de l’enyorança,

amor anomenat per la paraula,

amor amant, a poc a poc descobert

al fons de l’ànima.

ESCOLTARÉ LA TEUA PELL

0


 

Escoltaré la teua pell

com es senten

les paraules per primera vegada.

 

Mentre acarone la teua esquena,

escoltaré el nu del silenci

abraçat a la nit que colpeja.

 

Com se senten els passos

que el temps du

trencant l’espera,

t’escoltaré la veu,

com se sent l’aigua de pluja.

 

Escoltaré les teues mans

i el teu cos,

com un somni de lluna

desvetllat per la tempesta.

 

 

 

MIRADA NUA

0


 

Només la teua mirada.

Ella, sense res més.

Tu, sense nom.

Tu, mot vibrant,

vol d’un ocell.

 




La immediatesa que empresona

els teus ulls és aigua dolça.

 

Només la teua mirada,

vent d’una nit sense teulades.

 

Mirada nua.

 

Signe aïllat en el soroll

del somni i la paraula.

 

Fondària inabastable

que un sobtat llamp escampa.

 

No sé per què

recorde hui, com sempre,

el ressó de la nit

al bell mig de la teua mirada.

 

 

VINDRÀS SENSE PAU

0


 

La interrogació traspua la distància.

A terra de la veritat s’adrecen els meus
llavis.

On ets, tramat d’amor que tant m’ocupes?

És el moment de tornar a esbrinar-te.

Avui la teva veu colpirà el meu sexe obert al
tacte de les papallones diverses i precises.

Vindràs sense pau, sobre la meva pell, íntimament
em deixaràs arran de terra.

On ets, tramat d’amor, jardí d’aigua cadenciosa
i passatgera?

SORRA BLANCA

0

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4


 


 

De vegades l’espera és
un nom i no una renúncia.

Cauen els minuts com
aus de la nostàlgia.

És un dia i un altre,
un seguit d’hores que s’apropen per morir, buides d’instants que no poden
explicar-se.

De les fondàries del
temps, fugisser hivern que roman on esperen els versos, ens crida la memòria.

Remor de fulles
minúscules, clam en l’aire, alè de la pell humida del temps que es desfà en la
tèbia terra del passat.

De vegades em supura
el temps.

Sóc jo on llangueix la
nit.

Sóc jo el temps que esclata,
assotat pel vent fosc d’ahir…

Si tot el temps que
feren nostre és ja una mar que al teu cos m’atansa…

Si tota la memòria és
sorra blanca…

Si l’absència és tan
immensa com l’espera, vindràs?

Seràs miratge del
temps, tu que creuares com un llamp d’amor la meua ànima?

 

 

 

 

 

LLIRI BLANC

1

Lliri blanc

 

 

El
lliri blanc m’ha portat el sabor de la teua aigua.

Caragols
de mar nus li precedeixen,

juguen
amb el temps que et du.

 

El lliri
blanc tanca la meua tempesta i la llum que amaga l’alba.

El
lliri blanc arriba quan el record acaba i dóna pas a la teua presència.

 

Caragols
de mar de bromera et precedeixen,

ensomni
del temps que et viu.

Rellotge
de sorra clara, murmuri del minut,

far
del teu somriure que esborra les meues promeses.

 

Com l’aurora
espere el tacte dels teus braços oberts, com la pluja t’espere…temps fugisser, temps de plaer, veu adormida…