M’HE ACOSTUMAT
M’he acostumat
a alçar-me molt
enjorn,
a banyar-me amb
aigua
per a esborrar
els somnis,
a raspallar-me el
cabell
amb les mans.
Jo mateixa.
Un matí i un
altre.
M’he acostumat
a tancar els ulls
abans d’obrir les
portes,
a bressolar al
temps
esperant que
s’adorma,
a caminar només
pels camins
desdibuixats a
glops de terra.
M’he acostumat,
jo mateixa,
a nàixer-li al
matí,
a ser en ell,
a colpejar els
minuts
amb fuets
d’absència
perquè caiguen al
present
i s’estremisquen.
M’he acostumat
a parlar, a
observar,
a buscar onades
de renúncies i
esperances,
a comprendre que
la nit
esdevé sense
respecte,
a ignorar el
silenci,
a no besar més
que els teus llavis.
M’he acostumat,
jo mateixa
a ser-me estranya
alguns dies,
a parèixer una
primera vegada,
a arreplegar
dubtes innombrables
i escampar-los a
l’aire de l’oblit.
M’he acostumat
a l’enyorança, a
l’hivern,
a perdre el que
no tinc,
a confondre’m,
com una criatura
extraviada, en el
goig d’un instant.
M’he acostumat,
jo mateixa,
a allunyar la
meua boca
de qualsevol
camí.
Però ara sóc en tu.
El costum és el
teu cos:
no serveixen les
preguntes
ni els silencis.
Cal dedicar tant temps a llegir la poesia com a escriure-la. Almenys, jo necessito interpretar aquell condensat de paraules, fruit de reflexions sobre vivències que no he viscut properament.
Des que vaig descobrir els lais de Maria de França, em vaig adonar que hi havia una altra manera d’entendre el món.
Les rellegiré.
Salutacions
Jordi Alins
Com acostumar-se al despreci
per part d’aquells que posen el sexe per damunt de tot