Manhattan Time
El quinzè festival de poesia de Sant Cugat es va tancar, diumenge 25, amb una lectura en record de Montserrat Abelló. Hi vam ser una dotzena llarga de lectors i les cançons de Mirna i Xavi Múrcia.
El quinzè festival de poesia de Sant Cugat es va tancar, diumenge 25, amb una lectura en record de Montserrat Abelló. Hi vam ser una dotzena llarga de lectors i les cançons de Mirna i Xavi Múrcia.
La bona gent d’Espais Escrits fa temps que empeny un projecte que, a mesura que va agafant forma, demostra fins a quin punt és interessant, com en pot ser d’útil i que acabarà essent necesssari. Em refereixo al Mapa Literari Català. […]
Intentar-ho, ara que celebrarem el setè centenari de la seva mort, és el repte que vaig acceptar davant la convocatòria d’una marató de lectures llançada per l’Associació d’Escriptors, dins la Setmana del Llibre Català, per al matí de la Diada, i que vam tirar endavant entre ullades de sol i avisos de xàfec.
Dissabte dia 5, al magnífic espai de la Rectoria Vella de Sant Celoni. es va inaugurar l’exposició “Set artistes interpreten poetes catalans“, amb obra de Glòria Auleda, Núria Rossell, Rob Dubois, Carles Puche, Xavi Plana, Martí Pey i Stefano Puddu. […]
Que una notícia sigui previsible, i per tant esperada, no la fa menys colpidora. Ara mateix sento que ha mort Oliver Sacks. Coherent amb la seva concepció de les humanitats, amb la seva capacitat de divulgar el coneixement científic, els últims mesos va fer una i dues aparicions impecables en forma d’articles a la premsa per explicar que es moria de càncer. (més…)
Fa uns mesos vam tenir el privilegi de veure, finalment, Toni Gomila dient el seu Acorar a La Seca. Ara me n’ha vingut el text a les mans i he aprofitat per rellegir aquest monòleg coral. […]
He tornat a trobar una estoneta per fer net de diaris de dies passats —i quina falta que fan, aquestes estones!— i m’he topat amb un article de Marina Subirats, a l’Ara de diumenge 17 de maig, “Obsolescència educativa i alguna bona nova“, que val la pena llegir.
He parlat algunes vegades, aquí i al Bloc del director de la ILC, de Francesc Garriga –francesc garriga barata, com li agradava signar–: arran d’una lectura seva de poemes al Col·legi de Llicenciats, arran de l’homenatge del 2012 com a poeta d’honor de Sant Cugat, arran de la presentació a Molins de Rei del seu Tornar és lluny, per exemple. En aquesta darrera ocasió vaig tenir l’oportunitat de fer-li el modest reconeixement personal que crec que li devia. (més…)
Hi ha moltes maneres de cantar bé un poema. De “La casa que vull” de Salvat-Papasseit Llach en va fer una cançó exemplar. També ho és, n’estic convençut, la de Teresa Rebull. De tant en tant em vénen al cap, de vegades l’una, de vegades l’altra. Potser perquè canten estats d’ànim de diferent matís. No cal dir quina s’imposa avui, en homenatge.
I, per celebrar-ho, una colla de devots —i n’hi ha uns quants, i s’entén que hi siguin i més n’hi hagi— ha promogut l’edició privada d’un llibre commemoratiu. Em va arribar la crida a participar-hi i, per moltes raons, ho vaig fer. Amb un dubte, però: de què parlar? Què dir de Parcerisas, després d’una trentena d’anys de relacions suaument discontínues? Hauria pogut rellegir L’edat d’or. O explicar l’operació de salvament de la col·lecció “clàssics moderns” des de Proa, quan ell ja se n’havia desvinculat. O recordar el seu pas per la direcció de la Institució, de la qual sempre he esperat almenys haver estat digne successor. O la nostra productiva convivència els anys prou remoguts que hi vam coincidir ell com a degà i jo de director. Finalment, vaig triar de fer el retrat d’un llibre singular, a la manera d’aquells meus “Llibres recuperats” de fa anys…
Aquest diumenge s’ha clos al centre d’art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor l’exposició “Retalls de temps” de Stefano Puddu. Malauradament no va ser fins dissabte al vespre que hi vam poder fer cap i per tant aquesta nota no podrà tenir gaire efecte promocional…
Dissabte vaig tornar a la Fundació Palau (i, deixeu-m’ho dir, vaig aprofitar l’avinentesa per fer una mirada a l’exposició de Toni Vidal, que ningú no s’hauria de perdre: aquella col·lecció de retrats de gent de lletres i pintors fets als anys setanta són una baula preciosa amb la nostra cultura clàssica contemporània, tan recent i alhora ja tan llunyana…). I hi vaig tornar incitat per Lali Ribera, que acaba de publicar Temp(teig)s, uns poemes per als quals em va demanar el pròleg.
Cadascú és com és i la veritat és que pel seu histrionisme Robin Williams no podia ser de cap manera un dels meus. Però no ha estat així. […]
Uns dies després he repetit l’operació amb el segon disc, que com qui diu només comparteix el títol amb el primer, i la qualitat de les cançons, és clar, d’altra banda d’una sonoritat tan diferent, tant més hippy en l’aire de gresca dels arranjaments. […]