Oi?

Diumenge passat, vigília de la Diada, avui fa una setmana, vaig entomar una bona assolellada des d’un dels escenaris de la Setmana del Llibre en Català al Moll de la Fusta celebrant, amb Xavier Graset i, en nom de Casals-Combel, les editores Noemí Mercadé i Montse Martín, la reedició de les històries d’en Massagran que, als anys 80, Ramon Folch i Camarasa, amb el suport gràfic de Josep M. Madorell, va adaptar o escriure en còmic a partir de la novel·la original del seu pare, Josep M. Folch i Torres, i les imatges de Junceda, publicada al Patufet el 1910.

Ens hi vam divertir, recordant l’experiència de lectors del Massagran que cadascun de nosaltres havia tingut d’infant —és una mica a partir d’això, i de la importància de la transmissió de referents compartits de generació en generació, que he escrit uns mots preliminars a la reedició en tant que president, ja a final de mandat, de la Fundació Folch i Torres—, i preguntant-nos en veu alta per la vigència o l’envelliment del personatge i les seves trifulgues.

Vaig explicar que he rellegit ara la novel·la de Folch i Torres, després de probablement 40 o 45 anys. No havia gosat fer-ho abans, per por que el regust tan dolç que en tenia es pogués malmetre. I he de confessar que, ara, el 2023, més d’un segle després que fos escrita, m’hi he tornat a divertir com de criatura, i que m’ha sorprès la capacitat del text per mantenir la vigència, fins i tot per damunt de l’acomplexament que la correcció política i la cultura wok han anat imposant al discurs públic i, fins i tot, en l’àmbit privat.

I, per demostrar-ho, en vaig llegir aquest petit fragment: “En aquell país, en lloc de plorar, xiulaven, la qual cosa, encara que ens faci riure a nosaltres, no vol dir res, perquè en aquest món tot depèn dels costums; i així com a nosaltres ens fa riure veure els Kukamuskes xiular en lloc de plorar, també ells se’n poden riure perquè nosaltres plorem quan tenim alguna pena, en lloc de xiular, com ells creuen que s’ha de fer”. No se m’acut una manera més planera i eficaç d’explicar la diversitat cultural i de convidar a respectar-la.

I és que, a desgrat de tots els tòpics que vulgueu posar sobre la taula, el Massagran de Josep M. Folch i Torres ofereix un veritable cant, sense refistolaments ni pretensions, a l’amistat, l’interès i el respecte per l’altre i també, especialment, per la natura. Són els valors que avui trobem més naturals, oi que sí?

Uns dies abans, dissabte 2 de setembre, havíem conversat una estona amb Màxim Castillo al “Tot és Comèdia” de la SER sobre en Massagran i en Josep M. Folch i Torres, arran de la reedició i per fer caliu de cara a la presentació. Hi vaig dir això (a partir del minut 43:23):

https://cadenaser.com/audio/ser_cataluna_totescomedia_20230902_120000_130000/