Em fascina Jean Echenoz. Em fascina la fredor entre còmplice i distreta de la seva prosa clara (i tan ben dita en català planer per Anna Casassas). Em fascina el joc innocent amb què trena la realitat més contrastable amb la ficció més agosarada. Em fascina com arrossega el lector a creure’s el que explica sense renunciar gens, o això és el que ens indueix a pensar, a la pròpia mirada crítica.
Tres brevíssims moments de Llampecs, per exemple, la fascinant pseudobiografia del geni Nikola Tesla:
Primer: “Com que immediatament considera el que s’imagina com una cosa certa, l’únic risc al qual s’exposa, i al qual potser s’exposarà sempre, és el de confondre la realitat amb el que projecta.”
Segon: “Amb tot això, que ha anat tan de pressa com tota la seva vida, en Gregor està a punt de fer cinquanta-cinc anys. No ens adonem mai que va tan ràpid, perquè alhora els dies s’allargassen i les tardes són interminables. Trobem que ja tenim una edat sense haver acabat d’entendre com, encara que com en Gregor ens mirem el rellotge cada dos per tres, encara que això no doni sinó una idea imperfecta i tendenciosa, i a més a més falsa, del temps.”
I tercer: “A pesar de la seva mica de glòria i del seu èxit mundà, la successió de fracassos el porta per primera vegada a no tenir ganes de fer res, sense amargor ni ressentiment: només queda esperar i veure què, sí, la vida ja no és sinó una llarga sala d’espera, on no hi ha ni tan sols revistes rebregades sobre una tauleta baixa o mirades furtives entre els pacients.”