T’AMAGUES ALS RECORDS
Gravat en la carn
queda un vers que es despulla de mots innecessaris.
Els camins estan
tancats. La nit és fosca. La meua pell
roman com sempre.
Et recorde amb
aqueixa mirada solitària, confonent-se amb un somni que es perd, feta d’un
aigua desafiant i alliberada.
En cap moment t’he
oblidat.
Tinc de tu la
membrança d’aquell moment, dels teus braços i la seua voluntat. Al pas tranquil
del teu abraç, m’anaves caminant el cos sense petjades. T’imagine ara que la
mar és fet i crida pels carrers de la memòria, dormisquejant en la llum secreta
que només tu coneixes, vestit com anaves en acabar-se el temps de les
carícies. La mitja veu murmurant com les
mans pausades; el cabell despentinat, els dits en la penombra del meu cos.
T’amagues al records molt més aquests dies, darrere d’un temps que s’estén i et referma. Sures damunt del passat recent,
del dia ocupat per les hores d’avui, t’endinses en el potser del demà on no hi
ha ombres.
I és prou sentir-te
en els records.
I seria prou el ressò
dels teus passos.