Oi?

Hi ha indrets que semblen ells mateixos, essencialment, espais de fantasia: els balnearis, per exemple. D’altres queden al fons de la memòria com un espai de record on tot hauria pogut ser possible: la caseta de les meves ties àvies a Ontinyent, en el meu cas. Ara imagineu que tots dos espais conflueixen, i tindreu a les mans l’evocació del balneari dels avis Guajardo de Maria Campillo, tota una educació sentimental.

Una evocació que és, també, alhora, una reivindicació del sentit de la literatura, o de l’ús intencionat del llenguatge, o de la necessitat dels referents compartits, o una mica tot plegat. Maria Campillo ens dona, a El balneari, de la mà de L’Avenç, una gran petita lectura, tota una joia, que miro de conservar fresca amb aquests quatre fragments:

El que explico “ha succeït” en algun moment, és a dir “ha passat”, però fora de les dades més comprovables (els naixements o les morts, els capítols matrimonials o els documents de compra) el passat no existeix sinó en la memòria d’aquell que el recorda i, doncs, és eminentment subjectiu.

Els personatges que van poblar cases, hisendes i balnearis són, tots ells, molt representatius de mentalitats i formes de vida sovint contradictòries. Els uns volien ser moderns, els altres no van poder sobreviure a la modernitat. Avui ja estan equilibrats: no queda res ni dels uns ni dels altres, només traces d’història que sembla antiga i engrunes de records, que aquí deixo escrits; vestigis d’ombra d’allò que havien estat, els uns, o qye van voler ser, els altres. Tot ha quedat dissolt en la dispersió i la incúria, en el pou insondable de la desmemòria. L’oblit és, ben cert, l’espai on s’apleguen per sempre; l’indret definitiu on totes les famílies felices s’assemblen.

El temps de Las Dehesillas és temps fora del temps. No em veig capaç de descriure l’autèntica ventura, la felicitat que irradiaven els dos espais confluents, el de Las Dehesillas i el del jardí del balneari, que en la memòria sovint se’m barregen. Hauré de tirar, doncs, sense cap vergonya i a la descarada, d’algun tòpic artístic o literari que en faci servei, ni que sigui força usat. I ja que la literatura està per fer-la servir i serveix per posar nom a les coses, no em queda sinó declarar: et in Arcadia ego.

A mi el llatí em va endreçar el cap, que és una cosa que convé tenir endreçada en l’ofici de viure, tot i que es veu que hi ha gent (i alguns gosen dir-se pedagogs) que consideren que aquestes andròmines de les llengües “mortes” o, encara pitjor, moltes altres disciplines humanístiques d’utilitat innegable, no fan en el món d’avui cap servei a ningú. Potser tenen raó, no ho sé, però estic convençuda que ells s’ho perden.