Oi?

Rellegeixo
Un dol observat, les notes amb què C.S. Lewis va reaccionar a la mort de la seva dona, i ara me’n criden l’atenció uns fragments ben diferents que a la pimera lectura, anys enrere. Com aquest:
[…]

"Ha passat una cosa força inesperada. Ha estat aquest matí d’hora. Per diverses raons, gens misterioses per elles mateixes, em sentia el cor més lleuger per primera vegada en moltes setmanes. En primer lloc, suposo que em començo a recuperar físicament d’un bon cansament. Ahir vaig passar dotze hores molt cansades però molt saludables i he dormit bé, i després de deu dies de núvols grisos i baixos, el sol brillava i feia una mica de brisa. I de sobte, en el mateix moment que m’aclaparava menys la mort de la H. (fins ara), ha estat quan l’he recordat millor. Ha estat una cosa (gairebé) millor que el record; una impressió instantània, que no podia tenir resposta. Dir que ha estat com una trobada seria anar massa lluny. Però hi havia alguna cosa que em feia sentir temptat d’utilitzar aquestes paraules. Era com si l’alleugeriment de la pena hagués aixecat una barrera. […] Quan tens els ulls amarats de llàgrimes no veus res bé. En la majoria dels casos no pots aconseguir el que vols si ho desitges massa desesperadament; com a mínim, no en pots treure el màxim de profit."

Avui la Clara hauria fet catorze anys.

Però no només d’estiracabells polítics, entre polítics vull dir, viu l’home. He dedicat una estona a fullejar diaris dels darrers dies, el pas previ a llençar-los, i algunes coses m’havien passat per alt. Com aquest avís del Donat Putx, que diu que Pomada ha penjat el segon disc a la seva web. […]

Hi vaig. A la pàgina en blanc només els títols de les cançons, en un homenatge a les velles underwood de cinta gastada, que amaguen fitxers mp3. Els vaig clicant.

La combinació d’acordió, bases rítmiques, sobretot la pandereta, i les dues veus, la bona, íntima, de l’Helena Casas i la gastada, que gairebé pobreja, de Carles Belda, desgranen unes cançons que juguen atinadament amb el cançoner popular

sobre tonades que no ho són menys (una rumbeta, una marxa mora, una cumbia), per construir una mirada melangiosa, crítica, xopa d’spleen, sobre la realitat que ens encercla:

Llàstima que no hi hagi les lletres, també (a mi m’agradaria que em diguessin, i no haver-ho de saber pel meu compte, que el "Bolero" és un poema del Casasses), i alguna coseta més que ajudi a fer colleta. O potser és que esperen i volen poder fer colleta en directe.

Com que estava que m’encenia amb tanta malvolença -que si el "valencià" té tant de dret constitucional a ser protegit com el té el català, que si els "archivos" seran tornats però sense deixar de ser a Salamanca-, he agafat un llibre com qui diu al vol i he començat a llegir. […]

Resulta que és La llama doble, d’Octavio Paz, que a la nota preliminar explica com va concebre aquest llibre sobre l’erotisme, si no abans, cap al 1965, i per què no el va escriure fins prop de trenta anys després, ja a les velleses. La literatura, la cultura, quan són nuclears no coneixen presses ni urgències ni els escarafalls mundans de l’èxit.

Però de moment m’he quedat amb les últimes paraules de la nota, una imatge ben trobada, potent -ni que pugui semblar una mostra d’aquell abarrocament de vegades fàcil on recauen autors com Paz-, que es fa rellegir, que voldries ser capaç de viure i reviure. Diu:

"El fuego original y primordial, la sexualidad, levanta la llama roja del erotismo y ésta, a su vez, sostiene y alza otra llama, azul y trémula: la del amor. Erotismo y amor: la llama doble de la vida."

Per als qui, poc o molt, ens dediquem a la docència, juliol no és només un mes enutjós per la calor. Ho és, també, perquè malgrat la calor cal mantenir el cap fred i corregir apassionadament exàmens com si hi creguéssim. […]

Així, entre suor i vermell, em concedeixo una pausa i em distrec una estona entre uns papers i uns llibres i trobo unes paraules de Foucault, a "L’escriptura de si mateix", que em ve de gust citar:

"Cap tècnica i cap habilitat professional poden adquirir-se sense exercici; tampoc es poden aprendre l’art de viure, la téchne tou bíou, sense una àskesis que cal considerar com un entrenament d’un mateix per un mateix: aquest era un dels principis tradicionals a què, des de molt abans, els pitagòrics, els socràtics i els cínics havien concedit gran importància. Més aviat sembla que entre totes les formes adoptades per aquest entrenament (que comportava abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre), l’escriptura -el fet d’escriure per a un mateix i per a d’altres- va començar a tenir bastant més tard un paper considerable. En tot cas, els textos de l’època imperial que fan referència a les pràctiques d’un mateix donen a l’escriptura molt d’espai. Cal llegir, deia Sèneca, però també escriure."

A més de llegir i d’escriure, doncs, abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre… Vet aquí l’exercici de l’aprenentatge. Evocar avui aquesta concepció iniciàtica de la formació sí que incomoda i resulta transgressor.

I deixa ben en ridícul tantes impaciències. Les dels que voldrien saber-ho tot sense esforçar-s’hi gaire (però divertim-nos-hi, divertim-nos-hi, fins a morir!). Les dels que reclamen llorer, reconeixement i triomf ja abans de començar i sense parar.